30. El molí del Calaf d'Anglesola

Casa de 3 nivells on encabien les instal·lacions, la maquinària i l'habitatge, situada just al costat del canalet, davant mateix de la masia Cartillo. A principis del segle XX era un molí que xafaven farina propietat de la família Calaf, per aquest motiu era conegut amb el nom del molí de la Calafa, després va passar a mans de la família Baiget que el reconvertí en central elèctrica, pertanyent a "La Serosense Companyia elèctrica", empresa originària de Serós on hi havia una altra central més o menys igual. Donava llum al poble i les masies.

Era l'any 1929 a Anglesola hi havia el Cacahueret, conegut així perquè venia cacaus torrats amb una mesura al cafè al cine Marina, on anava passadís amunt i avall venent els seus cacaus. Em conta la Pepeta Monjo que aquest home va anar a la central del molí per cuidar d'aquella instal·lació, però es veu que hi va ser poc temps a causa del fet que no va poder aguantar el soroll dels motors.

L'any següent el 1930 el Sr. Baiget, propietari de l'explotació de la llum, sabedor que l'Antonio Monjo Colom era home hàbil i destre en el maneig de la maquinària, li va proposar fer-se càrrec del manteniment d'aquesta petita central elèctrica i aquest ho va acceptar, quedant com a responsable de vigilar les corretges, rentar les comportes, reparar qualsevol avaria que fos del seu abast i fer el manteniment adequat per un bon servei de llum. L'Antonio estava casat amb Serafina Ramon Artigues i tots dos, juntament amb les seves filles Pepa i Maria van anar a viure a la central elèctrica, les altres dues filles la Manuela i la Rosa eren a Barcelona a servir. Hi varen viure fins a l'any 1936.

La masovera va posar conills a la part de dalt de la casa on hi havia una golfa molt gran i allí estenien els feixos de llenya que anaven a fer al defora i allò semblava un cobert d'alfals. Diu que cada dia anaven a fer herba, que collien de tot; ruelles, ravenisses, corrioles i tot el que trobaven i que no els donaven res més, ni una sola almosta de gra. A l'hivern els donaven brosta d'oliver, diu que es menjaven les fulles i rostaven el tronquets verds.

M'explica la Pepa que tenien tanta carn de conill com volien i la resta la duien al mercat de Tàrrega. El dilluns el seu pare acompanyava a la seva esposa fins a la carretera i allà al primer carro que passava hi posaven el cistell damunt i la seva mare i el pagès anaven plegats caminant cap al mercat de Tàrrega on venien conills, ous i el que portaven al reng.

"Anava a l'escola a peu i els meus pares em deien que anés amb molt de compte al passar el canal. Prenia una carmanyola per dinar".

Per acabar li pregunto quin record en té d'aquells anys a la masia i em contesta decidida: "A mi m'hauria agradat mil vegades més viure al poble. Sempre he pensat que aquells anys viscuts a la masia me'ls han robat". Em respon la Pepa Monjo. Una afirmació que em sorprèn una mica, ja que la majoria de persones que han viscut a la masia en tenen bon record. Deu ser l'excepció que confirma la regla.

Durant la guerra es va instal·lar al molí Pauet Escalé Binefa i la seva esposa Consuelo Balcells Binefa, amb els seus fills Dolors, Teresina i Josep. En aquests anys varen compartir la casa i la feina amb Gabriel Gendre Vidal, la seva esposa Paula Vidal Clavé i els seus fills Josep i Balbin.

En acabar la guerra va tornar al poble, però continuava compartint la feina amb el Gabriel Gendre (Gorristo). Diu que l'hora de màxim consum era de 7 a 10 del vespre i calia estar a peu de comportes per tal d'aixecar-les per donar més potencia a la central i que a les deu de la nit se'n tornaven cap al poble, ja que llavors el consum minvava i quedava estabilitzat.

Canviaven els ploms amb un pam de fil i quan es trencava marxava la llum i llavors calia reemplaçar-lo, podia ser qualsevol dels tres, el positiu, el negatiu o el neutre. "De vegades hi havia espurnes terribles, ens enrampàvem, ens podíem fer mal, era una feina molt delicada", assevera el Pauet tot recordant aquells temps en què treballaven totalment desprotegits, sense mesures de seguretat i fiblant les dificultats que sorgien a cada moment amb astúcia i sovint improvisant sobre la marxa, amb eines tan elementals com filferro, tornavisos, estenalles i poca cosa més.

Per pujar als pals ho feien amb uns ganxos que es posaven a les sabates i que clavaven a la fusta. Em recorda que més d'un ensurt havien tingut tot pujant i baixant d'aquests pals.

"Una vegada varen venir dos operaris de fora per arreglar una avaria que hi havia a la línia". Es veu que el Gabriel es va situar al Reguer i el Pauet al molí, és a dir a la central. Els operaris reparaven la línia en uns pals del traçat. Quan ell va donar la llum, aquests dos homes encara no havien acabat i la sotragada va ser tan forta que a un d'ells van haver de dur-lo a l'hospital on va estar unes setmanes. "Gràcies a Déu es va curar", diu el Pauet.

Ell era el responsable de cobrar els rebuts de la llum i també de mirar els comptadors. Havia d'entrar a totes les cases per anotar la lectura, per tant, calien dues visites cada mes a totes les cases del poble. Com a curiositat em diu que solament hi havia una casa al poble que no tenia llum i que en 27 anys únicament van haver de tallar el subministrament a tres cases per no pagar el rebut i a dues per desconnectar el comptador i voler consumir la llum sense pagar.

L'any 1930 va agafar els telèfons del poble. Una centraleta on acudien la gent per tal de fer algunes telefonades i rebre-les a través d'un avís de conferència. Ells havien d'avisar al domicili de l'interessat i dir-li que a tal hora fos a la central on rebria una trucada.

Al cap d'uns anys varen posar els primers abonats, varen ser 10 i la seva esposa per mediació de clavilles comunicava els diferents telèfons de la vila. L'usuari despenjava el telèfon, esperava la veu de l'operadora i llavors li deia "Posa'm a cal Cosari, o posa'm a cal Marina" o allà on sigui.

Els telegrames diu que arribaven mitjançant una trucada, ells prenien nota en un paper del text que els hi deia l'operadora de Tàrrega i llavors havien de portar el paper al destinatari. Gairebé sempre eren males notícies.

Aquesta és una part de la vida del Pauet Escalé, aquest centenari (cent quatre anys) amb qui hem xerrat juntament amb el seu fill Josep en sortir de missa, un diumenge assolellat de la tardor de l'any 2010.

M'explica el Josep Gendre a la residència "L'Anunciata" de Juneda on està residint actualment, que al Molí hi havia una turbina metàl·lica gran en forma de cercle que la força de l'aigua feia córrer. Un eix engravava a una politja i aquesta feia voltejar una corretja que anava cap a l'alternador o dinamo i d'aquí al transformador que aconseguia 30.000 watts. Em diu també el Josep que a casa seva tenia un relé i quan marxava la llum es disparava un timbre i si era de nit havia d'anar corrents cap al molí per activar de nou el mecanisme perquè de tardar massa, l'embassada se sobreeixia.

Com a curiositat li demano al Josep que em digui com anava a l'escola en temps de guerra i em diu que al poble hi anava a peu, però que en temps de guerra en alguns llocs no hi va haver escola per la canalla.

Per acabar amb les curiositats el Josep m'explica que va anar al Sr. Ferran a aprendre música, i que una colla es van animar i van formar una orquestra, érem a mitjans dels anys quaranta. Aquesta formació musical es deia "La Estrella Azul" i els seus components eren per ordre d'instruments: trompetes; Tonet Giribet, de cal Giribet, Joan Escolà, de cal Manelet, Vicent Balcells, de cal Cabretes i Josep Giribet de Tàrrega. Saxos que eren: Josep Gendre, de cal Gorristo, Josep M. Gabernet de cala Júlia, Josep Amenós de cala Tabernera i l'Albert de Tàrrega. Hi havia un bateria que era el Sisco Pont de cala Carmeta i el contrabaix i cantant a càrrec del Quintí Valentines, de cal Maginet. El director del grup i qui va engegar aquesta formació era el Sr. Roig de Bellpuig, un capità retirat de l'exèrcit que quan estava en actiu era director, d'una banda, militar. Hem de dir que aquestes persones no tocaven totes a l'hora, es van anar succeint en el temps i l'orquestra estava formada bàsicament per tres trompetes, tres saxos, un bateria, un contrabaix i cantant.

Em diu la Dolors que la presentació oficial es va fer a cal Marina amb gran èxit i que després va canviar el nom i es va dir "Orquestra Dòmino". Vagi des d'aquestes pàgines el nostre petit homenatge primer al Sr. Ferran, mestre de grat record al poble, i a aquest conjunt que en el seu moment va fer les delícies de les parelles ballant als acords de la seva música.

L'any 1956 la casa és habitada per Josep Florensa Vives, la seva esposa Concepció Bordes Binefa amb les seves filles Margarida i Teresita. Estant al molí neix l'Elvira, la Gorethi i la Maite, dissortadament la Teresita i la Gorethi moren en plena infantesa.

A estones lliures el Josep s'entretenia fent coses i sovint apareixia per la casa amb un sac de gírgoles, bolets de soca que sortien als arbrers del canal, molt bons i que la seva esposa Concepció cuinava i se'ls menjaven ben a gust.

Em diu la Margarida Florensa i la seva mare Concepció que la central funcionava les 24 hores del dia i que quan s'aturava per avaria o qualsevol cosa, tot el poble i les masies d'Anglesola es quedaven sense llum, d'aquí la responsabilitat d'estar alerta davant qualsevol contingència. M'expliquen també que al bocí d'embassada que feia la presa hi havia una barca que servia per passejar amunt i avall alguns visitants d'aquest lloc.

La Margarida de petita anava a l'escola amb bicicleta i alguna vegada havia caigut al canal ella i bicicleta, diu que com que passaven per la banqueta, era fàcil perdre l'equilibri i caure. Llavors calia anar a les comportes a recollir-ho tot, fins i tot la bicicleta. "No ens feia por res..., però res, de res"

De vegades anaven a l'escola a peu, tardaven una hora i passaven pel curs del Reguer i pel dret xafant algun sembrat i el Gañet les renyava. "Era divertit fer alguna malifeta d'aquestes" afegeix la Margarida gairebé amb to enyoradís. Diu que al migdia anaven a dinar una setmana amb cada padrina

També em conta que quan nevava es reunien a la masia del Pera una colla de les masies i menjaven pardals fregits. Els diumenges anaven a la masia del Cantí a veure la televisió a la tarda i la Ramona els feia berenar.

La Concepció m'explica que al corral hi tenien oques, un parell de cabres pel consum de la llet, que de vegades sacrificaven un cabridet i a l'hivern mataven el porc. Diu que a la sala de dalt hi tenien uns 300 pollastres.

L'any 1970 es tanca la central i el Josep és enviat a treballar a Alcarràs durant tres anys, fins que l'any 1973 es jubila i llavors marxen del Molí per anar a viure al poble.

"En tinc tan bon record de la masia que hi tornaria ara mateix". Em diu la Margarida amb tot el convenciment.

"Estava millor a la masia que al poble", assevera la Concepció.

Sobre els anys 75-76 es va enderrocar i avui no en queda res.