Conjunt de cases situat a l'esquerra del camí de Barbens, direcció a aquest poble. |
I encara, Mn. Josep Binefa afegeix: "Bernat I d'Anglesola fou un baró de gran prestigi en el regnat d'Alfons I "El Cast". Formà part del seu seguici en moltes ocasions i té l'honor de rebre al sobirà en el seu castell d'Anglesola diverses vegades, fins a l'extrem que aquest rei disposa d'ésser enterrat al monestir de Poblet en un document que fou expedit el mes de febrer de l'any 1176 al castell d'Anglesola". Sr. Josep Lluís detalla que els primers cultius de les Cases de Barbens van ser oliveres, vinya, ametllers i sègol, una espècie de blat de muntanya, ja que la resta de cereals no existien encara. El sègol va servir per mesurar la superfície d'un jornal de terra, ja que aquest espai de terra era el que calia per produir 100 kg de gra. Aquesta terra era la més pobra d'Espanya, hi havia tanta gana i tanta misèria que es tenia ben guanyat el mal nom pel qual era coneguda, "El Clot del Diable". Tot plegat, per la manca de pluja i les collites tan minses que es produïen aquí. Del segle XIII fins a l'any 1836 la Granja de les Cases de Barbens, depèn com hem dit del monestir de Poblet, hi havia 500 frares de l'orde del Cister que tenien cura de la casa i cultivaven les terres. L'any 1833 va morir el rei Fernando VII casat amb M. Cristina. La seva filla Isabel tenia solament tres anys, més endavant regnaria com Isabel II. Però ara calia substituir el rei mort per tal de preservar la monarquia. La vídua del rei, Maria Cristina va esdevenir regent de l'Estat espanyol fins a l'any 1840. En aquest període de temps va nomenar a Joan Álvarez Mendizábal ministre d'hisenda. Aquest va convèncer a la regent que, per tal d'enfortir les arques de l'estat i la monarquia, calia l'expropiació de les propietats improductives en poder de l'església i de les ordes religioses. M. Cristina va escoltar aquest suggeriment i va signar el dissortat decret anomenat "desamortització de Mendizábal", un edicte que malauradament va entrar en vigor l'any 1836.Com és sabut la desamortització de Mendizaval va provocar l'abandó de molts monestirs, un d'ells va ser Poblet i també la seva Granja de les Cases de Barbens, per la qual cosa els monjos van haver de marxar. La Granja va ser venuda en pública subhasta i la va adquirir la família Vidal que la va tenir uns anys. L'any 1845 els Vidal venen la propietat que és adquirida per dues famílies que compren la meitat de la casa i gairebé la meitat de les finques, es tracta de la família Garriga i la família Gelabert. Hi ha, però una partida de terres menor que són adquirides per l'anomenat mitger de les cases de Barbens, el senyor Oromí. El fet d'haver-hi una casa i dos propietaris genera conflictes, i més encara el fet d'haver de compartir l'únic pou que hi ha a la Granja. Les disputes per l'aigua són freqüents, perquè aquest és un líquid tan preuat, que marca la diferència entre collir molt o no collir res, la qual cosa suposa poder menjar o passar gana. És per això que sorgeixen discrepàncies greus. Un dia es troben al pou dos mossos, un de cada família, comencen a discutir, de les paraules passen a les mans i d'ací a majors encara, fins a l'extrem que en la baralla, l'un mata a l'altre.Davant aquest fet luctuós la família Garriga compra la part dels Gelabert quedant la propietat en mans dels Garriga i la part menor dels Oromi, tal com és avui encara. De llavors ençà s'han succeït cinc generacions amb els seus hereus respectius que han estat els propietaris de les Cases de Barbens fins avui. Una nissaga que arranca amb: Josep Garriga Llastanos, casat amb Isabel Vergés, (1845). Josep M. Garriga Vergés, casat amb la Sra. Serra de La Valls (1865). Josep M. Garriga Serra, casat amb Júlia Siettler Krik, alemanya (1890). Lluís Garriga Siettler, casat amb Isabel M. Llambi Maspons (1910). Josep Lluís Garriga Llambi, nat l'any 1934, casat amb Lluïsa Font Playà, és l'actual propietari. L’origen d'aquest nom prové del mas Garriga, un lloc situat entre el triangle que forma les ciutats d'Olot, Besalú i Figueres. L'any 1862 i després de 5 intents, per fi la gent d'aquestes comarques van poder veure fet realitat un projecte cobejat de molt temps enrere, parlem de la construcció del Canal d'Urgell. Els estudis anteriors prenien com a referència el model francès, és a dir, un canal navegable en el seu curs. Per fi es va desestimar aquesta opció i es va construir el canal per tenir aigua de reg i de boca, convertint en una realitat esplendorosa aquell vell somni. Durant els primers anys del canal d'Urgell, el titular de la propietat era Josep M. Garriga Serra, casat amb Júlia Siettler Krik, aquesta senyora era alemanya i va enviudar jove amb la qual cosa va ser ella qui va haver d'afrontar aquest canvi tan important per la finca. La Sra. Júlia va ser qui va construir una vintena de casetes al voltant de la casa gran. Eren cases de dos nivells per viure-hi una família. S'hi varen instal·lar els jornalers que més endavant esdevindrien mitgers. La àvia del Sr. Josep Lluís, la senyora Júlia Siettler va ser també qui va transformar la casa gran. És evident que la padrina del Sr. Josep Lluís havia de ser una persona amb visió clara de futur i una dona amb coratge per dur endavant tots aquests canvis i que la seva petjada és avui encara ben visible en aquest entorn on destaca una casa senyorial envoltada de jardins molt bonics que en el seu temps de màxima esplendor devia lluir com la perla de l'Urgell. Val a dir, però, que el seu esforç va ser recompensat, ja que el rei Alfons XIII li va concedir la "Gran Creu del mèrit Agrari", en grau màxim. I va ser el mateix sobirà qui li va portar a casa seva. Va venir en persona l'any 1922 per lliurar-li aquesta distinció. Sr. Garriga explica que el rei es va quedar a dinar i a dormir a la casa amb tot el seu seguici. El padri del Senyor Josep Lluís, Josep M. Garriga Serra va aconseguir fer venir el tren 4 vegades a la setmana de Barcelona a Saragossa per dur l'alfals de la zona a l'estació d'Anglesola. A la finca s'experimentava tota mena de blat, van introduir l'alfals, el panís i anys més tard, el panís híbrid. També varen introduir el cotó i el tabac però, sense èxit. Llavors van provar amb el lli i el cànem, ho van cultivar fins a la crisi del tèxtil, quan la demanda va minvar i llavors ho varen deixar de fer. L'any 1945 cultivaven opi a causa del fet que els aliats varen fer el bloqueig a Espanya i no ens importaven morfina. Aquest cultiu era destinat com adormidora pels dolors i les operacions quirúrgiques, es feia a llocs concrets de la península i les Cases de Barbens era una de les poques finques on es cultivava. Van introduir també prunes per assecar i l'any 1957 varen iniciar el cultiu de poma en forma de quadre, quan les pomeres de tota la vida s'havien vist als marges de les finques i a la vora de les cicles. Varen crear també dues races de porcs noves, "Llarg White" (Blanc) i "llarg black" (negre), així com una nova raça de xai anomenada Lluís Garriga i la raça Frisona de vaques. Tenien parada de sementals amb dos cavalls de raça normanda i un de raça frisona, amb tant prestigi que fins i tot venien eugues de Suècia per tal de ser cobertes. I per acabar amb els cultius i explotacions, el Sr. Josep Lluís em comenta que es va endegar una producció de cucs de seda i que l'any 1915 hi havia aquí la segona granja de pollastres més important d'Espanya. Una de les llegendes que sap el Sr. Josep Lluís es que en aquella època hi havia els monjos. Al segle XVIII, un d'ells va ser expulsat per algun motiu greu. Aquest monjo va anar a peu fins al Castell del Remei que llavors també era del Cister. De moment el van allotjar, però al saber de la seva expulsió, el varen fer fora. Llavors va anar a la torre del Capità, d'allà també el varen treure pel mateix, va intentar-ho a la Torre dels Frares (Penelles), i també el varen rebutjar. Diu la llegenda que era tal el malefici que duia aquest frare, que allà on trepitjava, mai més tornava a créixer l'herba. Hi havia el camí de les bruixes, proper a les Cases, avui encara existeix. En l'època medieval s'hi feien "akelarres", és a dir trobades de bruixes amb cerimonials satànics on feien els seus rituals i preparaven el seu apòzema per entrar en trànsit. Aquests "akelarres" solien fer-se de nit, quan l'hora és més propícia per la finalitat que se cerca i per evitar mirades "indiscretes". Em parla també del camí dels lladres on els bandolers campaven a les seves amples a les acaballes del segle XIX. Quan es feia fosc no es bellugava ningú per la por dels bandolers, aquests queien damunt dels camperols amb "sevillanes" i trabucs prenent-los diners, animals i mercaderies, fins i tot, de vegades deixant-los malt ferit o morts. Diu que operaven també al camí de Bellpuig i que hi havia bandes organitzades.
En el capítol de costums i tradicions d'aquest lloc, em comenta que tenen com a patró a Sant Pere i que cada any, en florir els arbres posen panets de la Santa Creu d'Anglesola a totes les finques. |