L’obra de l’edifici presenta diferents èpoques constructives i diferents reconstruccions: la portalada és de finals dels segle XII i està formada per diverses arquivoltes i un capitell per banda de tema floral que es repeteix en el fris del costat. El campanar, amb arcuacions llombardes, també és del segle XII. Al segle XV es va fer la continuació de la nau romànica, desapareixent l'antic absis romànic i construint-ne una nau presbiteri. El 1577 es va construir la primera capella a la dreta, junt al campanar.
El 1884, seguint el projecte de l’arquitecte Antoni Casademunt, es va eixamplar l'església i es va construir el creuer, l'absis, la galeria de circumval·lació i la sagristia. L'any 1927 es va restaurar el temple. Però el juliol de 1936, durant la Guerra Civil, es va cremar l’església i molts dels objectes religiosos van desaparèixer dins les flames. També es van fondre les campanes per fer material bèl·lic i el temple fou utilitzat com a magatzem del sindicat agrícola.
Acabada la guerra es va reconstruir l’edifici i es van restaurar els seus altars. L’escultor Rafael Solanic i Bàlius va ser l’encarregat d’esculpir la imatge i l’actual retaule de Sant Pere, a més d’altres elements artístics de les diferents capelles. L'última intervenció portada a terme al conjunt va ser l’escapçament dels merlets del campanar els anys 90 del segle XX.
Retaule de Sant Pere
Del retaule original de Sant Pere, encarregat al escultors moianesos Francesc i Jaume Rubió, pare i fill, per la Universitat (consell municipal) de Rubí a principis del segle XVII en resten quatre taules (l'Epifania o adoració dels Reis, la Circumcisió de Jesús, el "Quo vadis, Domine?" i la Crucifixió de sant Pere) i quatre imatges de sants (Ramon de Penyafort, Francesc d'Assís, Sever i Pacià), així com l'estàtua policromada de sant Pere que es troba al baptisteri de l'església parroquial.
El retaule va costar la suma de 1.200 lliures barceloneses i va costar molt de pagar per part dels rubinencs; arribant-se a imposar contribucions especials a les masies. Es va acabar de pagar el 1618, nou anys després d’haver-se acabat. I no fou fins 1623 que el pintor barceloní Joan Bassi va pintar i daurar les figures del retaule.
Aquest retaule va ser desmuntat el 1882, quan es van iniciar les obres d'eixamplament de l'església, i dipositat a les golfes de la rectoria, per passar el 1924 a formar part dels fons del recentment creat Museu de Rubí. Salvats de la crema del 1936, després de la guerra civil es col·locaren en alguns altars de l'església parroquial algunes relleus del retaule, mentre que la resta va tornar a ser exposat al Museu. A finals dels anys 80 la Generalitat de Catalunya va restaurar les peces del retaule i foren mostrades al públic en diverses exposicions arreu del país: "Catalunya restaura", "Millenum" i "Splendor II Vallès", per després, el 1992, ser instal·lades a la capella del Santíssim.
El retaule havia tingut un àtic amb un calvari o representació de la Crucifixió del Senyor (desaparegut). Al cos del mig, per sota d'aquest calvari, es trobaven escenes relacionades amb la Nativitat de Crist: d'esquerra a dreta, la imatge de sant Ramon de Penyafort, la taula de l'Epifania o Adoració dels Mags, la de la Nativitat (també desapareguda), la de la Circumcisió i finalment la imatge de sant Francesc d'Assís. El cos o registre inferior estava dedicat a la figura de sant Pere, continuador de l'obra de Crist, i al seu martiri; d'esquerra a dreta, la imatge de sant Sever, la taula del "Quo vadis, Domine", l'estàtua policromada de sant Pere, la taula de la Crucifixió d'aquest sant i la imatge de sant Pacià.
El retaule vindria a dir que Déu va baixar a aquest món i es va fer home; alguns el van reconèixer com els Reis Mags i sant Pere, al qual Crist va nomenar com al seu successor i cap de l'Església. D'aquesta manera els papes serien els continuadors legítims de l'obra de Crist i els bisbes (com sant Sever o sant Pacià, representats al retaule) serien els representants del Papa a les seves respectives diòcesis.
