31. Masia Pera d'Anglesola

Amb una superfície de terra de 12 jornals, era propietat de Magi Pera, casat amb Neus Güell, però aquesta família no hi va viure mai, hi tenien mitgers o masovers.

L'any 1880 va viure a la masia el Jaume Farré i la seva esposa Isabel Gilabert amb els seus fills Ramon, Maria, Treseta, Josep i Jaume. El Jaume i la Isabel eren els besavis de Ramon Farré Visa de la masia del Cantí i m'explica el Ramon que havia sentit contar al seu avi que quan son pare era a la masia del Pera, els propietaris de Tàrrega no li deixaven fer melons a la finca i aquest com que li agradaven molt, deixava un espai lliure enmig del panís, 4 o 5 fileres i allà plantava els melons, d'aquesta manera quan els amos visitaven la masia no els veien perquè els tapava el panís. Estant a la masia varen comprar uns deu jornals de terra una mica més avall del canalet per 10.000 pessetes, llavors tot un capital, varen fer-hi una cabana que a poc a poc van anar ampliant fins a tenir una masia vestida amb condicions per viure-hi. Llavors varen marxar de la masia del Pera per anar a la seva pròpia, la del Cantí.

Als anys trenta hi va viure Ramon Alferez Dolcet i la seva esposa Dolors Torrento Florensa amb el seu fill Pere, prominents de Torres de Segre, motivat pel fet que una germana de la Dolors estava de majordona a Tornabous. Estant a la masia van néixer el Jaume i el Fermín. L'any 1936 per la guerra van a viure en una masia d'Ivars d'Urgell.

L'any 1948 va anar a viure a la masia Josep Riera Sisteró casat amb Antonia Cornellana Ramon en qualitat de masovers amb els tractes propis d'aquesta condició, però explica la Laura Riera, filla del Josep i l'Antonia, nascuda a la masia i ara resident a la Fuliola.

El cultiu de la finca era a càrrec del seu pare i del seu padrí Simón Riera Llovera. Vivien a la masia amb els seus germans Antoni, Delfí i Maria, però aquests no treballaven les terres de la propietat.

Diu la Laura que ella recorda la seva més tendra infantesa envoltada dels germans més grans a la masia. Em recorda la "Bety", un gosset que sempre anava amb ella i quan els pares la buscaven, cridaven l'animal i darrere apareixia ella corrent. Diu que el silenci de la migdiada era sagrat i que s'entretenia collint albercocs, que en aquella hora eren calents, és clar.

Recorda amb enyorança la calidesa de les nits d'estiu, quan sopaven fora la casa, sota la parra, a la llum tènue de la lluna i d'una fanal de jardí que il·luminava aquell lloc. Diu que a la masia va gaudir de la solitud de l'entorn, de la pau de la natura i del silenci d'aquells capvespres de primavera, quan tot reverdia, i que això la va disposar que encara avui, prengui en certs moments la solitud i el silenci com un espai reservat a la seva intimitat que li ve de gust. Diu que aquesta sensació deu ser la seva herència de la masia.

Segueix explicant-me que a l'hivern quan es feia de nit, tota la família es recollia al costat del foc, ella escoltava embadalida les històries que li contava el seu pare i el seu padrí.

Recorda quan venia la guàrdia civil i algun cop s'adormia a la seva falda. Recorda també aquelles estones en què de nit triaven mongetes a la taula de la cuina, separaven les pedretes, la terra i les palles per aconseguir un plat de mongetes netes i polides.

Al cap de sis anys va aprendre a anar amb bicicleta i llavors ja podia anar a l'escola de Barbens amb una bicicleta de pinyó fix, primer al costat del germà i després sola, diu que se sentia protegida per la gent que es trobava pel camí i que mai va tenir por, que el mestre la deixava marxar abans en dies de neu per tal que pogués arribar a casa amb claror de dia. Quan plovia el fang del camí l'impedia seguir i algun cop va deixar la bici a mig camí.

Em comenta que un any va nevar i van quedar gairebé incomunicats, el seu pare va decidir matar el porc per aprofitar aquell dia que no podien fer res, diu que aquella matança casolana va ser una aventura que mai ha oblidat. La família unida, fent el mondongo i sortint-se'n d'adversitats tot improvisant.

Recorda la relació que tenia amb les seves amigues del Molí, la Margarida i l'Elvira i les juguesques que feien plegades, l'amistat de les famílies que hi anaven i venien d'una masia a l'altra per ajudar-se o per compartir un dia de lleure.

L'any 1968 van marxar de la masia, quan tenia divuit anys, varen anar a viure a Barbens.

La Laura em confessa que sempre es va sentir molt bé a la masia i que el record que en té és molt bo. Diu que fa pocs dies va anar-hi, es va trobar la masia enrunada i en veure el til·ler que hi havia al costat de la casa va tenir la sensació que en aquell entorn havia deixat enrere la infantesa per esdevenir una noia, però que per sempre més tindrà el record d'uns anys de felicitat d'un temps i unes persones que ja s'han perdut.

Als anys setanta van anar a viure a la masia, el José Extremeda, la seva esposa Mercedes i els seus fills prominents de la masia Tenderet, dels quals hem parlat a l'explicar aquella masia.