Situada al costat del pont del canal de Farrugats, terme de Claravalls, era propietat d’Enric Pujol de Tàrrega.
Acabada la guerra va anar a viure a la masia el matrimoni Francisco Querolt Rames i Remei Balcells Ortiz amb la seva filla Remei, provinents de “La Mina” i estant a la masia va néixer la Maria.
M’explica la Remei els seus records d’infantesa i joventut a la masia doncs va marxar d’allà quan tenia 16 anys per anar al Talladell.
“Recordo que estant a la masia venia un remasador que anomenaven “Nones”, duia una bateta curta de color negre i ens comprava tots els animals que teníem a la masia, conills, gallines, porcs i tot lo que hi havia. Eren temps de restriccions de tot tipus, d’aliments, de tabac i de tot. De llum i agua també n’hi havia, encara que nosaltres no les patíem..., perquè no en teníem. Anàvem sempre amb un llum d’oli i amb galledes i càntirs cap al canal”.
“Vaig anar a les monges “vigilada”, és a dir, hora i mitja als vespres a repàs i em quedava a dormir a Cal Ros on hi havia la padrina. L’endemà amb la bici, cap a la masia on ajudava al corral, a l’hort i al tros. A l’escola, pròpiament dit, vaig anar-hi un parell de mesos. Eren altres temps noi!”
“Per anar al poble primer ho feia amb una somereta que portava una albarda i dintre hi posava la carn, el pa, el vi i tot el que calia, després ja vaig utilitzar la bicicleta”.
La Remei rememora els seus somnis i records de joventut. Quan l’orquestra “La Estrella Azul” tocava a la pista de cal Marina. “Jo era molt balladora i m’encantava ballar. Sempre tenia tres ó quatre balls compromesos amb els xicots del poble, però quan anava a pondre’s el sol, sortia la Maria de cala Trudis que per encàrrec del pare tot picant de mans em deia “Nena..., va, cap a casa”. Llavors no em quedava altre remei que pujar a la bicicleta i..., costa de cal “Calent” avall!. I avall em queien també les llàgrimes tot pedalant cap a la masia per haver de deixar el ball, les amigues i els balladors allà a aquella pista on l’orquestra seguia tocant aquells balls encisadors que em tenien captivada. A l’arribar al canal, a la banqueta m’esperava el meu pare que ja tenia ànsia, el pobre home”.
Diu que aquells anys a la masia no li porten bons records. Haver de marxar prompte cap a casa cada dia deixant les amigues en plena tertúlia, els balladors plantats, haver de treballar al defora ajudant als pares, no poder anar a l’escola i tantes coses més varen desbaratar la
Avui la masia és a terra i no en queda res.
Veure la pàgina principal amb totes les experiències
Ruta més masies d'Anglesola