10. Masia Emaús d'Anglesola

Propietat de la família Gassol del cal Prenyanosa del Talladell. He sentit explicar que aquesta família, després de varies generacions en que casaven pubilles amb hereus, havien arreplegat tal quantitat de finques que tenien les màximes que permetia la llei, és a dir 29, en el cas de tenir-ne una més, aquesta hauria passat a l’estat.

Situada a la “Llacuna”, davant el braçal de camí que va del camí de Barbens fins a “la Plana”, damunt un petit promontori que donava presència a la masia, amb uns 100 jornals de terra gairebé tota de reg.

Masia gran amb coberts, estable i pallera; corrals per animals de tota classe, conills, gallines, oques, cabres, ovelles, porcs i a les golfes, coloms. Les gallines i la aviram lliures per l’entorn de la masia i els coloms també. Tenia dues plantes, a baix menjador, cuina, estable, quarto pels guarniments dels animals i pallera. Una escala fosca i estreta duia al celler on es guardava les coses en fresc; aigua, vi, carn, llet i tot allò que calia conservar per uns dies. Les habitacions a dalt eren quatre,  una pels senyors que utilitzaven el temps de segar i batre i una altra per les dues minyones que portaven, la resta pel masover i la seva família. Un menjador espaiós repartia aquestes estances i una porta conduïa a les golfes. Un rellotge de paret daurat amb un pèndul molt llarg, tocava les hores amb aquell so característic que feia que semblessin més lànguides i llargues. Hi havia lavabo amb aigua corrent i dutxa.

La cuina molt gran, amb un foc a terra immens on a l’hivern cremaven soques d’ametller i feixos de llenya gairebé sencers. Una pedra que feia d’obrador amb un forn de llenya, permetia als masovers pastar la farina i coure el pa a la casa.

Els primers habitants de qui tenim noticia són el Ramon Llavall Creus, casat amb Francisca Vilanova Martí que hi varen viure als anys 20 com a mitgers de la propietat, varen tenir 6 fills, la Teresa, la Maria, la Carmeta, la Pepeta, la Consuelo i el Ramon, tots nats a la masia i que van anar marxant conforme es van anar casant, fins que varen marxar tots, poc abans de la guerra.           

Em conta el Josep Mª Llavall, net del Ramon, que el seu padrí li  explicava quan en temps de segar tenien a la masia 50 jornalers que segaven a dalla, però en anys dolents ho feien amb volant perquè les espigues eren tan minses, que les agafaven amb la mà esquerra mentre amb la dreta les tallaven amb un fort cop de volant. Feia el gasto als segadors, és a dir els alimentava amb la seva esposa que cuinava  juntament amb alguna ajudanta que tenien per la campanya de segar i batre. Es veu que a la nit tenia el costum de fer-los resar el rosari a tots. Un dia en va trobar dos a la pallera que volien escapolir-se d’aquest rés i al pregunta’ls que feien allà, li varen respondre “és que aquest rotllo del rosari a nosaltres no ens va”, a lo qual ell, els va dir “doncs si no us va, demà al matí ja podeu anar cap a casa vostra que ja ens ho farem sense vosaltres”. Aquest era el tarannà del Ramon Llavall, home profundament religiós que aplicava aquesta disciplina.

En aquells anys cultivava cereal, majorment ordi, civada, blat, vinya i alfals, feia hort i tenia un corral ben nodrit d’animals. Es feien el pa a la masia al forn que hi havia. Tenien un parell de mossos  i  cobraven 60 duros l’any. Diu que els visitava la guàrdia civil, que venien a peu i es quedaven a berenar.

Com a curiositat, una anècdota que denota com n’era de treballador el seu avi. Transcric textualment el seu relat que diu així:

“El meu padrí ni tan sols parava per dinar, ho feia agenollat amb alguna eina a la mà. Un dia quan jo tenia 7 anys, a l’hora de pondre’s el sol, jo estava trinxat de treballar tot el dia, quan ell em va dir: -Mira nen, ara voldria que tornés a sortir el sol per seguir treballant-, quan jo sols somiava anar-me’n a casa per reposar. Així era el meu padrí”.

Quan l’any 1935 els Llavall marxen de la masia, aquesta es ocupada pel Jaume Casteràs Reñé i la seva esposa Antònia Cascalló Farré amb els seus 7 fills, Jaume, Fermín, Ramon, Isabel, Antón, Esteve i Mercè. Tots vivien i treballaven a Emaús, a banda d’altres homes que calien per fer tota la feinada que suposava llavors cultivar més de 100 jornals de terra.

Acabada la guerra els mitgers d’Emaús portaven “fato” de l’hort i del corral a la casa pairal on residien els amos, la família Gassol de cal Prenyanosa del Talladell, ho feien els fills del Jaume que eren joves i àgils en els menesters d’anar i venir d’Anglesola al Talladell. En poc temps va sorgir un fill més voluntariós que la resta per tal de fer aquest servei. El motiu...? Ben senzill, una noieta que servia a la casa pairal i a la qual el Fermin es mirava amb dolcesa. Es deia Carme i en poc temps va passar de servir a cal Prenyanosa a formar part de la família Casteràs com l’esposa del Fermín. Em diuen l’Elàdia Orpella i l’Anna de cal Marina, que la Sra. Adela, germana de l’hereu i encarregada del servei de la casa, no hi va posar cap impediment. Deuria pensar que al menys no la perdien del tot, ja que passava de la casa pairal a la masia propietat de la família.

El Fermín Casteràs Cascalló i la Carme Orpella Gra van tenir tres fills, el Jaume, l’Antònia i la Carme, tots tres nats a la masia.

 La Carme estava en cinta del que hauria estat el seu quart fill quan el destí es va tòrcer i no van poder gaudir del nounat a la casa. En el moment d’infantar, el nadó neix mort i la mare perd la vida en el part.

El Fermin queda viudo i desolat amb tres infants de 3, 5 i 7 anys i sense saber com fer-s’ho. De moment i per tal de tirar endavant aquella canalleta i la família, es queda a la masia la germana de la Carme, l’Eladia qui al veure aquells tres infants desemparats, a la demanda del Fermín, i a pesar de tenir nuvi a Algerri on servia en una casa, ho deixa tot i accepta casar-se amb el seu cunyat. 

El Fermin feia resar el rosari totes les nits als treballadors, costum que potser havia heretat del Ramon Llavall i em diuen també que cada diumenge a les cinc del mati acudien tots a missa.

L’Elàdia recorda que mataven 8 porcs i que ningú marxava sense “present”, diu que a la masia hi havia de tot. El pa els el portava l’Escolà de cal Mixoneta, de la fleca Martí en sacs de deu Kg.

Pocs anys després d’acabada la guerra, sabedor el Fermin que un dels dirigents de la FECSA era el Sr. Gambús, amo de la masia veïna, i coneixedor de que la línea arribava fins la masia d’aquest senyor, va decidir-se a intentar fer una gestió per tal d’aconseguir la cobejada llum.

Va anar a Barcelona a parlar amb el Sr. Gambús. Diu que va haver de passar per set despatxos i que es va haver d’esperar hores, però a la fi va aconseguir parlar-hi i li va dir que si volia la llum, sols calia que li portés dues saques de mongetes que a canvi, ell es comprometia a posar els pals i la línea, el Fermín va acceptar i en poc temps Emaús va tenir llum. Val a dir que era l’època de l’estraperlo, a Barcelona no tenien mongetes i a Emaús no tenien llum, un bescanvi que va afavorir a ambdós, sobretot a la masia.

L’any 1950 van anar al poble deixant la masia. Abans però el Fermín va tractar amb la mestressa de la propietat, deixar part de les terres al seu cunyat Modest Franquesa, casat amb la seva germana Isabel que les treballaria com a mitger.

El Fermín i la seva segona esposa Elàdia Orpella Gra, varen tenir una filla l’any 1959, quan vivien al poble, a cal Fermín d’Emaús. Aquesta filla, l’Anna i la seva mare l’Elàdia m’expliquen també que la primera màquina de segar agabelladora que hi va haver al poble la va tenir el Fermín estant a Emaús.

Després d’aquest petit relat, queda clar que el Fermín era un home carismàtic, amb una forta personalitat que el va dur a exercir un lideratge en la forma i manera d’aquells temps, és a dir un patriarcat on el pare protegia i dirigia la família, tots anaven a una per tirar endavant. El Fermín exercí aquest patriarcat amb seny, doncs es veu que sabia estimular als seus a l’hora de treballar però també es divertien plegats quan tocava.

L’any 1951 va anar a viure a la masia Sebastià Vall Serra i Remei Borda Torrents, deixant els seus fills Jaume i Josep al Talladell amb els padrins. Jo vaig anar a la masia l’any 1954 i el meu germà l’any 1955,  jo tenia set anys i el Josep sis.               

Les estacions de l’any marcaven fortament la vida de la masia. Així per Nadal fèiem el pessebre en un racó de la cuina i recordo que la nit de Nadal ens era permès deixar la llum de la cova encesa, aquesta petitesa era un fet extraordinari. La nit de reis era per nosaltres més emotiva encara que per la canalla del poble doncs sempre hi havia algun treballador que ens deia que a la masia els reis no vindrien. I tant si venien! Tots els anys. Deixeu-me recordar amb especial complaença quan la mare, pels volts de Nadal cantava a la cuina aquelles nadales catalanes tan boniques. Ella tenia predilecció per un non, non, que diu: “Adorme’t que el pare te’n fa un bressolet, te’l fa de marfil...”. Encara ara, cada cop que la sento, no puc evitar recordar la mare amb el seu davantal, allà a la cuina de la masia.

Al mes de gener matàvem el porc i...quina festa!, venia el Salvador del Talarn i després de sacrificar l’animal li deia a la mare: “Remei, ja podem esmorzar”. La mare tenia recança perquè encara no teníem els resultats de l’anàlisi però el Salvador sempre deia que ell coneixia molt bé les entranyes dels porcs i que aquell era ben sà.

Al segar i batre era un reguitzell de gent que no parava, els homes es quedaven a dormir a la masia, a la pallera. Per Sant Joan fèiem una foguerada davant la casa, el Josep i jo el saltàvem tot cantant a cada bot: “

                                   Sant Joan bon Sant
                                   Sant Pere bon home
                                   Guardeu-me de ronya
                                   I de prendre mal!          

A l’acabar el batre es feia la “carnada” on els homes podien menjar tanta carn a la brasa com volien a pagar l’amo, tot un luxe en aquells temps.

A la tardor venien els embaladors d’alfals, l’Argemiro i el Dionisio de la Fuliola, ens feien fer corrides a veure qui dels dos germans acabava abans de menjar-se les sopes, com a premi, una pesseta que sempre feia cap al calaix del futbolí.

Al temps de collir el panís venien una colla de dones del poble. Al evocar els records dels pares en aquest capítol vull esmentar que imbuïts en aquest ambient varen passar l’etapa més feliç de la seva vida. Segur, en sóc testimoni.

Venia molta gent a la masia; a l’estiu els treballadors i els amos amb les minyones, tots dormien allà i durant l’any la casa era visitada per un seguit de persones per motius diversos. La guarda civil feia la ronda per les masies, de vegades es quedaven a berenar. El Gatnau de Tàrrega que s’enduia el gra, el Boldú que esgrunava el blat de moro. Però el record més entranyable que tinc de les visites és aquella quantitat d’homes i dones que al passar pel camí de davant la masia entraven a saludar la mare, a cercar un eina de treball, a beure un “trago” d’aigua o simplement a “fer-la petar” una estoneta. No puc evitar recordar dues persones que molt sovint visitaven la mare, eren la Pepeta i la Dolores de cal Fava. Un record per a elles. Xerraven una estona de les seves coses, dels menjars, dels vestits i fins i tot dels artistes i personatges de moda que sortien a les revistes, sobretot a la “Hola”. També venien a la masia homes a cercar un eina per treballar, a fer una xerradeta amb el masover o simplement a compartir criteris sobre la collita.

Era molt petit (5-6) anys, l’any 1953, en plena temporada de batre quan els homes es quedaven a la masia a dormir a la pallera i els dies eren terriblement llargs, un home d’aquesta colla em va dir:

-Nen ves-te’n a la Masia de l’Albareda i demana’ls-hi la màquina de fer pallers.

-Ara hi vaig.

Vaig anar-hi sense xitar (llavors la canalla érem molt obedients) i a l’arribar a la masia l’Albareda al Ramon li vaig demanar:

-M’ha dit el Ton de cal Cantirer que em deixeu la màquina de fer pallers.

Aquell home em va mirar tot dissimulant la seva rialla i em va donar un sac amb estris a dins. Recordo que pesava una mica.

En arribar a la masia d’Emaús, els homes que ja m’esperaven. es van trinxar de riure quan vaig descarregar el sac de l’espatlla i al buidar-lo varem veure que hi havia 4 pedres. Val a dir que eren xiques i pesaven poc, la qual cosa demostra la prudència que va tenir el Ramon al no carregar-me massa.

Una broma que es feia en aquells temps a la canalla, sobretot a les masies, crec que al poble no es feia tant.

Tenia un estable gran amb cabuda per a 5-6 animals. Hi havia cartells amb el nom d’ells, el més popular era la Pampera.

L’estada del Sebastià a la masia va coincidir amb els anys de la mecanització, així primer va venir aquell tractor verd John Deere amb les dues rodes del davant juntes i petitetes, després la màquina de batre i darrera tot l’equipament per cultivar la terra, lligadora, reus, cultivadors, abonadores, fins arribar a les recol·lectores i els tractors més potents. El Sebastià va assimilar molt be aquests canvis. era destre amb petites reparacions, la conservació i manteniment de les màquines. Era de molt bon caràcter per tractar la gent que treballava a la masia i la seva esposa Remei era la masovera, la cuinera i la responsable del corral. Encara ara hi ha qui recorda aquelles olles d’escudella tan bones que feia la mare en temps de segar i batre quan els pagesos tenien el “gasto” pagat a la masia.

Cal fer també esment a les dues persones que com a jornalers varen conviure molts anys amb nosaltres, el Simón de cala Petitona i el Josep de cal Alforge.

Recordo que la mare s’arreglava, es pentinava bé, es posava un vestit ben bonic i...apa, bicicleta i amunt! I que contenta estava!.       

El meu germà Josep i jo anàvem i veníem del poble a la masia amb bicicleta i encara avui hi ha gent que recorden quan de petits ens veien passar amunt i avall per aquell camí de Barbens polsós a l’estiu i enfangat a l’hivern. Recordar aquell boirós i fred diumenge de gener en que varem matar el porc i passant per la banqueta el meu germà va caure al canal. No baixava aigua però el canal era ple per l’embassada i el Josep no sabia nedar. Jo vaig posar-me a cridar fort i per sort, el Jaume Casteràs de la masia Albareda ens va sentir. Va venir corrents i va treure al meu germà del canal. Com si el veiés sortir de l’aigua amb abric i tot. Va ser un ensurt dels grans. Sort del Jaume!

Tots els anys d’escola ens varem quedar a dinar cada dia a cal Gassol, els propietaris de la masia. Ens dúiem la carmanyola i la Sra. Antonieta ens feia un plat calent i ens acollien a casa seva on menjàvem com si fóssim de la família. Un record de reconeixement per aquest gest que llavors era molt important.

Jo vaig estar a la masia 20 anys, el meu germà si fa no fa i els pares una trentena, fins que jo em vaig casar, llavors varem anar al poble a viure i el pare es va quedar treballant a la masia fins arribar a la jubilació l’any 1984.

De llavors ençà la masia va quedar deshabitada fins ésser enderrocada sobre l’any 1997.

Els meus records de la infantesa i l’adolescència a la masia queden reflectits en la novel·la “Del poble a la masia” publicada per editorial Viena l’any 2003 per la qual cosa no repetim aquí.

Deixeu-me dir tan sols, i per unir-me a tants d’altres que en el decurs de moltes entrevistes he pogut comprovar, que jo com ells, tinc un magnífic record de l’estada a la masia i que el meu pensament de l’època feliç de la infantesa, l’adolescència i la joventut, va inexorablement unit a la masia d’Emaús.