Estació del Carrilet de Sant Feliu de Guíxols a Cassà de la Selva

El carrilet: el fil de ferro que unia pobles, vides i memòries

Hi ha trens que no només transporten passatgers: arrosseguen èpoques senceres. El carrilet de Sant Feliu de Guíxols a Girona, aquell trenet de via estreta que serpentejava entre camps i suredes, és un d’aquests. Durant gairebé vuitanta anys, des del 1892 fins al 1969, va ser molt més que un mitjà de transport: va ser un ritme, una manera de viure, un símbol d’un temps que avançava sense pressa. La via tenia una amplada de 75 centímetres i fou la primera d'Espanya d'aquest ample.El 1924 es va fer un ramal fins al port de Sant Feliu de Guíxols, cosa que afavorí el transport de mercaderies.

Al matí, quan el primer comboi sortia de Sant Feliu, el port encara feia olor de sal i de xarxes humides. Els vagons acollien de tot: pagesos amb cistells, comerciants, estudiants mig adormits i dones que aprofitaven el trajecte per fer mitja. Entre tots ells, sovint hi pujava també la mainada emocionada que, amb la tovallola sota el braç, feia camí cap a la platja de Sant Pol o a altres cales de la costa. El carrilet era, per a molts, el primer pas cap a un dia de mar, sol i entrepans embolicats en paper d’estrassa.

A l’estiu, el tren esdevenia gairebé un ritual col·lectiu. Les famílies pujaven als vagons amb para-sols, cistelles de vímet i ganes de passar el dia a la vora del mar. Els nens s’acostaven a les finestres per veure com el paisatge canviava: de les suredes espesses a les hortes de Cassà, i d’allí a les primeres olorades de sal que anunciaven que el Mediterrani ja era a prop. Quan el tren arribava a Sant Feliu, molts corrien cap al Passeig del Mar, embriagats per una llibertat que només els dies de platja saben donar.

Però el carrilet no vivia només de banyistes. El suro —l’or del Baix Empordà— va ser durant dècades la seva sang vital. Les fàbriques de Cassà de la Selva, Llagostera i Sant Feliu treballaven sense pausa, i els vagons de mercaderies carregaven sacs plens de taps, planxes i granulat de suro que després viatjaven cap a Girona, Barcelona i més enllà. Els industrials tenien clar que sense aquell ferrocarril, la vida econòmica de la comarca no seria la mateixa. A cada estació, el soroll de les rotllanes i les pales de càrrega era tan habitual com el xiulet de la locomotora.

A mesura que el tren avançava cap a Girona, creuava paisatges que avui semblen d’un altre món: camps de blat que es movien com un mar groc, masos dispersos, i camins de carro que s’aturaven respectuosament per deixar passar el “Feliuet”, com li deien amb una estima mig burleta. Les estacions de Santa Cristina d’Aro, Llagostera, Cassà, Llambilles i Quart eren petits oasis de vida: llocs on la gent s’aplegava per veure qui arribava, qui marxava, i per intercanviar novetats del dia.

Però a partir de mitjans del segle XX, el món va començar a girar més de pressa. Els autobusos i els camions —més grans, més ràpids, més barats— van anar arraconant aquell tren que avançava com si volgués assaborir cada metre del camí. Tot i els intents de modernització, el carrilet va anar perdent pistonada fins que, finalment, el 10 d’abril de 1969, el Feliuet va fer el seu últim trajecte. Diuen que aquell dia, a moltes estacions, la gent es va quedar en silenci, com acomiadant un vell amic.

Avui, el seu antic traçat és una via verda que travessa les mateixes suredes, els mateixos camps i els mateixos pobles. Els ciclistes pedalen on abans hi corrien raïls de ferro, i els caminants avancen per on un dia van passar locomotores fumejants. El soroll metàl·lic ja no hi és, però encara queda una mena de tremolor en l’aire, com si el record del tren no hagués volgut marxar del tot.

Perquè, de vegades, sembla que si pares bé l’orella, encara hi pots sentir aquell xiulet llunyà. I llavors entens que hi ha històries que, tot i que ja no circulen, continuen viatjant dins nostre.