L’actual poble de Vilamòs seria l’hereu d’aquell nascut a redós de la capella romànica de sant Miqueu, al lloc anomenat el Puig de sant Miqueu. El poble configura un nucli típic de muntanya, on les teulades amb forta pendent i les cobertes en punxa li imprimeixen el caràcter aranès.
|
Les seves portes són com un llibre d’història, les dates inscrites als seus brancals són exemples de la prosperitat de la població durant el segles XVIII i XIX, quan el seu cens aconseguí fites històriques, de 61 habitants el 1716 a 339 el 1857.
|
Passejar pel nucli de Vilamòs significa també retrobar la seva gent i les seves feines quotidianes, així mereix que parem un xic de compte al seu rentador, un element de la vida diària que el municipi ha sabut conservar, composat per una font amb una inscripció que la data de 1832, una canalització i el safareig, tot cobert per una estructura de fusta.
Aquesta població de petits carrers que prenen vida a l’estiu i on el silenci de l’hivern es cobreix d’un mantell blanc formà part inicialment del terçó de Bossost, passant a ser cap del terçó de Lairissa (Vilamòs, Arres, Arró, Benòs, Begòs i les Bordes), on residia el lloctinent del batlle de Bossost i dos cònsols.
|