Castellfollit de Riubregós

Anoia, Barcelona

Castellfollit de Riubregós - escut

Ajuntament de Castellfollit de Riubregós

Plaça Major, 1

08283

Tel: 93 869 30 31

www.riubregos.cat

[email protected]

Castellfollit de Riubregós - Església parroquial de la Mare de Déu del Roser
Habitants: 153
Extensió: 26.21 Km²
Altitud: 467 m
Comarca i província: Anoia, Barcelona
Etimologia:

del llatí vulgar castellu ’castell’; del llatí folieti ’del fullatge’; del català, derivat del llatí rivu ’riu’; del català, derivat del cèltic bracu ’llot, fang, aigua tèrbola’

Gentilici: castellfollitenc -enca

Castellfollit de Riubregós: un castell insòlit, una vila rebel i un passat per descobrir que es projecta cap al futurr

Castellfollit de Riubregós, al nord de l’Anoia, és una vila marcada per la vall del Llobregós, els camps de secà i el perfil del castell de Sant Esteve, encimbellat sobre un serrat rocós. Durant anys, la història de la fortalesa s’ha explicat a partir de la seva documentació medieval, entorn de l’any 1000. Les excavacions arqueològiques, però, han obligat a ampliar aquesta cronologia: els resultats divulgats el setembre de 2026 daten alguns morters de la torre occidental entorn del segle V i situen una part important de les fortificacions conservades entre els segles VIII i IX.

Aquesta revisió no significa que tot el castell actual es construís fa quinze segles. Vol dir que sota el nom d’un únic monument hi ha estructures de moments diferents, una successió de construccions i transformacions que la recerca està començant a precisar. Les muralles, les torres, els grafits medievals i les cicatrius del setge de 1822 expliquen episodis diferents d’un mateix indret estratègic.

La fortalesa és el principal reclam patrimonial del municipi, però no l’únic. El Priorat de Santa Maria, la plaça Major, les capelles rurals i les masies completen un paisatge històric que s’entén millor quan es recorre sobre el terreny.

El castell de Sant Esteve, un jaciment amb diverses cronologies

El castell ocupa un esperó rocós allargassat que domina el poble i els camins de la vall del Llobregós cap a l’àrea de Cardona. La forma del turó condiciona tota la construcció: les muralles segueixen el relleu estret i esglaonat, mentre que les torres exteriors reforçaven la vigilància dels accessos. El conjunt no és una fortalesa aixecada d’un sol cop, sinó un recinte heterogeni, modificat en diverses etapes.

A la part més elevada es conserven els basaments d’una torre de planta circular, identificada tradicionalment com la torre mestra. Al sector intermedi hi ha trams de muralla i estructures que ordenaven l’accés al recinte. A la part inferior es poden veure restes de dependències, algunes cobertes amb volta i parcialment colgades per l’enderroc. Aquest desnivell permet distingir els diferents àmbits de la fortalesa, encara que les ruïnes no sempre deixen reconstruir amb certesa l’ús de cada espai.

A l’exterior destaquen les torres albarranes del Ballester —també anomenada del Balet—, del Raval i del Cap Xic. Aquestes construccions, separades del nucli principal de la fortalesa, formaven part del sistema defensiu i ampliaven la capacitat de controlar l’entorn. No s’han de confondre amb les torres situades dins del recinte: la seva posició responia a una lògica militar més àmplia.

Les troballes de 2026: què ha canviat?

Les excavacions iniciades el 2022 han permès documentar la torre occidental i la muralla meridional, construïda amb una tècnica que utilitza formigó de guix. Segons els resultats divulgats el setembre de 2026, les anàlisis arqueomètriques situen alguns morters de la torre occidental entorn del segle V, mentre que la muralla meridional correspon als segles VIII-IX.

La distinció és important. La primera menció documental del castell no determina l’edat de totes les estructures que hi ha al turó. De la mateixa manera, una datació antiga obtinguda en un morter no permet afirmar que totes les muralles, torres i estances pertanyin a aquell període. La interpretació depèn de la relació entre els materials datats, l’estratigrafia, la tècnica constructiva i les altres evidències recuperades durant l’excavació.

Les noves dades reforcen la necessitat de revisar la cronologia tradicional de les fortificacions de la Catalunya interior. S’han assenyalat paral·lelismes amb jaciments com la Torre de Vallferosa, Ardèvol, Lloberola i Santa Perpètua de Gaià. La possible relació d’algunes d’aquestes construccions amb els sistemes defensius de la frontera andalusina dels segles VIII i IX és una línia d’interpretació històrica, no una conclusió que es pugui atribuir automàticament a totes les estructures del castell.

El projecte de recerca i restauració té continuïtat fins al 2027. Les actuacions anunciades inclouen treballs a la torre occidental, la consolidació del mur perimetral nord, la recuperació de l’església del recinte i la protecció dels grafits medievals. La recerca futura haurà de precisar com encaixen les diferents fases constructives.

Els grafits medievals: cavallers, fortificacions i una màquina de setge

El 1981 es van descobrir uns grafits en una cambra interior del castell, traçats sobre l’arrebossat de les parets. El conjunt va ser estudiat pel Centre de Documentació d’Art Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb la col·laboració del Museu d’Història de Sabadell, i es va convertir en una de les troballes més singulars del monument.

Els dibuixos representen una fortificació, cavallers, elements d’armament i una màquina de guerra identificada com un fonèvol o una catapulta. També s’hi han assenyalat escuts i motius heràldics. Aquests detalls permeten estudiar com es representaven les fortaleses i els combats en època medieval, encara que la identificació exacta de l’escena continuï sent objecte d’interpretació.

Una de les hipòtesis més conegudes relaciona els dibuixos amb el setge de Balaguer de 1280, en el context del conflicte entre Pere el Gran i els nobles revoltats. La possible presència d’un emblema associat als Cardona és un dels elements que s’han utilitzat per defensar aquesta lectura. La proposta és rellevant, però s’ha de presentar com una interpretació historiogràfica, no com un fet provat de manera definitiva.

També s’ha relacionat tradicionalment la cambra amb una possible presó. Cal, però, distingir la funció atribuïda a l’espai de les evidències materials que s’hi poden observar. La importància dels grafits no depèn de resoldre totes aquestes incògnites: són un testimoni visual excepcional de la cultura militar medieval.

El conjunt requereix una protecció específica. La visita als grafits no s’ha de donar per garantida en una visita ordinària a les ruïnes; cal consultar prèviament l’Ajuntament per saber com s’hi pot accedir.

Octubre de 1822: Francesc Badals, el Ramonillo, i el setge d’Espoz y Mina

Entre el 17 i el 24 d’octubre de 1822, durant el Trienni Liberal, Castellfollit de Riubregós va patir un setge que va devastar el poble i el castell. El conflicte enfrontava els liberals, partidaris del règim constitucional, amb els reialistes, que volien restaurar l’absolutisme de Ferran VII. La vila es va incorporar a la insurrecció en un context de tensions polítiques i econòmiques; també hi va tenir pes el malestar d’una part del clergat davant les reformes liberals.

Un dels noms centrals d’aquest episodi és Francesc Badals, conegut com el Ramonillo, nascut a Castellfollit el 1792. Fou un dels caps reialistes vinculats a la insurrecció. La seva trajectòria ajuda a explicar per què una població relativament petita va adquirir un paper destacat en la confrontació militar.

Les forces liberals comandades pel general Francisco Espoz y Mina van atacar la fortalesa amb artilleria. Els combats van malmetre les defenses i van destruir bona part del conjunt. El 24 d’octubre, després de l’entrada de les tropes, la població havia quedat en ruïnes. La destrucció va alterar l’arquitectura del castell: les estances superiors van desaparèixer en gran part i els enderrocs van cobrir dependències inferiors.

La violència contra la població civil continua sent un aspecte delicat de la reconstrucció dels fets. Els relats coneguts ofereixen versions diferents sobre les víctimes. La tradició reialista parla d’una trentena de persones, mentre que Florent Galli, ajudant de camp d’Espoz y Mina, descriu l’afusellament de dos capellans i d’un grup de pagesos benestants. Sense contrastar els testimonis originals i els registres contemporanis, no és rigorós establir una xifra definitiva.

Després de la destrucció es va difondre una inscripció d’escarment que ha quedat associada a la memòria del setge: «Aquí existió Castell-fullit. Pueblos, tomad ejemplo: no abriguéis a los enemigos de la Patria». El missatge convertia la ruïna de la vila en una advertència política adreçada a altres poblacions.

El Priorat de Santa Maria: del romànic del segle XI a les reformes posteriors

El Priorat de Santa Maria, al costat del cementiri i de la carretera C-1412a, és un altre dels grans conjunts patrimonials de Castellfollit. L’església apareix documentada el 1078, va ser consagrada el 1082 i el 1093 fou cedida a Sant Benet de Bages per establir-hi un priorat.

L’edifici romànic té planta de creu llatina i una sola nau coberta amb volta de canó apuntat. El presbiteri és quadrat i conserva a l’exterior bandes i arcuacions llombardes sota un fris de dents de serra. A la intersecció de la nau i el creuer es conserva la base d’un cimbori circular.

Les reformes posteriors són visibles en les capelles gòtiques, amb voltes de creueria i arcs apuntats. A la paret nord de la nau hi ha capelles amb relleus escultòrics i una fornícula que havia acollit un sarcòfag avui desaparegut. El conjunt, per tant, no és una peça romànica intacta, sinó un edifici que ha anat incorporant canvis al llarg dels segles.

Al costat de l’església hi ha les dependències priorals. L’edifici del segle XVIII es reconeix, entre altres detalls, per la porta principal, on hi ha inscrita la data de 1740 i les lletres «ST. BT.», referència a Sant Benet. El conjunt va ser restaurat durant la dècada de 1980.

La plaça Major, l’església del Roser i el nucli antic

La plaça Major conserva porxos de pedra i passos que connecten amb els carrers del nucli antic. L’entramat urbà actual manté part de la disposició de l’antiga vila closa, que havia estat protegida per una muralla amb diversos portals. D’aquell sistema defensiu urbà, però, no en queden restes visibles importants.

L’església de la Mare de Déu del Roser forma part de la història del centre. L’edifici actual és del segle XX i va incorporar un portal adovellat datat el 1623, procedent de l’antiga capella del Roser. La reutilització de la portalada és una mostra de com alguns elements arquitectònics han sobreviscut a les transformacions i destruccions del poble.

La plaça també forma part del recorregut de la memòria del setge. Passejar-hi després de conèixer els fets de 1822 permet entendre la distància entre el nucli actual i la vila que va ser arrasada. La història no es conserva només en els monuments: també es manifesta en els elements que s’han reutilitzat, en els carrers que han canviat i en els espais que han perdut les seves construccions originals.

Les capelles rurals i el patrimoni dispers

Al terme municipal hi ha altres elements patrimonials que ajuden a entendre la relació entre religió, masies i territori. La capella dels Sants Metges, a l’entorn de Marçà, està dedicada a sant Cosme i sant Damià. A la façana hi consta la data de 1795 i l’edifici conserva una obertura circular de tradició gòtica.

Sant Pere de Magrà és una altra capella del terme, beneïda el 1652. La porta porta una inscripció amb la data de 1804 i el símbol de les claus de sant Pere. Atès l’estat de conservació de determinats elements, convé limitar la visita als espais accessibles i no entrar en estructures tancades o insegures.

Les torres del sistema defensiu, les capelles, les fonts i les masies no tenen totes el mateix estat de conservació ni les mateixes condicions d’accés. Abans de planificar un itinerari que inclogui elements dispersos, és recomanable consultar la informació municipal.

Personatges que deixen petjada nacional

Francesc Badals, el Ramonillo, és el personatge més directament vinculat a la destrucció de 1822, però la història local no comença ni acaba amb ell. Els noms d’Hug Dalmau, Adalaida i Ponç Hug situen la fortalesa dins les relacions feudals dels segles XI i XII; Ramon Berenguer IV representa el moment del pas al domini directe dels comtes de Barcelona, i els Cardona expliquen la llarga etapa de senyoria feudal.

Francesc Badals, el Ramonillo, de liberal a cap reialista

Francesc Badals, conegut com el Ramonillo, va néixer el 1792 a Cal Badals —més endavant Cal Morros—, a Castellfollit de Riubregós. Fill de Ramon Badals i Rosell, espardenyer, treballà de traginer i, segons la memòria local recollida per l’historiador Joan Farell, també hauria practicat el contraban.

La seva trajectòria política va ser tan abrupta com singular: durant els primers anys del Trienni Liberal defensà les noves institucions constitucionals, però després d’un conflicte amb les autoritats locals i de no obtenir el reconeixement que esperava, es passà al bàndol reialista. Va reunir una partida armada a la Segarra i l’Anoia i, gràcies als seus èxits militars, la Junta Superior Provisional reialista el nomenà mariscal de camp i segon comandant de les seves forces a Catalunya.

El juny de 1822 participà en la presa de la Seu d’Urgell i al juliol en la de Balaguer. També contribuí a reforçar les defenses de Castellfollit, on es van portar peces d’artilleria per resistir l’avanç del general liberal Francisco Espoz y Mina.

Tanmateix, durant el setge de l’octubre de 1822, Badals va marxar a cercar reforços i deixà la defensa a càrrec del coronel Josep Auguet. El castell resistí una setmana, però el poble fou devastat el 24 d’octubre.

Poc després, la caiguda de Balaguer sense una defensa efectiva i les acusacions d’indisciplina van fer que el baró d’Eroles n’ordenés l’empresonament; Badals fugí a França i hi romangué quatre mesos i vint-i-cinc dies, segons el seu expedient militar. Amb la restauració absolutista de Ferran VII, tornà a l’exèrcit espanyol i recuperà el rang de mariscal de camp.

La seva importància històrica rau tant en l’ascens d’un traginer local fins a l’alt comandament reialista com en la controvèrsia sobre la seva absència durant el setge que va destruir la seva vila natal.

Cal Bassols, la casa dels Riquer i la infantesa d’Alexandre de Riquer

A tocar d’Enfesta, dins el terme de Castellfollit de Riubregós, Cal Bassols, coneguda també com a Cal Marquès, és un dels indrets que connecten la història local amb el Modernisme català. La masia, formada per diversos edificis, un molí i una gran bassa de pedra, fou la casa pairal de la família Riquer.

Al segle XIX hi visqué Martí de Riquer i de Comelles, marquès de Benavent i comte de Casa Dávalos, general carlí i pare d’Alexandre de Riquer i Inglada, nascut a Calaf el 1856 i una de les figures destacades del Modernisme.

Alexandre va passar part de la infantesa a Cal Bassols, envoltat d’un món rural que més endavant evocaria a Quan jo era noy, llibre de records publicat el 1897. Els camps, els camins, els masovers i la vida quotidiana de la casa pairal van formar part del seu univers infantil i literari.

La finca conserva també una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, construïda amb autorització eclesiàstica el 1860. Cal Bassols no és, doncs, només una masia monumental: és un lloc on conflueixen la història d’una nissaga carlina, la vida de les grans propietats rurals i els records d’un artista que va contribuir a renovar l’art català.

L’enigma del passadís subterrani: una mina secreta entre el castell i Santa Maria?

Entre les llegendes recollides a Castellfollit de Riubregós n’hi ha una que sembla feta a mida del paisatge: la suposada mina del castell, un passadís subterrani que, segons la tradició oral, hauria comunicat la fortalesa de Sant Esteve amb el Priorat de Santa Maria, fins i tot passant per sota del riu Llobregós.

La història suggereix una connexió oculta entre dos dels grans monuments del municipi. L’interès de la història és precisament aquest contrast entre la geografia visible —el castell encimbellat i el priorat situat a la vall— i la memòria d’un pas secret que els hauria unit.

La mina forma part del patrimoni immaterial de Castellfollit, igual que El tresor del Francès, una altra llegenda local que situa un suposat botí de monedes d’or als voltants de Ca la Martina.

Un patrimoni que no cap en una sola data

Castellfollit de Riubregós no es pot explicar només com un castell medieval destruït el 1822. Les noves datacions arqueològiques han fet recular l’antiguitat d’algunes estructures fins al segle V i han situat part de les fortificacions entre els segles VIII i IX. La documentació escrita, els grafits medievals i la història dels llinatges senyorials aporten altres capes d’informació, mentre que el setge d’Espoz y Mina explica la destrucció que encara marca l’aspecte de les ruïnes.

El Priorat de Santa Maria, la plaça Major, les capelles i el patrimoni dispers completen aquesta història amb testimonis d’èpoques diferents. La visita guanya interès quan es distingeix allò que s’ha documentat, allò que han revelat les excavacions i allò que continua sent una hipòtesi.

El castell, per tant, no té una única edat. Té una cronologia complexa que la recerca està redefinint, i uns espais concrets on aquesta història es pot llegir: els morters i les muralles excavats, la cambra dels grafits, les restes de la torre mestra i les estructures afectades per la destrucció de 1822.

¿Qué más se puede hacer en Castellfollit de Riubregós?

Experiencias, rutas, deporte, aventura, visitas guiadas y autoguiadas, voces y secretos...

Visites Guiades al Castell de Sant Esteve de Castellfollit de Riubregós

Visites Guiades al Castell de Sant Esteve de Castellfollit de Riubregós

El recinte emmurallat del Castell de Castellfollit és una fortificació medieval de gran valor històric. Les seves muralles i estructures defensives protegien el poble durant conflictes com el setge de...

Rutes i visites guiades
13/12/2026
Volver arriba