El lloc de Bellvitge està documentat al segle X com a antropònim femení d’Amalvigia o Malvigia. El 1057 els esposos Gotmar i Ótula van vendre el mas anomenat Amalvigia per 30 unces d’or. Posteriorment, l’etimologia popular va interpretar el topònim com a "malviatge" i se'n va acabar invertint el sentit, passant a Bellvitge. La llegenda atribueix el canvi de mal a bell al fet d’haver-se dessecat aquells terrenys pantanosos i insalubres.
L'ermita de Santa Maria de Bellvitge, dins la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, està documentada per primera vegada al segle XIII (1279) i apareix citada repetidament en segles posteriors. La seva ubicació ha provocat en diferents ocasions que el lloc s’inundés per crescudes del Llobregat i per tant l’església sovint ha necessitat reparacions (1493, 1571, 1718 i 1958). L'any 1640, durant la guerra dels Segadors, l’exèrcit del comte-duc d’Olivares la va saquejar i el 1718 es va reedificar de nou.
|
Aquesta primera construcció fou una església romànica de planta basilical de tres naus, capçades per sengles absis de planta semicircular. L'actual construcció està quatre o cinc metres per damunt del fonaments de l'antiga, els murs de la qual es van documentar en unes excavacions realitzades el 1979-1981. També es va documentar una necròpolis d’inhumació.
Actualment l'ermita de Bellvitge és una construcció de nau única i capçalera quadrada, amb una torre campanar no gaire alta, també quadrada, dotada de finestres amb arcs apuntats en el pis superior. La coberta de tot el conjunt té dues vessants, menys al campanar, que té un coronament piramidal cobert a quatre vessants. Predomina la maçoneria vista barrejada amb totxo, la qual devia tenir a sobre un arrebossat que ara hi manca. En alguns punts s'observa un aparell de carreus, però semblen reaprofitats. L'aparell del campanar, també de carreus però més petits, sí que sembla original.
Sota l'estructura es conserven els murs de l'edifici antic. El seu creixement s'anà produint a mesura que es refeien les construccions i els desbordaments del Llobregat aportaven veritables allaus de terres argiloses.
L'any 1959 es va fer una restauració que va substituir la casa adossada on vivia l'ermità, per un porxo.
|