Els rentadors de la séquia del camí de Tivissa: quan l’aigua també era lloc de trobada

Els rentadors de la séquia del camí de Tivissa formen part d’un paisatge d’aigua que té una història molt més antiga que la construcció dels safareigs actuals. A l’entrada nord-est de la vila, al sector del barranc de la Fotx, la Font de la Sèquia del Camí alimenta els antics rentadors i continua conduint l’aigua cap als horts situats aigües avall. El conjunt actual, d’arquitectura popular, es data entre 1890 i 1900 i està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Com va arrelar la séquia en la història de Tivissa?

La paraula séquia no és una denominació recent ni una simple referència al lloc. La recerca toponímica publicada per l’Institut d’Estudis Catalans documenta el topònim la Séquia a Tivissa en textos dels segles XVI i XVII. Hi apareix, per exemple, en un pergamí de 1552 i en diversos manuals notarials de 1658, 1683 i 1697, amb referències a la séquia, als camins i al corrent de l’aigua.

Aquesta documentació no permet afirmar que els rentadors actuals existeixin des d’aquella època. Sí que permet, però, situar-los en un territori on la conducció i l’aprofitament de l’aigua formaven part del paisatge i de la toponímia local des de feia segles.

Quina història expliquen els quatre bassots?

Els rentadors actuals tenen una estructura molt concreta: quatre bassots, dos dels quals són coberts i dos queden a l’aire lliure. Les parets són de pedra no treballada i la coberta dels espais interiors està resolta amb teules.

La distribució responia també a una diferenciació d’usos. Als dos bassots coberts es rentava i s’esbandia la roba, mentre que els dos exteriors es reservaven per a la roba dels malalts i dels difunts. Aquesta separació tenia una clara funció higiènica i explica una característica poc coneguda del conjunt.

A l’època de la verema, els rentadors també adquirien una altra funció. Les colles de pagesos hi rentaven els encerats, les teles encerades que protegien el raïm durant el transport fins al sindicat. Així, un mateix espai podia estar relacionat amb la bugada domèstica i amb les feines del camp.

Per què alguns espais quedaven fora de la coberta?

La separació entre els bassots coberts i els descoberts no era només arquitectònica. Estava vinculada als diferents tipus de roba que s’hi tractaven. La roba dels malalts o dels difunts disposava d’un espai propi, mentre que els altres bassots concentraven les tasques habituals d’ensabonar, rentar i esbandir.

És un detall que dona al conjunt una lectura molt més precisa: l’arquitectura dels rentadors de la séquia del camí de Tivissa responia a una organització concreta de la feina i de la higiene.

D’on venia l’aigua que movia tot aquest espai?

La Font de la Sèquia del Camí es troba just davant dels rentadors. La recerca local de Joaquim Roset Piñol explica que la surgència procedeix d’una mina situada uns 150 metres aigües amunt, i que l’aigua és conduïda fins a la font pública.

Part del cabal omple els rentadors i l’aigua restant continua el seu recorregut cap als horts de la zona, on s’utilitza per al reg. La font té, per tant, una doble dimensió: és un punt d’abastament públic i alhora una peça d’un sistema d’aprofitament agrícola.

Aquest vincle entre font, rentadors i horta és essencial per entendre el lloc. No es tractava d’una infraestructura aïllada, sinó d’un punt dins d’un circuit d’aigua que continuava després de la bugada.

Quan el safareig era també un espai de conversa?

Els rentadors de la séquia del camí de Tivissa van ser durant dècades un lloc de trobada. La memòria local recorda que gairebé sempre hi havia gent rentant, i que aquell temps compartit convertia el safareig en un espai de conversa i transmissió de notícies.

Aquesta memòria encara es conserva. El 2023, una trobada dedicada als parlars de les Terres de l’Ebre es va celebrar precisament als antics rentadors, recuperant el lloc com a espai de paraula, memòria i transmissió del lèxic local. En aquella ocasió també es va documentar el testimoni de Pepita Bordera, presentada com l’última dona de Tivissa que encara hi rentava roba habitualment.

Per què els rentadors de la séquia del camí de Tivissa són una peça de patrimoni viu?

Avui en queden els bassots, les pedres, la coberta i la font. Però també hi queda una part de la memòria de Tivissa: les feines de les dones, les converses, la verema, les paraules pròpies del territori i una determinada manera d’aprofitar l’aigua.

Els rentadors de la séquia del camí de Tivissa són, en aquest sentit, una arquitectura petita però extraordinàriament expressiva. No expliquen una història monumental, sinó una història feta de gestos repetits durant generacions.

A Festacatalunya ens agrada descobrir aquest patrimoni quotidià, perquè sovint és en aquests espais sense grans ornaments on millor es conserva la textura d’un poble. I Festacatalunya us proposa acostar-vos als antics rentadors de Tivissa entenent-los com una peça d’un paisatge més ampli: el de la font, la séquia, els horts i les persones que durant dècades van fer de l’aigua una part inseparable de la vida quotidiana.