32. Masia Fotroi d'Anglesola

Situada a l’esquerra de la carretera just després del canal direcció Balaguer, hi ha 10 jornals de terra.

Originàriament era propietat de la família Segarra de Tàrrega que tenien la Banca Segarra, era situada al carrer Cervera de Tàrrega, hi havia sis empleats però la propietat de la masia era de la mestressa de la casa que era de cal Pijuan i tenien comestibles a l’engròs. Era una casa amb dues plantes, a baix hi havia la cuina amb foc a terra, el menjador,  l’estable i un cobert i a dalt hi havia 4 habitacions i una sala. Tenien una cisterna amb aigua corrent per la casa però de llum no n’hi havia.

Els primers estadants de qui tenim notícia són el Tomàs Domingo Salvadó casat amb Carme Roig Agustí que hi varen anar a principis del segle XX com a mitgers.

Em conta la Matilde Valls Domingo de cal Quinxen, que aquests eren els seus padrins, i que a l’anar a la masia varen acordar amb els amos una clàusula que els obligava cada setmana a pujar a Tàrrega, la verdura pel consum de la casa i pel sant de la mestressa i festes assenyalades dos pollastres. Diu la Matilde que tant el seu padrí com el seu pare sempre varen complir escrupolosament aquest pacte, fins al punt que en temps de guerra, la família de Tàrrega va haver d’insistir molt i molt per tal que no hi anessin degut al gran perill que corrien. Em comenta que el dia que va esclatar la guerra era dilluns, va haver-hi paro general però el seu pare va voler anar a Tàrrega a dur la verdura, els milicians el van fer recular.

La filla del Tomàs i la Carme es deia Càndida i als 18 anys es va casar amb Antón Valls Clavé. Aquest es va fer càrrec de la finca degut a la manca de visió del seu sogre que en poc temps va quedar cec. Aquest matrimoni va tenir quatre fills, La Dolors, el Josepet, la Matilde i la Carme, tots nats a la masia. M’explica la Matilde que el seu padrí a pesar de ser cec  feia un cavalló a l’hort, el cavava ell amb un aixolet i palpant plantava les hortalisses.

“Abans d’acabar la guerra va venir un capità i una colla de soldats i ens van dir que havíem de marxar corrents, ja que volarien el pont. Varem fugir a corre-cuita, tan de pressa que no varem poder endur-nos res. Allà va quedar el porc, l’embotit, el menjar, la roba i tot, varem marxar “a seques” i a la nit. Ens ho varen prendre tot”!  Acaba asseverant la Matilde en to compungit.

Aquesta masia va fer servitud durant la guerra com a centre de intendència per alimentar el personal del camp d’aviació que hi havia davant mateix. Ho expliquem a aquest apartat.

Acabada la guerra la Matilde i la seva germana Dolors han d’anar a servir a Tàrrega, són temps difícils i cal recuperar el temps perdut, arranjar la casa, fer net, tirar les armes i explosius al pou i tornar a sembrar per poder collir. La Matilde em diu que llavors era jove però tenia l’enyor dels pares, de la casa, del poble i de tot. El padrí va morir allà i l’any 44 varen marxar de la masia per viure al poble. “Llavors em vaig casar”, em diu amb un somriure de satisfacció.

Li demano que m’expliqui alguns records que ella té de la masia i em diu: “Sempre anava a peu amunt i avall, del poble a la masia tardava mitja hora, per a mi era un passeig, era jove. Mai vaig tenir por. Recordo amb especial complaença aquells diumenges quan a la masia venien els de les masies del Pera, Filomeno, Tit, Condomines, la Casilla  i plegats passàvem un dia festiu. La canalla jugàvem, ens donaven berenar i els grans s’entretenien xerrant o jugant a cartes. Anava a l’escola de les monges a peu, preníem el dinar amb una carmanyola col·locada dintre una cistella tapada. A l’hora de dinar les monges ens ho escalfaven i menjàvem al patí tota la colla”.

“Tinc bon record de la masia”, acaba afirmant la Matilde.

L’any 1943 va anar a viure a la masia Pere Freixes Fa, casat amb Teresa Espina Llanes i els seus fills Francisco i Maria.

M’explica el Francisco que l’any següent, el dia 22 de febrer del 44 el canaler Rosendo Caus va plegar de fer les “llimpies” al canal a mitja tarda perquè nevava i van deixar els estris a la masia dient que l’endemà hi tornarien. Però l’endemà al obrir la porta del carrer no es podia de cap manera, estava travada, hi havia més d’un metre de neu.

“Ens varem ajuntar els de la masia Condomines, el Jaume de la Casilla, els del Pigat i algun altre per fer pas i poder-nos comunicar entre nosaltres. Va sortir una brigada d’homes d’Anglesola i una altra de Tornabous a fer pas. Es varen trobar al davant mateix de la masia, va ser una gran alegria, eren més de 100 homes entre uns i altres. Com que a la masia teníem de tot no varem patir pel menjar, solament ens faltava peix i pa. Per substituir el pa fèiem truita amb trampa, que es feia amb farina amassada i fregida amb oli a la paella. Era molt bona” Em diu literalment el Francisco Freixes, una tarda que ens trobem a la llar del jubilats.

M’explica també que la neu va durar molt temps ja que li va costar de desfer-se. “Llavors anàvem a caçar, ho fèiem seguint el rastre de les petjades dels animals, conills, llebres, perdius i d’altres”. Diu que com que a totes les masies tenien escopeta, això els va ajudar a passar aquell mal tràngol, del qual el Francisco no en té mal record.

“No teníem llum i anàvem amb fanal de carburo i també amb petro-max, que era de gasolina. Ah! I de petits, per anar a l’escola ho fèiem plegats a peu els nens i nenes de les masies veïnes, recordo que érem la Isabel del Pigat, els del Cartillo i algun altre. Fins i tot era divertit. Anava a dinar de fiambrera a cal Real”  Em diu el Francesc amb to melancòlic. 

Diu que la seva mare tenia el safareig al costat de la segla i que allà es banyaven a l’estiu.

De més gran anava al poble amb bicicleta. Recorda quan els diumenges feien cine i de la masia estant sentia la gramola de cal Marina tocant el pasdoble que posaven per anunciar que començava la pel·lícula. Diu que les campanes de l’església se sentien perfectament.

Per acabar em diu que varem marxar l’any 1955, que eren mitgers. Diu que hi havia moviment a la masia per ser prop de la carretera i que el cotxe de línea passava per allà i per aturar-lo i pujar-hi, sols calia aixecar la mà. Costums de temps passats ben curioses que ja no tornaran. El Francesc és dels que té bon record de la seva estada a la masia.          

A mitjans dels anys 50 varen instal·lar-se a la masia el Salvador Amenós i la seva esposa Ramona Pons que varen tenir tres fills, el Francisco, El Ramon i la Rosita, tots varen viure a la masia fins que es van casar.

Com hem dit abans el Ramon es va casar amb la Pilarín, la seva veïna de la masia Condomines l’any 1966 i aquests varen tenir tres fills que van néixer a la masia, el Salvador, el Ramon i el Miquel. El seu pare, el Ramon va estar 50 anys a la masia Fotroi fins que l’any 2004 va anar a viure al poble amb la seva esposa.