Santuari de la Mare de Déu de la Pineda

Actualment és un Santuari de la Mare de Déu de la Pineda però en altres temps fou església i parròquia de l'antic territori de la Pineda, entitat amb personalitat pròpia al llarg dels segles i integrada avui a Vila-seca.

La proximitat del mar i els atacs pirates frenaren el desenvolupament demogràfic d'aquella població, que mai passà d'unes poques cases fortificades i escampat per aquell territori. L'edificació del temple data d'abans de l'any 1245. La imatge és un baix relleu en una placa de pedra. S'atribueix a la segona meitat del segle XIV, ja que té un estil propi del gòtic local.

Els primers documents que parlen del santuari corresponen als anys 1327, 1348 i 1362. Normalment eren testaments i donacions a favor del Santuari de la Mare de Déu de la Pineda. El cementiri de la parròquia es trobava a migdia del temple, davant d'una porta lateral i a prop de la torre. A mitjans del turbulent segle XVI fou un lloc escollit per a intercanviar captius. En aquesta època i a començaments del segle XVII començaren a fer-se habituals les peregrinacions massives des de Vila-seca. A l'any 1611 n'hi hagué una per beneir i batejar una campana.

L'edifici fou ampliat en virtut d'una autorització el 17 d'abril del 1708. L'actual església fou beneïda l'any 1758. L'altar major és d'estil barroc i fou tallat per l'artista Antonio Ocharo. Contrasta amb l'austeritat i l'elegància de l'edifici, sempre mantingudes en les successives reformes del segle XVIII. Aquestes obres i la constitució de municipis l'any 1837 donà lloc a curioses situacions entre Salou, la Pineda i la Canonja. Més tard, l'edifici fou exclòs de la llei de desamortització. Aquestes són les arrels del pròsper nucli turístic de la Pineda.

Text extret de: www.lapinedaplatja.info