1. Casilla Estació d'Anglesola

Situada al costat del canal, una mica més avall de l'estació d'Anglesola direcció Bellpuig, al costat de l'autovia i a tocar de la via del tren.

L'any 1954 la casa és ocupada per Modesto Balasch Torrent, la seva esposa Engracia Isanta Raichs i la seva filla Roser.

El Modest era el canaler i feia les feines pròpies d'aquest. Per treure l'herba de la banqueta em diu la Roser i l'Ernest (el seu marit) que ho feia valent-se d'un fil que situava a la banqueta i amb l'aixada pelava l'herba arran de fil, quedant un carreró recte com una bala i net d'herba, arrels i fenàs. Feia goig de veure i sobretot, convidava a passar-hi.

Tenia unes deu boqueres de les quals donava l'aigua i n'era el responsable.

Em diu la Roser que algun cop havia anat a reparar alguna trenca del canal.

En temps de "llimpies" del canal, era encarregat de les brigades d'homes que feien aquesta tasca i diu que sovint esperava la visita del supervisor, un capatàs d'Ivars d'Urgell que anava amb una moto Gutzi amb canvi al costat, de color vermell.

No tenien llum, anaven amb carbur. Diu que tenien una planxa de foc que era molt gran, que s'obria i es posaven brases dins, pesava força i tenia uns forats als laterals per respirar les brases. Tenien una ràdio que anava amb una bateria gran.

Per proveir-se d'aigua tenien un dipòsit gran que omplien del canal amb una bomba de mà manxant i l'aigua anava directament al dipòsit, calia manxar una bona estona.

La Roser em recorda la vella llegenda de l'home del sac o de la sang. La por tan terrible que li feia aquesta figura que li deien els pares que vigilés. Recordar aquí que en aquells anys hi havia estesa la creença que un home anava pels pobles, i fent servir llaminadures o caramels agafava nens i nenes i se'ls enduia dins un sac per treure'ls-hi la sang amb la qual cosa tota la canalla estaven esfereïts i sempre sospitant quan algú els volia donar un caramel o simplement preguntar-los-hi el nom, si era desconegut, és clar.

Al corral tenien gallines, un porc, coloms, conills i tota classe de feram. Diu que li encantava jugar amb aquells animalons i m'explica que quan mataven el porc li feia tal esgarrifança que sols pensar que l'havien de degollar, encara avui tanca els ulls. Les gallines eren en un tancat de tàpia amb un forat per sortir i entrar.

"Primer anava a l'escola de les monges, hi anava a peu amb l'Anna Pascual del Tanquel que la recollia i passàvem pel costat de la via, ja que hi havia un carreró per on podíem caminar còmodament, tardàvem mitja hora per arribar. Dinàvem a les monges juntament amb una nena de cal Quadrat, de fiambrera, la mare em posava llonganissa, i no m'agradava gens".

"Els dissabtes anava a jugar al Tanquel amb la meva amiga Anna i aquest record el tinc ben present, pel bé que ens ho passàvem".

Quan va anar a l'escola Nacional ho feia amb bicicleta i els dies de festa també, i com no tenia parents al poble, poques vegades es quedava a dinar a alguna casa, a dormir mai. Deixava la bicicleta a cal Llavall, al carrer Bonaire.

La mare de la Roser va morir l'any 1964 i llavors es varen quedar pare i filla sols a la masia, però l'any següent els varen entrar a robar. Els van prendre poca cosa, però es varen espantar i van decidir marxar cap al poble, era l'any 1965 i la Roser tenia quinze anys.

Quan li demano a la Roser una reflexió sobre la seva experiència de l'estada a la masia em contesta com tothom "Un record magnífic de tot, de l'ambient, de les persones i sobre tot un record d'una època de la vida que no tornarà".