Pou de la Neu de Vila-rodona

La taba o plec de condicions per a la venda d’aiguardent o vi blanc de 1794-1795 —la taverna— indicava que l’arrendatari que obtingués la concessió havia de tenir neu o glaç entre el 15 de juliol i el 31 d’agost sempre que se’n trobés a una distància de 6 hores. També en un altre document dels comptes municipals de 1765 s’especifiquen despeses  «de subministrament de neu als malats». Aquestes notícies ens confirmen a nivell local l’obtenció, la conservació, el comerç i l’ús del gel com a refresc o amb finalitats sanitàries abans de la seva fabricació industrial. En aquest sentit els pous de neu o de gel eren les construccions utilitzades per l’emmagatzemat del glaç o també de la neu, que s’anaven introduint i guardant al pou entre capes de palla. A l’estiu es procedia a «desempouar» el glaç, serrant-lo en blocs i de nit o de matinada es transportava als llocs de venda.

És evident que com a més altitud estiguessin ubicats els pous de neu més facilitat tenien d’abastir-se per omplir-los de neu i de gel. Però també ho és que per comercialitzar cap a les ciutats el glaç dels pous situats a les muntanyes, com per exemple les de Prades, calia recórrer distàncies més grans que necessitaven més hores de transport, durant les quals es generaven pèrdues de volum i pes. El gel tallat era posat en sarrions i transportat a bast; la carrega un cop posada sobre l'animal, era recoberta de palla, una estora d'espart i flassades. Amb el clima actual costa comprendre com es podia obtenir el gel per omplir el Pou de la Neu de Vila-rodona de manera que la seva explotació fos rendible. Tanmateix hem de pensar que només unes dècades enrere els dies de glaçades eren superiors als actuals i que molt probablement en l’època que va estar en ús les temperatures hivernals eren molt més crues. Es considera que fins a 1850 no va finalitzar la petita edat del gel, iniciada quatre segles abans.