❮
❯
Dins l'antic terme de la parròquia de Sant Mateu de Montnegre, avui inclòs en el municipi de Quart, existeix un veïnat amb personalitat pròpia: el "veïnat de Montnegre", que va des del cim de Montigalar i del Suro Robat fins a la riera Boscana i can Goi, a l'extrem més oriental del terme. L'origen d'aquesta divisió territorial es remunta a l'edat mitjana i té molt a veure amb l'existència, al seu centre, de la petita capella romànica de Santa Maria de Montnegre.
L'any 1071 el senyor del castell de Cervià, Gausfred Bastó, va donar al monestir de Santa Maria de Cervià l'"alodium Montisnigri cum ipsa ecclesia Sancte Marie que ibi est". Es tracta de la primera notícia documental de la capella de Santa Maria, que s'hauria construït ben poc abans: la datació de l'aparell dels murs romànics també és del segle XI. A inicis del segle XIV, l'edifici es degué reparar i millorar sensiblement: el 1314 s'havien construït uns porxos -"porticos"- als costats de migdia i de ponent i el 1326 el bisbe va autoritzar la recaptació d'almoines i donatius pietosos per tal de poder comprar llibres, vestits, draps, llums i altres ornaments i reparar el teulat. No tenim notícia de més reformes fins a l'any 1928, en què, després d'un gran incendi, la capella va haver de ser reconstruïda, tal com recorda la placa que hi ha a la façana: "El poble de Montnegre prega pels bons germans de tots indrets de Catalunya que l'empararen i reedificaren després del gran incendi forestal de l'any MCMXXVIII".
La capella de Santa Maria no va ser mai la seu d'una parròquia, tot i que el 1210 s'esmenta la "parròquia de Sant Mateu i de Santa Maria". De fet, el 1222 va quedar clar que els clergues de Sant Mateu hi exercien els drets parroquials i hi celebraven misses perquè "erat fundata et hedificata infra limites parrochie Sancti Mathei de Montenigro". Segons les visites pastorals dels anys 1314 i 1329, sembla que el rector de Sant Mateu hi havia de celebrar dues misses setmanals, mentre un monjo dependent del monestir de Cervià ho feia tres altres dies, però no se solien complir aquestes obligacions. Els anys 1329, 1354 i 1409 hi hagueren més disputes entre uns i altres. La capella, doncs, anava deixant de servir als veïns del lloc fins que el 1488 va ser concedida a un donat, o ermità, que la conservava sense oferir-hi un culte religiós regular.
A part de ser un temple, la capella de Santa Maria de Montnegre ha estat el centre del veïnat de Montnegre, format per uns masos que depenien del monestir de Cervià des del segle XIV i potser des d'abane: es tracta dels masos Costa, Fabrella -l'actual Pujades-, Nadal, Oms, Paradina, Sàbat, Ullastres -avui can Riera- i Vila -avui can Cebrià. A més, hi havia tres masos més al veïnat: el mas Coll -enrunat- i els masos Valls d'Amont i Valls d'Avall o can Paiet. Els habitants d'aquestes cases haurien triat el cementiri de la capella de Montnegre, i no el de Sant Mateu, com a lloc de sepultura.
Però la capella, encerclada per un espai sagrat, també va atreure un celler del monestir de Cervià i cellers dels masos del terme. Al segle XIV, aquests cellers s'havien anat convertint en cases on s'havien instal·lat els fills cabalers dels masos: el 1314 hi vivien les famílies de Joan d'Om, Francesc sa Costa, Pere Mateu, Pere Cros, Cebrià Casanova, Guillem Bertran, Joan Salvador, Ramon Capellà i Maria Montaguda, i el 1356 només les d'Arnau Cros, Ramon Aulomar i Francesc Bertran, fills i néts d'alguns dels anteriors, perquè moltes altres cases havien tornat a mans dels habitants dels masos Cebrià, Fabrella, Ullastres, Oms i Sàbat. Al segle XVI només quedava una casa a la vella cellera de Santa Maria: la de Carles Cros, enmig de les runes de les cases pertanyents als masos Sàbat, Ullastres i Cebrià. La tendència a l'abandó es va aturar al segle XVIII, perquè l'any 1744 dues famílies de jornalers s'havien establert a banda i banda de la capella: a migdia, Serafina Cassà, vídua de Miquel Vidal, ja vivia a l'actual ca l'Escolà i a tramuntana, Francesc Jaques va aixecar la casa de can Jaques; més tard, encara hi hagué una altra casa, can Pepus, propietat de la família Fabrellas, que es va cremar el 1928.
L'any 1071 el senyor del castell de Cervià, Gausfred Bastó, va donar al monestir de Santa Maria de Cervià l'"alodium Montisnigri cum ipsa ecclesia Sancte Marie que ibi est". Es tracta de la primera notícia documental de la capella de Santa Maria, que s'hauria construït ben poc abans: la datació de l'aparell dels murs romànics també és del segle XI. A inicis del segle XIV, l'edifici es degué reparar i millorar sensiblement: el 1314 s'havien construït uns porxos -"porticos"- als costats de migdia i de ponent i el 1326 el bisbe va autoritzar la recaptació d'almoines i donatius pietosos per tal de poder comprar llibres, vestits, draps, llums i altres ornaments i reparar el teulat. No tenim notícia de més reformes fins a l'any 1928, en què, després d'un gran incendi, la capella va haver de ser reconstruïda, tal com recorda la placa que hi ha a la façana: "El poble de Montnegre prega pels bons germans de tots indrets de Catalunya que l'empararen i reedificaren després del gran incendi forestal de l'any MCMXXVIII".
La capella de Santa Maria no va ser mai la seu d'una parròquia, tot i que el 1210 s'esmenta la "parròquia de Sant Mateu i de Santa Maria". De fet, el 1222 va quedar clar que els clergues de Sant Mateu hi exercien els drets parroquials i hi celebraven misses perquè "erat fundata et hedificata infra limites parrochie Sancti Mathei de Montenigro". Segons les visites pastorals dels anys 1314 i 1329, sembla que el rector de Sant Mateu hi havia de celebrar dues misses setmanals, mentre un monjo dependent del monestir de Cervià ho feia tres altres dies, però no se solien complir aquestes obligacions. Els anys 1329, 1354 i 1409 hi hagueren més disputes entre uns i altres. La capella, doncs, anava deixant de servir als veïns del lloc fins que el 1488 va ser concedida a un donat, o ermità, que la conservava sense oferir-hi un culte religiós regular.
A part de ser un temple, la capella de Santa Maria de Montnegre ha estat el centre del veïnat de Montnegre, format per uns masos que depenien del monestir de Cervià des del segle XIV i potser des d'abane: es tracta dels masos Costa, Fabrella -l'actual Pujades-, Nadal, Oms, Paradina, Sàbat, Ullastres -avui can Riera- i Vila -avui can Cebrià. A més, hi havia tres masos més al veïnat: el mas Coll -enrunat- i els masos Valls d'Amont i Valls d'Avall o can Paiet. Els habitants d'aquestes cases haurien triat el cementiri de la capella de Montnegre, i no el de Sant Mateu, com a lloc de sepultura.
Però la capella, encerclada per un espai sagrat, també va atreure un celler del monestir de Cervià i cellers dels masos del terme. Al segle XIV, aquests cellers s'havien anat convertint en cases on s'havien instal·lat els fills cabalers dels masos: el 1314 hi vivien les famílies de Joan d'Om, Francesc sa Costa, Pere Mateu, Pere Cros, Cebrià Casanova, Guillem Bertran, Joan Salvador, Ramon Capellà i Maria Montaguda, i el 1356 només les d'Arnau Cros, Ramon Aulomar i Francesc Bertran, fills i néts d'alguns dels anteriors, perquè moltes altres cases havien tornat a mans dels habitants dels masos Cebrià, Fabrella, Ullastres, Oms i Sàbat. Al segle XVI només quedava una casa a la vella cellera de Santa Maria: la de Carles Cros, enmig de les runes de les cases pertanyents als masos Sàbat, Ullastres i Cebrià. La tendència a l'abandó es va aturar al segle XVIII, perquè l'any 1744 dues famílies de jornalers s'havien establert a banda i banda de la capella: a migdia, Serafina Cassà, vídua de Miquel Vidal, ja vivia a l'actual ca l'Escolà i a tramuntana, Francesc Jaques va aixecar la casa de can Jaques; més tard, encara hi hagué una altra casa, can Pepus, propietat de la família Fabrellas, que es va cremar el 1928.
Text: Elvis Mallorquí
