Rentador de llana del Roquer de Castellterçol ***

Castellterçol - Rentador de llana El Roquer (Foto: Ajuntament de Castellterçol)

Com que es necessitava molta aigua, el rentador es va construïr a tocar mateix de la riera de Fontscalents. Es va aprofitar una bauma, que fa de paret principal. Sota la protecció de la roca es van aixecar dues parets perpendiculars, tancades amb enorme volta de pedra de mig punt, que acaba en forma d’arc. En aquest espai, força ampli, s’hi va construïr un llarg pedrís inclinat, que va de punta a punta. Funciona com un safareig, perquè s’aboca a sobre un canal d’aigua on es rentava la llana.

Aquest canal té un sistema de comportes, que provoca un cert corrent. La llana bruta es solia posar dins de coves de vímet, es deixava dins del canal, i s’anava rentant pel constant moviment de l’aigua. Com que el rec està dividit en dos braços, s’hi podien fer dues feines alhora. Un es podia tancar per deixar la llana estovant-se. I l’altre braç es podia deixar obert per fer les rentades. En diferents trams del canal, picades a la pedra, hi ha les motllures que permetien encaixar els coves. Al final del rec una reixa de ferro grossa deixa marxar l’aigua cap al gorg, però evitava que s’escapés un tou de llana o un cistell.

Per poder treballar amb comoditat es va construïr una taula de pedra, de sis metres de llargada i vuitanta centímetres d’amplada. Al Roquer també hi ha una pica excavada a la pedra, d’un metre de diàmetre, amb un forat de desguàs. I les restes d’un foc, que segurament servia per escalfar l’aigua.

La preparació de la llana començava amb la batuda. S’obria el velló, a ma i amb pintes, i es deixava ben pla. Després s’estenia i s’airejava perquè el vent s’emportés la pols superficial. El següent pas era portar els vellons al Roquer. Aquí s’estovaven i es deixaven al rec perquè el corrent d’aigua s’endugués la brutícia enganxada: pedretes, fang, herbes... Es feien dos o tres rentats a les piques de pedra, depenent de l’estat de la llana. S’utilitzava aigua calenta, d’entre quaranta i seixanta graus, sabó i carbonat de sosa. També es podia usar taní natural, fet amb escorces d’arbre. La llana, molla i ensabonada, s’aixafava amb els peus.    

Unes escales estretes i molt dretes porten a la part superior de la volta. Es pensa que aquest espai, que està enrajolat, servia per estendre la llana i assecar-la. Aquest era un procés delicat, perquè la llana necessitava un punt just d’humitat. Si s’assecava del tot, la fibra es trencava i s’esgrogueïa.

Quan la llana estava llesta, se’n feien bales i es venien a les petites explotacions familiars o als tractants de Barcelona, que la revenien a grans fàbriques o l’exportaven.   

No hi ha referències històriques precises, però es calcula que El Roquer devia estar funcionant des del segle XVI fins el segle XIX. Quan va caure en desús, el van fer servir les mestresses del poble per anar-hi a rentar la roba.

Hi va haver un moment, però, que ni llana ni llençols. El Roquer va quedar abandonat i, poc a poc, les males herbes el van anar tapant. Fins que va desaparèixer sota les bardisses. Per sort, no tothom el va oblidar. L’any 2006 un grup de voluntaris del poble va dedicar moltes hores a lluitar contra la malesa. I van tornar a deixar el gran arc de pedra al descobert.

Actualment, el rentador de llana de Roquer està considerat com un dels 150 millors elements del Patrimoni industrial de Catalunya, segons el Museu de la Ciència i la Tècnica. De fet, és una construcció única en el seu gènere al país.

La visita al rentador és lliure. Està situat a un dels extrems del Polígon Industrial del Vapor, a tocar de la riera de Fontscalents.