Molí de Més Amunt: la primera baula d’un sistema d’aigua que va fer de la Riba un poble paperer

Molí de Més Amunt és un nom que pot semblar simplement vinculat a la part alta de la Riba, però la documentació històrica permet mirar-lo d’una manera molt més interessant. El molí formava part d’una cadena industrial construïda aprofitant el desnivell del poble i l’aigua conduïda des del Brugent. La seva història, per tant, no s’acaba en les parets de l’edifici: continua per la sèquia, pels salts d’aigua i pels altres molins que hi havia més avall.

Com funcionava el Molí de Més Amunt dins la xarxa hidràulica de la Riba?

La clau per entendre el Molí de Més Amunt és mirar cap a l’aigua. Una font excepcional per reconstruir el paisatge històric de la Riba és l’estudi toponímic de Josep Iglésies, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans el 1953. El treball explica que el Brugent era desviat a la Resclosa dels Paperers i conduït cap al poble per la sèquia de la Font Gran, que alimentava els molins de l’interior.

No era una infraestructura pensada únicament per als molins. Iglésies explica que la sèquia servia alhora per regar i proporcionar força motriu, una convivència d’usos que ajuda a entendre fins a quin punt l’aigua formava part de l’organització quotidiana de la Riba.

Així, el Molí de Més Amunt no era una peça solitària. Era un punt dins d’un recorregut hidràulic en què l’aigua passava d’un salt a un altre.

Per què el desnivell de la Riba va ser tan important per al Molí de Més Amunt?

La resposta és gairebé dibuixada sobre el mapa del poble. Entre Cap de Riba i el sector proper al Francolí hi havia un desnivell d’uns 110 metres, segons la descripció d’Iglésies. Aquella topografia permetia aprofitar l’aigua successivament.

El Molí de Més Amunt ocupava, per tant, una posició especialment significativa dins d’aquest sistema. L’aigua no havia de vèncer el pendent: el pendent era precisament el que feia possible la força del molí.

Quan entra el Molí de Més Amunt en la història documentada dels Bertran?

La documentació coneguda permet situar un moment decisiu el 1783, quan Antoni Bertran i Francesca Català van adquirir una peça de terra amb un molí d’una tina a la partida de Cap de Riba. El 1791 els propietaris van sol·licitar una ampliació per passar d’una a dues tines.

Aquesta informació té una conseqüència important: 1791 no s’hauria de presentar simplement com l’any de construcció del Molí de Més Amunt. És la data documentada de l’ampliació.

L’estudi de Grau i Pujol i Puig i Tàrrech, basat en documentació notarial de l’Arxiu Històric de Tarragona, permet anar encara més lluny i seguir posteriorment els canvis de propietat i d’explotació del molí de la família Bertran.

Molí de Més Amunt i Molí de Cap de Riba: per què els noms poden portar a confusió?

Aquí apareix una de les qüestions més interessants del conjunt. Les fonts locals expliquen que el Molí de Més Amunt i el Molí de Cap de Riba van formar durant anys una mateixa entitat i que tots dos eren coneguts com els molins de Més Amunt.

La font toponímica d’Iglésies aporta una altra pista: situa en aquest sector una construcció relacionada amb cal Marc i documenta, sobre una porta que dona a la Costa, la inscripció «MOLI DE CAP-DE-RIBA DE ANTON BAR... ANY 1791».

Aquesta coincidència ajuda a entendre que les denominacions actuals no sempre expliquen per si soles la realitat històrica del conjunt.

El Molí de Més Amunt era un sol edifici o formava part d’un conjunt?

Les fonts actuals tendeixen a presentar-lo com un molí concret, però la documentació antiga obliga a tenir una mirada més matisada. El que avui identifiquem amb noms diferenciats estava integrat en un paisatge de construccions, salts i conduccions d’aigua que evolucionà amb el temps.

Això explica també per què la toponímia pot semblar canviant. Els noms identificaven edificis, famílies, salts o activitats que no necessàriament van mantenir sempre els mateixos límits.

Què revela el Molí de Més Amunt sobre la Riba paperera del segle XVIII?

Revela una cosa essencial: la indústria no es va limitar a instal·lar-se al costat del riu. Va modificar el poble.

La sèquia entrava en el nucli urbà i l’aigua anava trobant diferents salts. Iglésies documenta que els molins del sector de Més Amunt, del Domènec i del Groc estaven relacionats hidràulicament. També explica que cada molí paperer podia disposar d’anjubs, petits dipòsits pels quals passava l’aigua abans de continuar el seu recorregut.

És una imatge molt més reveladora que la simple etiqueta de «molí paperer»: la Riba havia convertit el pendent del poble en una infraestructura productiva.

Molí de Més Amunt, una història escrita també a la sèquia

A Festacatalunya ens agrada descobrir patrimoni que permet llegir un territori amb uns altres ulls. En el cas del Molí de Més Amunt, la millor pista no és només la pedra de les seves façanes, sinó tot allò que les envolta.

La sèquia, els salts, els anjubs i la successió de molins expliquen una història d’enginy i d’adaptació al terreny. I els documents permeten posar-hi noms i dates: Antoni Bertran, Francesca Català, 1783, 1791, i una activitat paperera que va anar guanyant pes dins la vida econòmica de la Riba.

El Molí de Més Amunt es pot contemplar avui com un edifici històric. Però és més interessant entendre'l com una part visible d'una obra molt més gran: un sistema hidràulic que va transformar l'aigua del Brugent en força, la força en treball i el treball en història.