34. Masia Quintí d'Anglesola

Masia a l’esquerra de la carretera de Balaguer, direcció Anglesola, abans del canal. Data de principi de segle quan el Quintí Ferrer Costa, casat amb Esperança Cots va reformar i ampliar una cabana gran que hi havia, varen fer dues vivendes de planta baixa. El seu fill Jaume Ferrer Cots, casat amb Teresa Valentines Marsinyach, és qui donà major empenta a aquesta ampliació. Aquest matrimoni vivien a la masia i varen tenir quatre fills, Quintí, Jaume, Ramonet i Anita però cap d’ells hi va viure ja que el pare va morir quan l’Anita era petiteta i els seus germans anaven a l’escola, internats a Lleida.

En el decurs d’aquest anys, Jaume Ferrer Cots va engegar un negoci prou curiós i conegut a la comarca per la seva peculiaritat. Amb una bona visió de negoci i d’enginy, es va plantejar com treure profit de la quantitat d’animals morts de gran volum que hi havia a les cases i que calia colgar sota terra (enterrar), amb l’esforç que això suposava. Així ell a les nits recollia porcs, vaques, cavalls, mules, someres i tota mena d’animals de grandària considerable. Em conta l’Anita Ferrer, la seva filla que es va proveir d’un carro amb un engranatge que li servia per carregar els animals i amb aquest carruatge acudia per recollir animals de tot tipus a tots els pobles de les rodalies.

Ja situats a la masia, aquests animals eren motiu d’un procés de transformació que començava fent-los bullir a un “autoclave”, com una olla exprés molt gran. L’ebullició durava 24 hores. Després, els desossaven, els assecaven, el trituraven i ho aprofitaven tot. La pell i els ossos eren venuts i la carn la molien i en feien “guano”, com una mena de pinso en forma de farina de carn i ossos que barrejat amb cereals de blat o ordi, servia per alimentar una granja d’uns 500 porcs i una explotació de pollastres i gallines que tenien a la masia. Els porcs els portaven a peu, com si fos un ramat a l’estació per carregar-los als vagons del tren. Tenien dues cisternes, una pel consum de la casa i una altra de gran pels animals. Per fer aquesta tasca hi treballava el Pioc, el Jaume Xinxò, el Joan Morell i el Ramon Comes.

M’explica l’Anita que al seu pare li va anar molt bé perquè tenia visió de negoci. Tenia fama de convertir en or tot el que tocava. Em diu que va començar de zero fins al punt que al principi era tal la precarietat en que vivien, que la seva dona tenia la maquina de cosir al davall d’un arbre i pels tres homes de la casa solament tenia dues camises, així havia de rentar-les a corre-cuita per tal que poguessin intercanviar-les i fer-ne servitud cada dia. També feia sabó de la grassa dels porcs i el venia pels pobles del costat.

Al principi, quan el Jaume havia de marxar de nit a cercar animals morts, la seva esposa Teresa es quedava a casa sola, el seu marit li deixava una escopeta per si de cas calia defensar-se, ella se la posava entre les cames asseguda en una cadira i desperta vetllava tota la nit per si de cas. Un dia quan va tornar el marit va trobar la seva dona adormida, al despertar-la va dir-li:

-Treseta, no se pas com et defensaries!. Estàs ben adormida i tens l’arma a l’inrevés!.

Quan circulaven amb carro per la carretera de Balaguer, duien al darrera un fanalet amb llum de ble per tal que els vehicles els veiessin amb el perill lògic de tenir un accident.

Em diu que per la rovinada de Santa Tecla a l’any 1874,  l’aigua els va arribar fins a la masia.

Es veu que en temps de guerra els rojos es van endur 400 porcs, els van pagar amb moneda de la república i després aquests diners no van tenir cap valor.

Als anys 50 varen tancar el negoci que en aquell temps regentava el Jaume Ferrer (fill) i llavors va anar a viure a la masia l’Anton Xinxo i la seva esposa Cinta Valentines que hi varen ser una bona colla d’anys amb el seu fill Jaume.

Em conta el Quintí Ferrer, actual propietari de la masia que El Xinxo va vendre una propietat que tenien a Altorricó i va venir a la masia del Quintí amb el seu fill Jaume. Aquest a l’anar al registre es va trobar inscrit com a Jesús ja que segons es va assabentar era degut a que aquell poble d’Aragó tots els no empadronats, l’ajuntament els registrava amb el nom de Jesús. Van haver de canviar el nom.

Quan varen marxar aquests, es va quedar a viure a la masia el Quintí Ferrer Freixes, propietari actual de la masia que hi va viure sol fins que es va casar amb Elisa Elies Valls, que vivia a la masia del Gambús. Estant a la masia varen néixer els seus dos fills Quintí i Elisa. Varen marxar l’any 1975 per anar al poble.

M’explica també el Quintí que la guàrdia Civil visitava la casa en les seves rondes que feien per les masies i de vegades es quedaven a sopar, diu que menjaven el que hi havia, que mataven les hores, els feien companyia i que eren bona gent.

Diu que el cotxe de línea parava davant mateix de la masia  i tots els de les masies veïnes pujaven allí.

Per acabar el Quintí m’explica que al salt de la casilla de l’Espígol feien gel i un home de Tàrrega repartia aquest gel amb un camionet petit que diu que estava molt esbalandrat. Deixava una barra de gel que tallava amb una espècie de ganivet. Aquest tros de gel costava un duro i durava un dia. Calia posar-lo a la nevera, és clar. No cal dir que llavors les neveres no feien fred, sols aguantaven una mica el gel.

Més endavant aquest gel ja es va vendre en alguna casa del poble. Recordar aquí el popular agutzil d’Anglesola Ganyet, quan passava pel poble amb la trompeta fent aquella famosa crida que deia: “Es fa saber qui vulgui comprar gel, que vagi a cal calent”.