Els carrers de l'estiueig de Castellterçol

A començaments del segle XX Castellterçol va viure un nou creixement. De fet, és un ressorgiment de la vila, després de dècades de decadència. La vella tradició dels paraires i els teixidors es reprèn, ara en forma de fàbriques tèxtils. Se’n fan de petites i mitjanes, modernes i mecanitzades, i això representa feina per a la gent del poble, sobretot per a moltes dones, que ja no han de marxar del poble buscant feina de minyones.

També en aquesta època comença l’estiueig. Arriben al poble famílies de Sabadell, Terrassa o Barcelona, que troben a Castellterçol un lloc sa i bonic, on descansar, guarir malalties de ciutat i cultivar les amistats. Els forasters porten nous aires, costums i modes. El poble experimenta un canvi en les maneres de fer. Aquí hi passen alguns estius el poeta Joan Maragall i el polític Francesc Cambó.

Castellterçol també canvia de fesomia, perquè es construeixen cases per acollir la gent de fora. S’eixampla al voltant dels carrers de Vic i de Barcelona. Són anys de màxima expansió del modernisme i això es nota, sovint amb molts treballs de forja. Amb tot, sembla que triomfa més el gust clàssic i molts edificis s’ornamenten amb elements típics del classicisme acadèmic.

S’arreglen carrers, es fan cases noves, s’enjardinen algunes zones, s’empedren les places, s’arrangen fonts i pedrons...
 

Les cases d’en Cebrià Calvet.

Un dels responsables d’aquesta petita revolució és un personatge pintorest, en Cebrià Calvet, conegut amb el renom de Canuto. Era fill d’un traginer molt conegut de Barcelona. Ell mateix va fer aquesta feina, però com que era molt emprenedor també es va dedicar a la construcció. En Canuto es va casar amb una castellterçolenca, l’Antònia Picas, i com que coneixia bé la zona es va convertir en un promotor de la vila com a centre d’estiueig.