Molí de Siurana o Can Jaume el Mas: dues rodes, una sèquia i tres segles de paper a la Riba

Molí de Siurana, també conegut com Can Jaume el Mas, ocupa un lloc singular dins la història industrial de la Riba. La seva cronologia, habitualment situada a 1721, el vincula amb els primers temps de la gran tradició paperera del poble. Però més que una data, el que permet entendre la seva importància és tot allò que hi havia al seu voltant: una sèquia, un desnivell aprofitat com a força motriu i, fins ben entrat el segle XX, dues grans rodes hidràuliques.

La història d’aquest espai permet mirar la Riba des d’un altre angle. No només com un poble de molins, sinó com un territori que va aprendre a convertir l’aigua en energia i aquesta energia en activitat industrial.

Per què aquest antic establiment ocupa un lloc tan primerenc en la història paperera de la Riba?

La documentació patrimonial situa Can Jaume el Mas l’any 1721, una cronologia que el col·loca entre els establiments paperers més antics de la Riba. La mateixa documentació identifica altres molins posteriors, com el de Cal Camps, datat el 1758, dins d’un procés de creixement d’aquesta activitat industrial.

Cal, però, llegir les dates amb certa prudència. 1721 és una referència cronològica del molí, no necessàriament una certificació de l’edifici que podem veure avui en la seva totalitat. Al llarg dels segles, els espais industrials es transformaven, s’ampliaven i canviaven d’ús.

I aquesta capacitat de transformació és, precisament, una part essencial de la seva història.

Què aporta la documentació de Josep Iglésies que no explica una simple fitxa patrimonial?

L’estudi toponímic de Josep Iglésies, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans el 1953, permet acostar-se a un paisatge que avui costa d’imaginar. L’autor recull el nom de Siurana o Jaume-el-Mas, però també els camins, les terres, les sèquies i altres elements que envoltaven l’establiment.

Aquesta mena de documentació té un valor especial perquè permet entendre que els antics molins no vivien d’esquena al territori. Formaven part d’un sistema en què cada rec, cada salt i cada desnivell podia tenir una funció.

La toponímia, en aquest cas, es converteix gairebé en un mapa de la memòria industrial.

Com arribava l’aigua fins a Can Jaume el Mas i com es convertia en força?

La resposta passa per la sèquia. Iglésies descriu una conducció que travessava diferents sectors de la Riba i que tenia una doble funció: regar les terres i proporcionar força motriu als molins. En alguns trams circulava descoberta; en d’altres, quedava coberta.

Aquest detall ajuda a entendre fins a quin punt la indústria paperera havia quedat integrada en la vida quotidiana del poble. La mateixa aigua que tenia una utilitat agrícola podia acabar movent una roda.

No hi havia, per tant, una frontera clara entre el paisatge rural i l’industrial. La sèquia els connectava.

Per què les dues grans rodes són una de les imatges més reveladores d’aquest espai?

És probablement una de les dades més evocadores que conserva la documentació.

Segons Iglésies, fins a l’any 1940 encara hi havia dues grans rodes hidràuliques al sector de la Costa Alta, les darreres que havien funcionat a la Riba. El tram de conducció d’aigua era conegut com el rec de cal Jaume-el-Mas.

La dada permet imaginar la dimensió física de l’activitat. L’aigua arribava per la conducció, aprofitava el desnivell i feia girar unes estructures que transmetien aquella energia a la maquinària.

Avui les rodes ja no formen part del paisatge quotidià, però la seva existència explica millor que qualsevol adjectiu la naturalesa industrial de l’indret.

Quina relació tenia aquest establiment amb la resta de la xarxa de molins de la Riba?

La seva història només s’entén plenament quan es contempla dins la cadena hidràulica de la Riba.

El desnivell del territori permetia aprofitar successivament l’aigua del Brugent. Les conduccions alimentaven diferents establiments i, després d’haver produït energia en un punt, l’aigua podia continuar el seu recorregut cap a un altre.

Aquesta successió explica una característica fonamental de la indústria ribetana: els molins no eren illes.

Cada edifici formava part d’un paisatge productiu molt més ampli. Els salts, els anjubs, les sèquies i els canals establien una relació física entre construccions que, vistes avui per separat, podrien semblar independents.

Com va canviar l’antic molí quan la indústria va evolucionar?

La trajectòria de Can Jaume el Mas no acaba amb la desaparició de les antigues rodes. Com altres establiments industrials de la Riba, l’espai va participar en la transformació de l’activitat productiva i va acabar assumint funcions fabrils.

Aquesta evolució és important perquè permet evitar una visió excessivament estàtica del patrimoni. No estem davant d’un edifici que va funcionar durant uns anys i després va quedar abandonat a la seva sort.

Hi ha una continuïtat industrial, amb modificacions, adaptacions i nous usos que expliquen bona part de la seva trajectòria.

Per què ha conservat dos noms al llarg del temps?

Siurana i Jaume el Mas formen part de la mateixa memòria toponímica. Josep Iglésies ja recollia la denominació doble en el seu estudi, mentre que les fonts locals han mantingut aquesta identificació.

Els noms dels antics establiments no sempre funcionaven com les etiquetes patrimonials actuals. Podien fer referència a propietaris, famílies o indrets i evolucionar amb el pas del temps.

En aquest cas, la doble denominació és també una porta d’entrada a la història humana que hi ha darrere de la instal·lació.

Què explica avui aquest indret sobre la Riba paperera?

A Festacatalunya ens agrada descobrir el patrimoni a partir de les seves petites pistes. En aquest cas, n’hi ha unes quantes: una data del segle XVIII, una sèquia, el rec de cal Jaume-el-Mas, dues grans rodes que encara funcionaven el 1940 i una activitat industrial que va anar canviant amb els temps.

Tot plegat permet reconstruir una imatge molt concreta de la Riba: un poble on el desnivell no era un obstacle, sinó un recurs; on l’aigua podia passar del regadiu a la indústria; i on els edificis productius quedaven units per una mateixa xarxa hidràulica.

El Molí de Siurana o Can Jaume el Mas es pot mirar, així, com una construcció històrica. Però també es pot mirar d’una manera més suggeridora: com el lloc on encara podem seguir el rastre d’una aigua que durant segles va moure rodes, va alimentar fàbriques i va donar forma a la història industrial de la Riba.