El Ruc de la Granada: la història d'un ase, una herba al campanar i una llegenda convertida en festa

Una de les tradicions més singulars de l'Alt Penedès va néixer d'un relat burlesc que el poble ha fet seu. Avui, el Ruc és protagonista de la Festa Major de juliol i continua present a la Festa del Most d'octubre.

Hi ha llegendes que expliquen l'origen d'un poble, d'altres que recorden una proesa i algunes que neixen per riure's dels seus habitants. La del Ruc de la Granada pertany a aquesta última categoria. Parla d'un ase tossut, d'una herba que creix al capdamunt d'un campanar i d'una solució tan extravagant que acaba convertint-se en una de les tradicions més singulars de la cultura popular del Penedès.

Un ruc afamat i una herba inaccessible

La història comença amb un ruc que cada dia està més prim perquè no vol menjar. Els seus amos, preocupats, se l'enduen a passejar pels carrers de la Granada. Però hi ha un lloc on l'animal sempre s'atura: davant de l'església de Sant Cristòfol. Allà alça el cap i mira insistentment una herba que ha crescut a la part alta del campanar, un lletsó —també anomenat llicsó en algunes versions— que sembla despertar-li una gana irresistible.

Els veïns arriben a una conclusió que, vista amb perspectiva, no sembla gaire assenyada: si el ruc vol menjar aquella herba, cal pujar-lo fins allà dalt.

Dit i fet. Munten una estructura de bastides, taulons i politges, lliguen l'animal pel coll i comencen a estirar-lo cap al campanar. Mentrestant, els espectadors observen l'operació i interpreten els gestos del ruc amb una ironia que acabarà sent central en el relat. «Mireu com riu, de content que està abans de prendre la medecina», diuen alguns, sense adonar-se que l'animal s'està escanyant.

Abans d'arribar a dalt, les cordes es trenquen i l'estructura s'ensorra. La llegenda no deixa clar si el ruc va sobreviure a la caiguda, però sí que atribueix a l'accident l'origen d'un clot conegut com la Bassa Pedrera, situat a l'indret de l'actual plaça de Sant Joan, darrere de l'església.

Aquesta és la versió recollida per les fonts patrimonials catalanes i per les publicacions especialitzades en cultura popular.

Una llegenda que va més enllà de la Granada

La història del ruc que puja a un campanar per menjar una herba no és exclusiva de la Granada. Els estudis de folklore la relacionen amb un motiu narratiu estès per diferents territoris, en què uns habitants prenen una decisió absurda i acaben convertint-se en objecte de burla.

Una versió mallorquina, vinculada a Andratx i publicada per Antoni Maria Alcover el 1936 amb el títol «Es lletso d'es campanar d'Andratx», comparteix els elements essencials del relat: l'herba que creix al campanar, l'ase que hi és pujat i el desenllaç tràgic.

Això no significa que la llegenda de la Granada provingui necessàriament de Mallorca ni que es pugui establir quin poble va explicar-la primer. Sí que indica que forma part d'una família de narracions burlesques molt més àmplia.

Al Penedès, les dites populars també reflecteixen aquesta rivalitat entre poblacions. Una de les expressions recollides en el patrimoni oral de Santa Fe es refereix als «rucots de la Granada» i els associa a la història de l'ase:

De la burla al símbol del poble

Durant molt de temps, la història del ruc que volia menjar-se el lletsó del campanar va servir per fer broma dels habitants de la Granada. L’expressió rucots de la Granada recorda aquest vessant burlesc de la llegenda, que també forma part d’aquella rivalitat i d’aquelles petites picabaralles entre pobles veïns tan habituals en la cultura popular.

Però la Granada va acabar fent seva la història. El 1989, el relat va prendre forma de bèstia festiva amb la construcció del primer Ruc, obra del taller valencià Artes Plásticas Guaita. La figura original, feta de fibra de vidre i polièster, pesava 65 quilos i feia tres metres de llarg, 80 centímetres d’ample i dos metres i mig d’alçada. La portaven dues persones i, fidel al caràcter festiu de la bèstia, combinava foc i aigua: llançava foc pels extrems del cos i ruixava aigua tant per la boca com pel membre viril.

Així, allò que havia començat com una història per riure’s dels vilatans es convertia en un espectacle col·lectiu. La pujada del Ruc al campanar, acompanyada de música, pirotècnia i moviment, recrea la gesta absurda de l’ase de la llegenda i transforma la burla en orgull local. El Ruc ja no és només el protagonista d’un conte: és una figura que convoca el poble i que dona personalitat a les seves celebracions.

Aquesta història, però, també ha tingut els seus imprevistos. Després de la pujada al campanar de la Festa Major del 2017, la figura original es va cremar accidentalment durant un espectacle pirotècnic dels diables. La pèrdua va donar pas a una nova etapa: el constructor Toni Mujal i Obradors, de Cardona, en va fer una rèplica que es va estrenar el 3 de juny de 2018, en una baixada del campanar. El nou Ruc pesa uns 60 quilos i incorpora una estructura d’alumini plegable, una faldilla, un dipòsit d’aigua i una bateria.

La renovació de la figura no va esborrar la tradició, sinó que li va donar continuïtat. Avui, el Ruc és alhora memòria d’una llegenda, espectacle de cultura popular i emblema festiu de la Granada: un personatge nascut de la burla que el poble ha convertit en una de les seves senyes d’identitat.

El gran espectacle del campanar

La pujada i la baixada del Ruc són els actes més característics de la Festa Major de la Granada, que se celebra el segon cap de setmana de juliol en honor a sant Cristòfol.

La representació va més enllà de mostrar una figura pujant a un edifici. El Ruc forma part d'un espectacle de cultura popular amb foc, música i coreografia, en què la bèstia es converteix en el centre de l'atenció. La seva pujada al campanar recrea visualment la llegenda, mentre que la baixada tanca el cicle festiu.

Durant anys, el ritual seguia un calendari particular: el Ruc pujava al campanar durant la Festa del Most, a l'octubre, i hi romania simbòlicament fins a la Festa Major de juliol, quan baixava i es convertia en una mena d'observador de la vida del poble. La tradició li atribuïa la capacitat de veure què passava al llarg dels mesos i de comentar-ho en clau satírica.

A partir del 2015, el calendari es va reorganitzar: la pujada i la baixada principals es van concentrar durant la Festa Major de juliol, mentre que a l'octubre es va reservar protagonisme per al Ruc Petit.

La Festa del Most: el relleu generacional

La Festa del Most, celebrada el segon cap de setmana d'octubre, és una de les grans cites del calendari local. Vinculada a la fi de la verema i a la tradició vitivinícola del Penedès, combina activitats gastronòmiques, cercaviles, música, bestiari i espectacles de foc.

En aquest context, el Ruc continua formant part de la identitat festiva del municipi. El Ruc Petit hi té un paper especial: la seva pujada al campanar adapta la tradició als infants i permet que els més petits coneguin una història que forma part de la memòria col·lectiva.

La festa inclou també trobades de bèsties i figures d'altres poblacions, tabalades i correfocs, activitats que situen el Ruc dins d'un univers compartit de cultura popular catalana.

Un ruc que forma part de la identitat local

El Ruc de la Granada és molt més que una figura que puja i baixa d'un campanar. És una mostra de com una comunitat pot transformar una burla en patrimoni, una llegenda en espectacle i un relat transmès oralment en una celebració compartida.

Cada juliol, la Festa Major recupera el ritual més emblemàtic. Cada octubre, la Festa del Most manté viva la tradició amb el protagonisme del Ruc Petit i amb les activitats de cultura popular que acompanyen la celebració.

I així, entre l'herba del campanar, les cordes que es trenquen i la ironia dels veïns, la Granada ha trobat una manera singular d'explicar-se a si mateixa: amb humor, foc i un ruc que, malgrat tot, ha acabat passant a la història del poble.