El Rector de Vallfogona ***

Vallfogona de Riucorb - Rector de Vallfogona

El capellà Francesc Vicent Garcia i Ferrandis (Tortosa 1579 - Vallfogona 1623), el Rector de Vallfogona, fou un dels poetes barrocs més importants de Catalunya, en una època difícil per al català a les altes esferes Va ser una escriptor complet d’estètica barroca que va cultivar la prosa, la poesia i el teatre. Brillants sàtires, continguts amorosos, tractaments eròtics o escatològics i grans tocs d’humor van sorgir de la seva innovadora ploma. Com autor teatral va seguir les regles que va establir Lope de Vega conegudes com la “comèdia nueva” en la comèdia hagiogràfica dedicada a Santa Bàrbara i estrenada davant l'església de Santa Maria de Vallfogona l’any 1617.

Amb l’arribada de la Renaixença va patir descrèdit en ser catalogat com un autor que va fomentar la castellanització de la literatura. En l’actualitat la seva aportació a la cultura és indubtable i és una referència de la literatura catalana.

Passejant pels seus carrers, es pot veure un clar homenatge al poeta, ja que es poden llegir molts fragments de les seves poesies en rajoles a les parets dels carrers. Una de les èpoques de més gran esplendor de Vallfogona coincideix amb el temps en què el Rector hi va fer estada.

Pep Antoni Roig al seu article “El poeta escatològic que va cagar-se en el món” publicat al Nacional 23 de gener de 2021, afirma: “Lo món, que romput està, ans que del tot se desfile. Precisament ha estat gràcies a la merda que el Rector de Vallfogona ha passat a la història per ser un mossèn verd que escrivia poemes eròtics i a qui, sobretot, li encantava poetitzar l'art d'anar de ventre. En un país com el nostre, on el caganer és una figura icònica, els lavabos de molts bars s'anomenen "Can Felip" en honor a un Borbó i parlar d'escatologia és una activitat que ens xala gairebé tant com comentar la previsió meteorològica, no és estrany que de l'obra de Francesc Vicent Garcia només se'n recordi això: el llegat del vallfogonisme, és a dir, un finíssim estil per poetitzar l'acte de cagar. El Rector de Vallfogona, però, va ser fill d'un temps i d'un país on la realitat era compresa com un teatre on cadascú té un trist paper assignat per Déu, per això, més enllà dels poemes escrits des del lavabo i d'alguns sonets que freguen la pornografia, obres com "Desengany del món", un extensíssim poema amb referències a la variabilitat de la fortuna, l'evidència de la fe construïda a base de falses aparences o el desengany davant la vida, són el llegat que cal reivindicar del més gran autor català de la tan poc afortunada Decadència de les lletres catalanes (...) A Catalunya, a més, la monarquia castellana dels Àustries aglutina un poder tan majúscul que no fa sinó allunyar la llengua catalana de la Cort i les elits de poder. I per acabar-ho d'adobar, intel·lectualment parlant, l'humanisme és un fantasma que vaga moribund després d'haver pregonat una harmonia i perfecció del món que ha fracassat. En efecte, l'home no ha esdevingut la mesura de totes les coses, per això la suma de tots aquests factors s'aglutinen en un pessimisme intel·lectual del qual beu no només Francesc Vicent Garcia, sinó també tota la tropa d'escriptors espanyols de la seva generació, com Quevedo, Góngora, Calderón de la Barca o Lope de Vega: una postura de desengany absolut davant el present que els envolta."

Com arribar a El Rector de Vallfogona *** ?

Curiositats

La fama del Rector s’ha mantingut durant segles, i en són prova de la seva agudesa les anècdotes que la fantasia popular, oral i escrita, li ha atribuït des d’aleshores, així com la varietat i qualitat de la seva producció literària:

Destaca com va conèixer el seu enginyós escolà Pere:

El Rector-poeta li preguntà:
-D’on véns? On vas? Com et dius? I amb qui t’estàs?
I el nen Pere, de sis anys, li respongué: Vinc de Tàrrega. Vaig a Verdú. Em dic Pere. I no m’estic amb ningú.

A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil

Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los de or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia;

entre ells la pura neu se descobria
del coll que, ab son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que ab estremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

Que el cor, enamorat, se m'alterava
i, temerós de alguna gran desgràcia,
de pendre'ls treves ganes me venien.

Demanaren a l’autor fes un sonet al temps, en què hi hagués 26 vegades temps

Temps que, sens temps, passares com a temps,
si del bon temps memòria, Temps, me deixes,
com no et llastimen, Temps, ab temps, mes queixes,
antes que temps me vinga a faltar, Temps;

De temps en temps, mudança fa lo temps,
tu, Temps immoble, ab lo mal temps me deixes:
quan millor, Temps, se acabaran mes queixes
si, per donar-les, Temps, me dones temps?

Ai, Temps, de temps demano sols un' hora
per a lograr, o Temps, una hermosura
que, temps ha, Temps, mon cor esclau adora;

a ton nom, Temps, faré una estàtua pura,
de aquell metall que el temps avar adora
i agrair-te-he, tot temps, Temps, ma ventura.

Al famós bandoler Perot Rocaguinarda

Quan baixes de Montseny, valerós Roca,
com si una roca de Montseny baixara,
mostres al món ta fortalesa rara:
que per a tu, sa fúria tota és poca.

A ningú al cap de tantes bales, toca,
lo qual no veja, si et pot fugir la cara;
que ton valor insigne no repara,
tras falsa mata ni traïdora soca.

Tot aquest Principat fas que badalle,
qui et persegueix de son, qui persegueixes
ab mortal i fúnebre parassisme.

Qui tinga ton judici mire i calle,
i diga't "senyoria", que ho mereixes
per lo millor pillard del cristianisme.

Epitafi a la sepultura de un gran bevedor d'aiguardent, que morí de gota

Hic jacet lo qui cregué
ésser preservat de gota,
puix d'aigua sols una gota,
si no ardent, mai la begué.

Gota l'agotà i tragué
d'esta vall de plors i crits;
i per segles infinits
estarà sencer son cos,
que cuc no hi ha que hi dón mos,
perquè el guarden los mosquits.

A una latrina que féu l’autor en l’hort de sa Rectoria

La monarquia regint
Felip terç, que la millora,
se féu esta cagadora,
essent papa Paulo quint.

Adredes obra tan grave
s'edificà prop de un hort
perquè qui paper no port
se puga valer d'un rave.

En sa traça artificiosa
no pose lo maliciós
a llengua amb zel envejós;
perquè la traurà merdosa.

Ni ab supèrbia presumesca,
lo que no entén judicar;
i ans que ho vinga a condemnar,
tot primer ho assaboresca.

Los veïns advertiran
no cometre tan gran falta,
que si fou obra més alta,
tota aquesta se beuran.

I tu, cagador prudent
que en aquest lloc entraràs,
si molt pesat aniràs
menjar-te has lo paviment.

Si per obres soberanes
són tinguts los mausoleus
colossos i colosseus,
memòria de coses vanes:
ací mil culs retronant
faran memòria perfeta
de l'assalt de la Goletai victòria de Lepant.

Fou lo tribunal primer,
que en est lloc se celebrà;
un diumenge que hi cagà
un descendent de Bauter.

Dividits los llocs estan:
est lo rector s'apropia,
per ordre l'escolà i tia;
les hostes, on gustaran.

Fecit Bartomeu Monreal
un Cid en arquitectura,
de qui la roca més dura
tem lo martell i parpal.