L’any 951 el comte d’Urgell conquerí Sanaüja als musulmans i ja l’any 1001 apareix documentat el castell de Sanaüja en una butlla del papa Silvestre II en què enfeuda la fortalesa («castrum quoque Sanaugia cum finibus suis») al bisbe d'Urgell. Aquesta possessió per part de la mitra d'Urgell, fou confirmada pel papa Benet VIII l'any 1012 en un altre escrit de ratificació dels límits del bisbat. Els bisbes d’Urgell foren feudataris fins la desamortització de Mendizábal de 1835. La mitra urgellenca, durant els segles XVI i XVII, hi practicà obres per adaptar-lo a residència, encara que s'usà molt poc.
Al llarg del segle XI el territori s’anà organitzant i el castell de Sanaüja assolí una destacada importància estratègica en la línia defensiva de la vall del Llobregós que establí el comte Ermengol II d'Urgell l'any 1035. A finals del segle XI, el bisbe d'Urgell, Guillem, donà en feu «ipsum kastrum de Sanauga» amb tots els seus termes al vescomte Ramon Folc de Cardona, que, al seu torn, cedí el castell a Eriman, el qual, com també els següents castlans o feudataris, devien fidelitat al bisbe. No obstant, el 1099 el castell tornà a ser ratificat a l'església d'Urgell pel papa Urbà II al bisbe Ot.
El llinatge dels Sanaüja (castlans), iniciat a principis del segle XII, adquirí importància durant aquest segle i el següent, esdevenint senyors del castell del Llor. Personatges com Rodolf de Sanaüja, encarregat de l'orde del Temple a Cervera (1147) i participant actiu en el setge de Lleida (1149) o Arnau de Sanaüja i Pere Ramon de Sanaüja, que foren actius repobladors de les terres baixes del Segrià o alguns canonges a Santa Maria de Solsona en són exemples destacats d’aquest llinatge. Quant a la seva propietat, l’any 1163 el comte d’Urgell Ermengol VII decidí retenir el castell de Sanaüja entre d’altres només en custòdia.
Es tracta d'un castell termenat amb finalitat defensiva, ampliat posteriorment en etapes successives per convertir-lo en castell palau o residència episcopal. El primer espai encastellat d'època altmedieval està format per una torre cilíndrica situada a l'extrem nord-oest d'un espai emmurallat, tot i que únicament se'n conserva algunes filades de carreus regulars. Tot i això l'espai emmurallat es pot resseguir perfectament gràcies a les restes conservades. Sembla que al segle XI es va construir una capella romànica adossada al mur que mira a migjorn, i se'n conservà una part d'un mur lateral.
La segona fase constructiva englobà el nucli primitiu del castell i l'església dins d'un gran espai emmurallat amb nombroses dependències que es reformarien posteriorment des de l'època baixmedieval fins als segles XVI i XVII, culminant amb la construcció del campanar d'espadanya barroc.
Al mur principal d'ingrés es troba la porta principal formada per un arc de mig punt adovellat, per damunt de la qual es troben les mènsules que sostenien un matacà. Coronant el mur, hi trobem un campanar d'espadanya d'estil barroc i de cinc ulls, quatre a la part inferior i un a la part superior, d'arc de mig punt peraltats damunt d'una imposta i que presenten diferents mides de llum, amb dues corbes ascendents a la part superior, coronades per un motiu decoratiu en forma de bola sobre un petit podi quadrangular, i en un pla inferior, dues torretes coronades amb el mateix recurs decoratiu.
Visita virtual 360°