|
|
|
|
|
Des del segle X l’església de Santa Maria de Capellades es trobà sota la jurisdicció del monestir de sant Cugat del Vallès, citada iuxta castrum Claromonte en un document del rei franc Lotari datat l’any 976. Aquesta jurisdicció santcugatenca -el monestir va conservar el seu dret de patronat fins pels voltants de 1830- fou reconeguda novament en sengles butlles papals d’Urbà II (1098) i Calixt II (1120). No obstant aixó, el territori de Capellades depengué senyorialment del castell de Claramunt fins l’any 1234, en què el noble Ramon de Claramunt vengué al cenobi benedictí vallesà el terme capelladí, que fou adscrit a la pabordia de Vilafranca del Penedès que s’encarregà de practicar les capbrevacions i els cobraments dels drets i de les rendes. La primitiva església, construïda sota les directrius de l’art romànic, fou substituïda per un segon edifici d’estil gòtic, que experimentà diverses reformes entre els segles XIII i XVI.
|
|
|
|
L’any 1617 s’iniciaren les obres de construcció d’un nou temple que no s’inaugurà fins l’any 1644, ampliant-se el 1689. El 1669 la parròquia capelladina va obtenir, procedent de les catacumbes romanes de sant Calixt, la relíquia d’un braç de santa Dorotea, que el 1699, per un vot de poble, va ser declarada copatrona de la vila, amb festivitat en honor seu el dia 6 de febrer. Aquest fet fou ratificat pel consistori capelladí l’any 1773. El segle XVIII el creixement experimentat per Capellades -degut a la prosperitat dels paraires o manufacturers de la llana i a l’establiment de més d’un dotzena de nous molins paperers- propicià la construcció d’un nou temple parroquial, l’actual, les obres del qual s’iniciaren l’any 1805, quedant paralitzades per la guerra del francès durant més de deu anys; encara que reiniciades l’any 1819, no fou fins la dècada de 1860 quan el temple quedà enllestit. L’any 1896 un greu incendi afectà la construcció, la qual hagué de ser en bona part reconstruïda, seguint les mateixes línies de la part original afectada, encara que experimentà modificacions en el nombre, distribució i ornamentació de les capelles laterals.
|
|
|
|
|
|
Així, doncs, l’actual temple parroquial que en resultà és un edifici de signe neoclàssic, de planta basilical (tres naus) i creuer, amb tres absis. A les naus laterals s’hi obren diferents capelles. El creuer és cobert per una llanterna sobre la qual s’aixeca una cúpula de teules vernissades. El campanar, construït amb travertí, és de planta quadrada a la base, essent octogonal al dos pisos superiors. Amb posterioritat a la seva construcció l’edifici ha sofert diferents reformes: així entre 1944 i 1946, a conseqüència dels desperfectes ocasionats durant la guerra civil de 1936, es portà terme una reconstrucció en la qual participà Josep M. Jujol; el 1949 es restaurà el cimbori; el 1955 s’acabaren les obres del nou altar major i la decoració interior, en la qual hi prengué part l’artista capelladí Amadeu Freixas Vivó que l’any 1953 pintà les escenes del “Diluvi”, en què són representats diversos personatges de la vila; les últimes grans reformes portades a terme al temple capelladí foren l’esgrafiat de la façana –on apareixen sant Sebastià i santa Dorotea- l’any 1976, en commemoració del seu mil.lenari i l’obertura d’una nova capella lateral dedicada al Santíssim, amb notables mostres de l’art contemporani.
|
|
|
|
|
|
|
