5.- Cal Campaner de la Granadella
|
El campaner és aquella persona que té com a ofici bastir, instal·lar o tocar les campanes d'una església, ermita o altres llocs de culte, o sigui la persona que fabrica campanes o la que les fa repicar. Abans aquest ofici passava de pares a fills, ara s'ensenya a les escoles de campaners. Tot i que als anys 70 i 80 molts campanars es van mecanitzar, a Catalunya encara hi ha una bona colla de campaners que mantenen viva la tradició. Les campanes estan fetes de bronze, que és un metall que conté coure i estany, encara que de vegades també s'hi posa plom. Són objectes molt pesants. Les van "inventar" els xinesos fa més de 4000 anys. Aquest instrument sona quan se'l fa vibrar, picant-lo des de dins amb el batall o des de fora, amb un martell. Quan una església estrenava una campana, abans es beneïa i se solia batejar. Quan l'any 1936 va esclatar la Guerra Civil Espanyola, molts campanars es van ensorrar i moltes campanes es van fondre per fer municions. Tot i que en acabar la guerra es van fer campanes noves, se'n van perdre moltes i de molt antigues. | ||||
| ||||
| Campana del campanar de La Granadella L'últim campaner Els campanars havien de ser alts perquè el so de les campanes arribés tan lluny com fos possible. D'aquesta manera el poble estava informat de tot el que passava fos bo o dolent. Els campaners havien de ser bons comunicadors. Els primers campaners que coneixem i que van donar nom a la casa, cal Campaner, van ser el Felip Rué provinent d'Almatret i el seu fill Josep Rué Nogués. El Sr. Felip Rué va començar a fer de campaner l'any 1924. També es cuidava de l'ermita de Sant Antoni Abat i de l'església parroquial de la Mare de Déu de Gràcia. Tenia dos fills en Josep i en Serafí que l'ajudaven en les feines de campaner. Quan hi havia un difunt tocava les campanes des de dalt del campanar (103/105 escales). El toc era diferent si era un home o bé una dona. També si era un infant perquè es tocava aubades o albades. L'oració es tocava tres cops al dia: matí, migdia i nit. El va substituir el seu fill Josep, desaparegut durant la guerra civil. La seva esposa, la Maria, va continuar fent de campanera i sagristana. Per Setmana Santa, a més d'arreglar l'església, es cuidaven de netejar el camí del Calvari per poder fer la processó, ja que, a més de les imatges, també hi anaven penitents descalços. També havien d'anar a la Catedral de Lleida a buscar els Sants Olis que el seu fill Benjamí repartia pels pobles de l'arxiprestat. Als campaners els pagaven 365 pessetes l'any. El dia de Sant Antoni, el Sr. Felip es posava a la plaça i venia coques i pa beneït. I la Sra. Maria passava un cop l'any per les cases del poble amb un cantiret a demanar oli per la llàntia del Santíssim. En Benjamí va continuar de campaner. Si li demanaven pujar al campanar, cobrava pel servei. Es va jubilar l'any 1986 i amb ell es va acabar la saga de cal Campaner. Abans de la Guerra, a l'església hi havia quatre campanes: tres dalt del campanar. Dues eren grosses: la badada que feia un so esquerdat i la bona, que és la que encara toca les hores i la que es fa servir per tocar a missa o a morts des de baix de l'església mitjançant una corda. La campana petita també servia per tocar a missa i a "aubades". La del campanaret va desaparèixer durant la guerra; servia per tocar a missa els dies feiners. |
