Els molins de la Riba: la gran xarxa d’aigua que va moure un poble sencer

Els molins de la Riba no es poden entendre com una successió d’edificis independents. Durant segles, el poble va convertir l’aigua en una autèntica infraestructura industrial: una xarxa de sèquies, recs, salts, basses i rodes que aprofitava el desnivell del terreny per fer funcionar els molins paperers. Josep Iglésies ja descrivia, a mitjan segle XX, aquesta realitat amb una precisió extraordinària: dins del nucli urbà hi havia una sèquia principal que servia alhora per al reg i per proporcionar força motriu.

D’on venia l’aigua que alimentava els molins de la Riba?

La resposta és més complexa del que podria semblar. La Sèquia de la Font Gran no conduïa únicament l’aigua de la font que li dona nom. Iglésies explica que també hi arribava l’aigua del Brugent, desviada a la Resclosa dels Paperers. D’aquesta manera, els dos recursos quedaven integrats en una mateixa infraestructura abans que l’aigua entrés al sistema fabril.

La documentació permet anar encara més enrere. Una escriptura de 1668 ja parla de la sèquia que, per sota de la Font Gran, arribava fins al Molí Esmolador. És una dada important perquè demostra que aquesta infraestructura hidràulica no va aparèixer amb la industrialització paperera del segle XVIII, sinó que tenia antecedents documentals molt anteriors.

I hi havia un altre element decisiu: el desnivell. Entre les cases de Cap-de-Riba i les situades a tocar del Francolí hi havia aproximadament 110 metres de diferència d’altura. Aquell desnivell era, en realitat, una font d’energia.

Una sola sèquia, molts noms i molts molins

Un dels detalls més reveladors de la recerca d’Iglésies és que, de cap a cap del nucli urbà, descriu una única sèquia principal destinada tant al reg com a la força motriu. No era, però, un canal uniforme. En alguns trams anava coberta i en d’altres quedava descoberta, i cada fragment visible des del carrer podia rebre un nom propi.

Així apareixen noms com el Rec de Cap-de-Riba, el Rec de cal Camps, el Rec del Carbó, el Rec del Siurana o el Rec del Cardús. No són només topònims antics: són les traces d’un sistema que anava repartint l’aigua pels diferents establiments industrials.

El Rec de cal Camps, per exemple, marcava l’entrada de la sèquia al Molí de cal Camps després de travessar subterràniament la Costa Alta. Més avall, el Rec del Carbó corresponia al tram comprès entre la Costa Alta i el Molí de Carbó de Dalt, on antigament es podia veure des del carrer una gran roda hidràulica.

Com passava l’aigua d’un molí a l’altre?

Aquí és on el sistema hidràulic de La Riba es fa especialment interessant. La sèquia no servia simplement per portar aigua fins a un edifici: el desnivell permetia encadenar salts.

La documentació d’Iglésies identifica, per exemple, que el Molí de cal Garreta formava un sol salt amb el de cal Camps. També que el salt del Molí del Roig havia quedat unificat amb el de la Fàbrica del Roig, mentre que el Molí de la Pedra i el Quatribal compartien igualment el seu salt.

Això ajuda a entendre per què noms com Bessó, Garreta, Camps, Carbó de Dalt, Ca la Viuda, Siurana o Jaume-el-Mas, Carbó de Baix, Roig, Fàbrica del Roig, Racó, Guarro o Besora, Molí Nou, Quatribal i Pedra apareixen tan estretament vinculats a l’estructura industrial del poble. No tots formaven necessàriament una mateixa successió directa de salts, però sí que participaven d’un paisatge productiu organitzat al voltant de l’aigua.

Els anjubs: la part menys coneguda del sistema

Un dels elements que més bé explica la complexitat dels molins de la Riba són els anjubs. Iglésies recull que cada molí paperer en podia tenir un o més: habitualment un de gran i dos o quatre de més petits.

Però la seva funció no era simplement acumular aigua per fer girar la roda. L’aigua passava d’un anjub a l’altre per anar-se aclarint, un detall relacionat directament amb el procés de fabricació del paper. Els anjubs eren descoberts i formaven part de la infraestructura quotidiana de les fàbriques.

Encara avui els topònims permeten reconstruir aquesta geografia industrial: els Anjubs del Carbó, l’Anjub de cal Roig i els quatre anjubs de cal Besora, situats en renglera entre el Molí del Racó i l’antic Molí del Guarro.

Del Rec de l’Església al Molí Nou

La sèquia continuava avançant pel nucli urbà. Entre cal Besora i el Molí Nou hi havia el tram conegut com a Rec de l’Església, que travessava el carrer Major. El nom no és una reconstrucció moderna: una escriptura notarial de 1743 ja parla del «Rech de la Iglésia». Després, el Rec de cal Mora identificava el punt on la sèquia entrava al Molí Nou.

Més avall encara apareix el Rec del Carrer dels Bous, amb la sèquia passant elevada i descoberta pel carrer de Prades i un sobreeixidor situat a una cota inferior. La xarxa hidràulica, per tant, no quedava amagada dins les fàbriques: formava part del mateix paisatge urbà.

Una indústria construïda aprofitant el desnivell

A La Riba, l’aigua no era un element secundari de la indústria paperera. Era la infraestructura que permetia que aquella indústria existís.

Per això, quan avui recorrem els antics molins de la Riba, convé mirar més enllà de les façanes. Cal imaginar la sèquia avançant pel poble, entrant i sortint dels edificis, alimentant salts, passant per anjubs i tornant a aprofitar el desnivell uns metres més avall.

A Festacatalunya, ens interessa especialment aquesta lectura del patrimoni: entendre que darrere de cada molí hi havia una xarxa. La Riba no va créixer simplement al costat de l’aigua. Va convertir l’aigua, el desnivell i l’enginy humà en una veritable màquina industrial. I les sèquies, encara que molts trams hagin desaparegut o quedin amagats sota el poble, són probablement la millor manera d’entendre com funcionava.