Carreter és l'ofici de bastir i també de menar carros. El carro fins a mitjan segle passat va ser el transport primordial de la societat rural des de temps immemorials. Els carreters, també coneguts com a mestres d'aixa, havien de ser bons fusters i bons ferrers. Era un ofici de difícil aprenentatge, i per això gaudien de certa reputació dins del poble. Els carros s'utilitzaven per treballar el camp, per mercadejar, també com a diligència o simplement per sortir d'esbarjo o anar de festa. De carros n'hi havia de diversos tipus. Els més habituals al poble eren el d'escalada que servia per transportar materials de tot tipus: cereals, olives, palla, fems, etc. i que a més el convertien en tartana (posant-hi una coberta i seients laterals) quan s'havia de viatjar i el carro de bolquet, més fàcil de descarregar. Els solien comprar els pagesos. El material emprat era una fusta forta d'alzina, feixa, om, faig o roure. I les eines més bàsiques que utilitzava eren les mateixes d'un fuster. A la dècada dels setanta es va prohibir anar per la carretera amb rodes de fusta i ferro com s'havia fet fins aleshores. Això va fer que l'ofici anés desapareixent i els carreters es van anar convertint en fusters o carrossers. |
Carro d'escalada La persona que va donar nom a la casa va ser Miquel Prats Sabaté (1893 – 1960). Va aprendre l'ofici de fuster del pare i quan va començar l'ofici de carreter va comprar la casa que avui es coneix com a cal Carreter, perquè tenia una portalada molt gran d'on podien entrar i sortir els carros. Gairebé davant del seu taller hi havia un ferrer, l'Isidre Llop Suñé, que li feia les peces de ferro que necessitava per fer els carros. Ara la casa ja no pertany a la família, però per la gent gran del poble continua sent Cal Carreter. |
Carro d'escalada convertit en tartana Carro que utilitzaven els flixancos i serossans per venir a vendre els seus productes a la plaça |