13. Casilla de la Plana d'Anglesola

Situada al costat del canal on vivia el canaler  que tenia cura del sector de canal que l’hi era assignat  en el sentit de la neteja, les boqueres, la servitud d’aigua i totes les tasques pròpies del canal. No tenia llum ni agua corrent, era voltada d’arbres, a tocar al camí de la Plana, just al costat del pont. Era una mena de construcció senzilla, d’una sola planta i no gaire gran. Tenia una escala que s’endinsava a l’aigua per tal de poder treure-la amb facilitat. Al davant de la casa hi havia una taula de ciment i cadires que utilitzaven per menjar sota l’ombra d’arbres grans que donaven a aquell entorn un aspecte ombrívol i acollidor. 

La va construir el Ramon Colom i el seu fill Amadeu l’any 1944, el canal li va donar el número 25 i l’any següent, és a dir 1945 la va estrenar el Lluís Oronich Farran i la seva esposa Montserrat Bernat Boté que hi varen anar a viure amb el seu fill Jaume. Per aquest motiu era coneguda com la casilla del Lluís.

La Carme Oronich va néixer a la masia l’any 1951 i és ella qui em parla dels records que té de la seva estada a la casilla. M’explica amb èmfasi un xic entusiasta:

“Quan vaig marxar de la masia era molt petita, tenia 6 anys però me’n recordo com si fos ahir. Recordo quan el pare anava amunt i avall per la banqueta del canal, segant l’herba de les vores, podant els arbres, fent les “llimpies” i esperant l’aigua per Sant Josep. Recordo quan el meu germà Jaume, amb el Joan de la masia del Tenderet anaven plegats a buidar tolls de canal quan era tancat per treure peixos. Eren barbs, unes poques truites i algun cop fins i tot alguna llúdriga. És una imatge que tinc gravada dintre del meu cap com si fos ahir, sembla que els vegi a tots dos  gaudint de la natura, de l’entorn i sobretot, de la joventut. Deixa’m dir-te que el meu germà Jaume estimava molt la masia i aquesta terra, com jo estimo moltíssim aquest poble que no puc oblidar per res del món”.

Em diu això amb una pinzellada d’emoció en la seva veu, però el seu caràcter animós de sempre, ressorgeix novament i reprèn el relat:

“Recordo quan el pare arribava a casa amb un mocador anuat per les quatre puntes ple de gírgoles i “cames seques”, bolets que havia aconseguit de les soques dels arbres tallats. De tant en tant ens portava ànecs, polles d’aigua, algun tudó i coses així. La mare ho cuinava tot i era boníssim”.

“Tots els dies anàvem a cal Tenderet a buscar la llet. Un dia a l’arribar allà ens van dir que no podien servir-nos perquè les vaques havien emmalaltit i no tenien llet. La meva mare va dir que calia cercar llet per a mi que era molt petiteta i l’Agustí del Tenderet els va dir que la burra havia parit i que estava alletant un pollí, si volíem llet d’aquella. La mare va dir que sí, que ara calia sortir del pas, amb la qual cosa durant un temps em van alimentar amb llet de burra. Una anècdota ben graciosa de la qual sovint faig broma”.

“Més endavant varem tenir cabres i recordo molt bé que de la llet que ens sobrava, la padrina Teresa en feia brossat. Ho feia amb un xic de llimona a la llet, llavors fermentava i sortia aquest brossat que era com un mató. Teníem dues arnes prop de la masia i amb la mel de les abelles i el mató de la padrina, fèiem uns postres exquisits”.

“Un dia el pare va treure del canal a la mare de la Carme de cal Diego que hi va caure amb bicicleta i tot. Va arribar a casa esgarranxat i amb la camisa trencada de tot arreu degut a que la pobra dona s’agafava fort a ell per no ofegar-se”.

La Carme segueix explicant-me i ara retorna a la infantesa més tendra:

“Recordo quan de petiteta, em portaven al poble per la festa major, el primer any que vaig veure els “caballitos” va ésser una descoberta sensacional!. El pare a l’estiu m’omplia el rentador i jo em banyava allà, llavors era feliç per tenir la frescor de l’aigua a l’estiu però sobretot per tenir els pares i el germà, ara ho recordo amb emoció”.

“Com que la casilla era a tocar del camí de la Plana, per allà passava molta gent, carros, animals i famílies que anaven al defora. Recordo que quan passaven els de cal Guit, la Rosita feia baixar del carro a la Rosa Mari Gilabert amb la qual ens portem sols un més, ens comparaven a veure qui era més alta. De vegades l’animal del Ton, un cavall blanc una mica guit (havia de fer honor al nom de la casa),  s’esverava i marxava sol,  la Rosa Mari s’espantava pensant que el perdrien. Avui ens en riem totes dues recordant aquells temps, els pares i la nostra dèria per créixer. Aprofitem per comparar altre cop la nostra alçada i avui som ben igualetes”.

“Devia tenir 4-5 anys quan per anar a una boda varem haver d’agafar el tren. El pare va dur la mare a l’estació amb bicicleta i a mi em van tancar dintre la casilla fins que va tornar. Encara recordo com si fos ahir l’espant que vaig passar aquella estona tancada sola a la masia. Coses d’abans”. Assevera la Carme i encara continua:

“Menjàvem a la glorieta davant la casa, per sopar a les fosques igual que els xuts però érem tots quatre junts, el pare la mare i el meu germà Jaume, cap d’ells ja no hi és, m’he quedat sola”. Aquest record colpeja l’emoció de la Carme que de sobte sent l’enyor de les persones estimades, no obstant es recupera amb promptitud i diu:

“Quan passaven els pagesos per davant la casa, s’aturaven i ens regalaven pomes, peres, melons i tota mena de fruita. El pare feia hort i l’adob que utilitzava, sovint era prominent de la “comuna” de la casa. A fe de Déu que de més natural no n’hi ha!”. Sentencia la Carme amb la naturalitat i la rialla que la caracteritza.

“A la nit, de vegades venia la guarda civil i trucaven a hores intempestives, despertant-nos a tots, no ens espantàvem perquè al sentir el truc ja sabíem que eren ells. El pare mormolava perquè molts cops es quedaven i calia fer-los companyia i llavors no podia dormir”.

Per acabar el seu relat la Carme em diu:

“Quan varem marxar de la masia cap al poble, no parava de plorar perquè no volia moure’m d’allà. El meu pare es veia obligat a dur-me a aquella casa on podia retrobar-me altra volta amb els animalons del corral, el canal a tocar, l’arbreda tan bonica que hi havia en aquell entorn. Em tenia una estona allà i se m’emportava cap a casa al poble, ja més conformada”.

“Un cop la casa enderrocada, el pare no va voler tornar-hi mai més, es va guardar la clau com qui conserva un tresor i va morir amb el record d’aquella casa, el seu entorn i tots nosaltres enmig de tot. Aquesta clau ara la guardo jo en lloc ben segur”.

Aquest és el relat de Carme Oronich, els seus records d’aquells anys de joventut que varem tenir la joia de compartir doncs jo estava a la masia Emaús, just davant mateix i encara que en la llunyania, ens podíem veure.

Dir per acabar, que la Carme ha volgut venir a Anglesola per explicar-me tot això en lloc d’anar jo a Agramunt. Tot plegat ha estat el resultat d’una conversa molt agradable i plàcida a cal Marina on poc a poc la nostra taula ha crescut en nombre de persones però sobretot, han crescut els records de l’Elàdia, la Carme, la Dolores, l’Antonio, l’Anna, els meus propis i d’altres que sense adonar-se’n s’han acostat al món de les masies, aquelles cases allunyades, velles i rústegues de les quals tots tenim aquest record romàntic, tendre i tan bonic que  intento transmetre en aquest escrit.