35. Masia La Coloma d'Anglesola

Masia propietat de la família Viciana de Barbens amb uns 30 jornals de terra, situada darrera mateix de la masia Quintí a uns 400 metres.

Als anys 20 van anar a viure a la masia el Josep Mas de Tornabous i la seva esposa Montserrat Binefa Ramon d’Anglesola.

La Mª Alba Arbiell m’explica que aquests eren tiets seus i que ella de petita, quan tenia set anys va començar a anar-hi els estius i ja no va parar d’anar-hi fins fer-se gran.

Era l’any 1947 quan va anar-hi per primer cop. Hi anava tan contenta que no tornava fins la vigília d’anar a l’escola i aquest dia no parava de plorar ni un moment de pena per haver de deixar la masia.

Recorda que el col·lector de la masia era el Camilo de Barbens i que arribava a la masia amb un “mosquito”, que era com una bicicleta que duia un rodet  que empenyia la roda de darrera i no calia pedalar.

“La carretera de Balaguer era un camí de terra ple de clots, de pols i de fang, amb dues corredisses era al canal, a la masia el Tit o a cal Quintí”.

Puc veure reflectida la felicitat al seu rostre recordant quan els diumenges a les 9 del matí preparaven la senalla i marxaven cap a la masia. “Allò era preciós!. Arribats  a la masia matàvem un conill, portava les cabres a tros a rostar alfals i a la tarda a munyir-les. A l’hora de dinar..., ja sabia el que em tocava fer...litines!!, i que bones eren!”, diu la Mª Alba amb expressió d’enyorança continguda.

“Al corral hi havia de tot, el dilluns a les sis del matí marxàvem a vendre al mercat de Tàrrega, pollastres, conills, ous i a l’estiu tot lo de l’hort”. La Mª Alba em diu amb picardia “Si se’n vivien d’això!”.

Segueix parlant al seu aire, obviant les meves preguntes, em diu: “Mataven un conill..., patapam la pell a la paret! i quan passava la pellaire els donava fils, agulles, didals. Aquella dona duia una cistella on hi havia de tot...de tot!”.

A rentar hi anaven a la sèquia. A l’hivern havien de trencar el gel de l’aigua i el tiet portava galledes d’aigua calenta a la seva esposa per tal que pogués rentar.

“Mira Jaume!”, em diu la Mª Alba amb la seva característica franquesa; “Estava tan bé a la masia que anava descalça tot l’estiu. Un any  se’m va infectar una ferida del dit i jo no volia marxar de cap manera. Quan a la fi, la va veure el metge no es podia creure que no em queixes del mal que m’havia de fer”.

“A l’alba quan plovia, sols sortir el sol anàvem a buscar cargols i en una hora omplíem la galleda, llavors per dinar fèiem cargolada. Allò era una meravella, allà hi havia de tot i al poble gairebé passava gana”.

“Recordo quan la tieta Montserrat em feia sopes d’ou. Hi posava 2-3 ous i al menjar-les sortia uns trossos d’ou..., quina delícia!”

Diu que allà jugava amb els seus cosins i quan enfangaven el paller, o una hora o una altra, ella, patapam..., feia cap dintre la bassa. A la masia sols hi havia una bicicleta i quan es quedaven sense pa, a corre-cuita ella anava a Tornabous a buscar-ne una saca de deu kg., que pagava amb tiquets. Hi anava a cal Duran i com que la bicicleta era d’home, ella havia de posar els peus al mig del quadre i pedalava torta fent mil equilibris, però sempre arribava. De tornada amb la saca al darrera, més equilibris encara, pel camí de Balaguer sols hi passaven carros i animals, al costat del camí hi havia tot d’arbres afilerats, eren plataners molt grans.

Al segar ella anava assentada a l’agabelladora i li agradava tant, que aquests estius de la masia quan era petita i fins i tot adolescent, han estat el millor regal que li ha fet la vida. D’ací, em diu que li ve el seu amor pel camp, la natura i la seva afició per les coses del defora que encara manté avui dia.

Al temps de batre, ho feien a potes i solament els dies que bufava la marinada, si no ...fins l’endemà! Es treballava de punta de sol fins al capvespre. “A la masia, de fosc a dormir i al cant del gall, de peus a terra!” Assevera amb contundència.

Per acabar m’explica que el seu pare era baster (el popular Peret), ells no tenien terra per la qual cosa no collien blat. Després de la guerra, l’estraperlo campava per tot el país, no hi havia res per menjar, ningú tenia diners, hi havia molta gana, poca feina i menys aliments de primera necessitat.

En aquells temps els pagesos pagaven als menestrals un cop a l’any, per la Mare de Déu d’agost. Això feia que el Pare de la Mª Alba hagués de sofrir temporades d’escassetat, doncs encara que la gent li devien diners, ell no podia fer-los servir, ni tan sols per les coses més primordials. A més, els forners del poble solament donaven pa a aquelles persones que els duien blat, als que no en tenien, no els en donaven ni tan sols pagant. “Si no tens blat, no tens pa”. Aquesta era la regla. El Peret sovint proposava a algun pagès que li donés blat a canvi del deute que li tenia per feina feta, però es veu que mai va aconseguir un sac de gra, fins l’extrem que va estar un any seguit sense tastar el pa. “ni pa blanc ni pa negre” em diu amb posat trist. A la pregunta que jo li faig, de que menjava, ella em contesta. “patates i de vegades poca cosa rai. Per aquest motiu tinc tan bon record de la masia, allà hi havia de tot. Anava al melonar i m’atipava amb un meló, al rebost botifarra i quan no, una truita amb ous del corral”.

“La masia era el paradís”, acaba sentenciant la Mª Alba.

Avui està enderrocada i no en queda res.