Colònia tèxtil i antiga fàbrica de filatures de la Mata de Pinyana a Alguaire: la memòria industrial del Segrià

A tocar de la séquia de Pinyana, a uns dos quilòmetres del nucli d’Alguaire, al Segrià, es troba el conjunt de la Mata de Pinyana, una antiga colònia industrial sorgida al voltant d’una fàbrica de filats i teixits de cotó. Durant més d’un segle, el soroll de la maquinària, el treball de les obreres i els obrers i l’aprofitament de l’aigua van marcar el ritme d’aquest nucli, on la fàbrica esdevingué tant un centre de producció com l’eix de la vida quotidiana.

Avui, les naus industrials, la xemeneia, els habitatges, la capella i les restes de les instal·lacions hidràuliques permeten resseguir la història d’una de les colònies tèxtils més singulars del Segrià. La seva evolució mostra com l’aprofitament de l’aigua va afavorir el desenvolupament industrial i com una empresa cotonera va transformar el paisatge, l’economia i la societat d’Alguaire i dels municipis veïns.

Els orígens de la fàbrica de la Mata de Pinyana

Els inicis de la fàbrica es remunten a les darreres dècades del segle XIX. El 7 de febrer de 1878, Pau Serra i Armengol i els seus fills Jaume, Antoni i Pau Serra i Vehil van constituir la societat J. Serra i Companyia, amb un capital de 107.000 pessetes, per impulsar l’activitat industrial. L’establiment es va desenvolupar durant els anys següents i, cap al 1890, ja es trobava plenament en funcionament.

La seva activitat se centrava en la filatura i el teixit del cotó. Les bales de fibra arribaven, entre altres procedències, dels Estats Units i d’Egipte. Un cop a la fàbrica, el cotó es transformava en fil i, posteriorment, en teixit. Aquest procés requeria maquinària especialitzada, una font d’energia constant, sistemes de transport i una plantilla nombrosa.

La Mata de Pinyana formava part d’un procés d’industrialització que també va deixar empremta en altres punts del nord del Segrià. Al llarg del canal de Pinyana van sorgir establiments tèxtils que aprofitaven els desnivells del terreny i la força de l’aigua, com els situats a les zones d’Andaní, Alfarràs i Alguaire. Concebut principalment per al regadiu, el canal es va convertir també en un recurs important per al desenvolupament industrial.

El salt del Peretó: l’aigua com a força motriu

Un dels elements clau per entendre la història de la Mata de Pinyana és el salt d’aigua del Peretó, vinculat a la séquia de Pinyana. L’aprofitament de la força hidràulica permetia moure turbines i transmetre energia a la maquinària de la fàbrica. Els desnivells del canal van afavorir, així, la implantació d’una indústria tèxtil en un indret allunyat del centre urbà d’Alguaire.

Com funcionava la maquinària de la fàbrica?

L’organització de l’edifici responia a les diferents fases del procés productiu. La nau principal disposava de diverses plantes, destinades a les tasques pròpies de la indústria tèxtil. La força motriu es distribuïa mitjançant un sistema de transmissió mecànica, amb corretges i eixos que permetien fer funcionar les màquines repartides per l’edifici.

La relació entre la fàbrica i el recurs hidràulic també queda reflectida en la documentació històrica. Un document oficial publicat el 1941, relacionat amb l’aprofitament de l’aigua del canal, esmenta expressament el salt d’Alguaire i la fàbrica de filats. Aquesta referència posa de manifest la importància del règim de l’aigua per al funcionament de la indústria.

La séquia, per tant, no era únicament una infraestructura agrícola: també formava part de la base energètica que va fer possible el desenvolupament industrial de la zona.

L’arribada de Llorenç Mata i Pons

Cap al 1910, la fàbrica va passar a mans de Llorenç Mata i Pons, empresari del sector cotoner amb interessos industrials en altres poblacions catalanes. Amb aquest canvi de propietat, l’establiment d’Alguaire va quedar integrat en una estructura empresarial més àmplia, coneguda com a Fábricas de L. Mata y Pons.

L’adquisició va donar continuïtat a la producció de filats i teixits de cotó i va vincular la fàbrica a una empresa amb activitat en diferents localitats. La Mata no funcionava de manera aïllada, sinó que formava part d’un sector industrial que havia d’assegurar l’abastiment de matèries primeres, mantenir la maquinària i adaptar-se a les necessitats del mercat.

La documentació oficial de finals dels anys vint aporta proves d’aquest procés de renovació tècnica. Diverses disposicions publicades a la Gaceta de Madrid autoritzaven operacions de substitució de fusos i maquinària tèxtil de l’empresa. Algunes referències esmenten expressament la fàbrica d’Alguaire, mentre que d’altres corresponen a establiments de la companyia sense que es pugui determinar amb seguretat la destinació de tota la maquinària.

Aquestes autoritzacions documenten el manteniment i la renovació dels equips industrials. Cal distingir, però, entre substituir màquines antigues i ampliar la capacitat productiva: són operacions diferents i no s’han d’interpretar com si fossin equivalents.

Fusos, telers i producció: l’evolució industrial

Les dades publicades sobre la història de la fàbrica apunten a una activitat industrial considerable durant la primera meitat del segle XX. Segons les fonts patrimonials, a finals del segle XIX l’establiment disposava d’uns 4.500 fusos i 138 telers, i ocupava aproximadament 240 treballadors.

La documentació oficial de l’època confirma que l’empresa va dur a terme operacions de renovació de maquinària. L’any 1928, diverses disposicions publicades a la Gaceta de Madrid van autoritzar la substitució de fusos de les Fábricas de L. Mata y Pons.

Una resolució publicada el 23 d’agost esmentava 9.644 fusos nous en una operació relacionada amb maquinària antiga de l’empresa a la fàbrica d’Alguaire. Una altra disposició, del 30 de desembre, autoritzava la substitució de 6.416 fusos usats per fusos nous a la fàbrica de filats i teixits de cotó de la companyia a Lleida. El text d’aquesta segona resolució, però, no permet atribuir tota la quantitat exclusivament a la Mata de Pinyana.

Aquestes dades acrediten la renovació tecnològica de l’empresa, però requereixen una lectura precisa: els fusos nous substituïen maquinària antiga i, per tant, les quantitats autoritzades no es poden sumar com si representessin un augment net de la capacitat productiva de la fàbrica d’Alguaire.

Una font divulgativa posterior situa una ampliació l’any 1931, quan l’establiment hauria passat de 5.000 a 20.000 fusos i de 224 a 249 telers. La mateixa font atribueix a l’any 1935 una producció de 885.000 quilograms de filats i 53.000 quilograms de teixits de cotó.

Aquestes xifres ofereixen una orientació sobre la possible dimensió de l’activitat industrial, però caldria contrastar-les amb registres originals de producció, llibres comptables o estadístiques industrials de l’època abans de presentar-les com a dades definitivament establertes.

La colònia: habitatges, treball i vida quotidiana

Al voltant de la fàbrica va créixer la colònia de la Mata de Pinyana, un conjunt que no es limitava als edificis productius. També incloïa habitatges per als responsables de l’empresa i per als treballadors, així com espais vinculats a la vida comunitària.

Els habitatges dels responsables se situaven dins del recinte industrial, mentre que les cases dels obrers s’alineaven a l’exterior. Aquesta disposició reflectia un model habitual en moltes colònies industrials: la proximitat entre el lloc de treball i la residència, que condicionava els horaris, les relacions socials i la configuració del nucli.

El paper de les dones i dels treballadors de l’entorn

La plantilla incloïa nombroses dones, una presència habitual en la indústria cotonera. Segons les fonts patrimonials, una part important dels treballadors procedia d’Alguaire i dels pobles veïns. La fàbrica es va convertir així en un pol d’ocupació que ultrapassava els límits municipals i atreia mà d’obra de l’entorn rural.

Les cases de la colònia, modestes i construïdes amb criteris funcionals, constitueixen avui una part essencial del conjunt patrimonial. Ajuden a entendre que la història industrial no es pot explicar només a partir de les màquines i les naus productives: també cal tenir en compte les persones que hi treballaven i la comunitat que es va formar al seu voltant.

La capella de Sant Pere i el patrimoni de la colònia

Entre els elements arquitectònics de la Mata destaca la capella de Sant Pere, integrada en el conjunt. A la façana hi consta la data de 1903, una referència que contribueix a situar el desenvolupament de la colònia a començament del segle XX.

La capella, els habitatges, les naus industrials, la xemeneia i les restes de les instal·lacions hidràuliques formen un conjunt que permet interpretar la relació entre indústria, arquitectura i paisatge. La construcció amb maó vist i l’organització funcional dels edificis responen a les necessitats d’una fàbrica que havia de combinar producció, energia i allotjament.

La singularitat de la Mata de Pinyana rau precisament en aquesta combinació: una infraestructura productiva vinculada a l’aigua i, al mateix temps, un nucli de població articulat al voltant de l’activitat fabril.

El tancament de la fàbrica i la memòria industrial d’Alguaire

Durant el segle XX, la fàbrica va continuar tenint un pes important en l’economia local. Les fonts patrimonials situen la plantilla al voltant dels 320 treballadors l’any 1964, una xifra que dona una idea de la dimensió que encara conservava l’activitat industrial.

La crisi del sector tèxtil va acabar afectant l’establiment. Segons les fonts divulgatives consultades, el tancament es va iniciar parcialment el 1977 i es va completar definitivament el 1979. La fi de la producció va posar punt final a més d’un segle d’activitat fabril, però no va comportar la desaparició immediata de la colònia: els habitatges van continuar existint i el nucli ha mantingut una identitat pròpia.

Avui, la Mata de Pinyana és un testimoni d’una etapa en què la industrialització va transformar el nord del Segrià. La seva història explica com l’aigua de la séquia de Pinyana va contribuir a impulsar una empresa cotonera i com l’activitat fabril va donar forma a una comunitat vinculada al treball industrial.

La Mata de Pinyana és molt més que una antiga fàbrica: és una peça de la memòria industrial d’Alguaire. Les naus, els habitatges, la capella i les restes del sistema hidràulic conserven l’empremta d’un model en què l’energia de l’aigua, la producció tèxtil i la vida quotidiana de la colònia van quedar estretament vinculades.