40. Masia Pagès d'Anglesola

Inicialment la masia era d’un tal Casamitjana, també conegut pel Pere Màrtir.

Durant molts anys era un rellevo on els cavalls eren canviats, hi havia quadres per a reposar els animals i les diligencies s’aturaven per rellevar els animals i els passatgers podien estirar les cames i menjar o beure quelcom.

A primers del segle XX va anar a viure a la masia Jaume Solé Niubó casat amb Maria Sardà. Eren mitgers i segons m’explica Ramon Solé (el seu net), el Sr. Casamitjana tenia un negoci a Mercabarna i això va fer que plantessin a la finca peres d’aigua i pometa gitana (nespra), que s’enduia cap a Barcelona per vendre a Mercabarna. Aquest matrimoni va tenir un fill, Marcelino Solé Sardà que va néixer a la masia i de gran es va casar amb Maria Roig Bosch, llavors vivien els quatre a la masia. Aquests varen tenir tres fills, la Teresina i el Ramon, que varen néixer a la masia en temps de guerra, l’altre fill, el Batista va néixer al poble, acabada la guerra.

Un any l’amo de la finca, va venir a festa major i al pas nivell de la Junquella se’ls va aturar el cotxe, va venir el tren, va envestir el vehicle, morint en l’accident pare i fill de cal “Marxan” que anaven dins del cotxe. Diu que estan enterrats tots dos al cementiri d’Anglesola.

En temps de guerra hi havia un regiment i les tropes feien torns, marxaven uns i venien d’altres. El coronel i els oficials eren al pis de l’amo i menjaven bé, la tropa a la pallera i menjaven ranxo.

Com a curiositat el Ramon em recorda que hi havia un aubi a la carretera molt prop de la casa que tenia la soca podrida i era tan gran que s’hi posaven dos homes dintre i coïen tupina, diu que anaven a la casa a buscar un tros de cansalada, eren rodamóns. L’any 1945 els Solé varen marxar de la masia per viure al poble.

L’any 1946 Josep Pagès Costar, governador de Lleida, compra la masia per la qual cosa a partir d’aquest moment passa a ser coneguda com la masia del Pagès i també com la torra del governador, aquest senyor la va reformar bastant. Masia de dues plantes amb la distribució típica d’aquestes vivendes, a baix menjador, cuina, dues habitacions i lavabo i a dalt més habitacions i una terrassa gran.

L’any 1947 hi varen anar a viure Jaume Santiveri Jové amb la seva esposa Montserrat Cabal Llavall i els seus fills Ventura i Josep. El Jaume havia estat casat anteriorment i tenia dos fills  de l’anterior matrimoni, el Jaume i la Francisqueta Santiveri Ximenes, llavors varen anar plegats a la masia, és a dir el matrimoni i quatre fills.

El Josep Santiveri Cabal recorda quan als set anys va anar a la masia i la gent li deia que allà estaria molt bé ja que estrenaria la casa, i es veu que el dia que va arribar a la masia, a l’entrar a l’habitació i veure-la, va exclamar “Pots comptar si n’estaré de bé”. Diu que el sostre alt i alguna altra cosa de l’habitació no li van agradar prou.

El Sr. Pagès anava a la masia amb el cotxe de la diputació. Un cotxe molt maco, amb xofer que duia gorra de plat. Venia amb la seva esposa i les minyones de Lleida. Les criades i la senyora anaven a l’hort a collir faves. Es veu que el pare del Josep feia un bancal de faves destinat a l’amo de la casa i les minyones anaven a collir-les, juntament amb la mestressa. El Santiveri ho feia així per estalviar-se el sofriment que li feia veure com aquells menestrals xafaven les hortalisses i els productes de l’hort. Mentre les dones collien les faves, el Sr. Pagès donava un petit tomb per la propietat, o xerrava amb el Santiveri de les coses de la finca.

“Tothom pensava que el governador menjava plats molt refinats i el que realment menjaven eren faves, és clar que ells ho feien perquè els hi devien agradar. El governador s’enduia animals del corral i el fato de l’hort que més li convenia, així com tota la llet que volia”.

Tenien vaques i venien la llet al poble passant amb un remolquet pels carrers. Recorda el Josep el gran lligam que suposava tenir vaques i em diu que el dia que les varen vendre, van fer un dinar per celebrar-ho de contents que estaven. A més, els guanys eren minsos.

També tenien conills en conilleres molt grans, diu que es feien un fart d’anar a collir herba per alimentar-los. Em recorda quan la conilla paria una llorigada, es veu que tapava molt bé l’obertura del cau amb pèl, palla i menudeses. Ho feia tan atapeït que gairebé era impossible treure-ho amb la mà, de fort que quedava.

Els xops que hi havia a la carretera eren molt grans. “N’eren tant, que cinc homes agafats pels braços no els abastaven”.

Diu el Josep que anaven i venien del poble amb bicicleta, que ell mateix comprava el pa, ho feia de tal manera que avui comprava una arrova i l’endemà 11 kg més. En gastaven molt fent sopes i amanides pels mossos i treballadors. Diu que camí del poble amb la bici, passava pel mig de la carretera, que mai trobaven cap cotxe. Sovint anaven a peu a col·legi.

Els familiars de la ciutat duien amics i parents a la masia per tal de fer un “canvi d’aigües” que era positiu, doncs gairebé sempre les persones es restablien de la seva dolença, ja fos tos ferina, manca de gana, mal de gola o petits trastorns. De forma especial evoca aquella cosina que va estar una temporada a la masia per aquest motiu i cada nit els explicava contes a la vora del foc, el Josep sempre en volia un altre, ja que li encantava escoltar-los. A la masia no tenien comoditats ni luxes, diu que anava al Tanquel a pescar i fins molt tard no varen tenir una radio.

Als anys 50, algun cop els maquis havien trucat a la porta de la masia per demanar menjar, es veu que passaven molta gana. La guarda civil ho va saber i algunes nits es varen quedar a vigilar fent torns. Diu que una nit van trucar a la porta i van sortir els civils amb els fusells i el Santiveri amb un ferro, tots morts de por, i va resultar ser el xofer del governador que al passar per allà es va aturar. El Josep diu que estant la guàrdia  civil allà, veia com els maquis es movien per la cabana del costat però ell, “muts i a la gàbia”.

Quan varen fer l’ampliació de la casa, van construir una torre alta que encara existeix avui, la van pintar de color verd seguint les ordes del paleta i quan va arribar el governador, en veure-la de lluny estant, a la baixada de Bellpuig no li va agradar i just arribar a la masia li va preguntar al Santiveri quin color pensava ell més apropiat, en dir-li el mitger que blanc, l’amo va ordenar que es pintés blanc i blanc és avui encara.

La família Santiveri va marxar de la masia als anys 60, encara que del poble estant van portar la finca uns anys més. Em diu el Josep que quan havien de marxar, la seva mare deia “una setmana més”..., i així es va allargar uns mesos la seva estada, vol dir que tots plegats s’hi sentien bé.

L’any 2000 va anar a viure a la masia Pere Jaume Baiget Teixidó amb la seva esposa Maria Haro Balastegui i el seu fill Marc, quan aquest era petit.

El Pere Jaume m’informa que van estar 5 anys a la masia en qualitat de responsable del cultiu de la terra on hi havia fruiters i cereals com blat, alfals, ordi i demés. Feien hort al costat de la casa.

M’explica que cada dia portava el seu fill fins l’autobús a Anglesola i d’allí a Tàrrega juntament amb tots els escolars del poble.

Diu que en general té bon record de la masia, que la seva esposa Maria treballava i que amb cotxe anaven a tot arreu amb tota llibertat, l’unica diferència és que dormien en una masia però per la resta com si fossin al poble.

Recorda quan a l’estiu per la Mare de Déu del Carme venien els amos i estaven un mes allà de vacances. Això es possible perquè hi ha dues cases, una pels amos i l’altra pels hostadats de la masia amb un pati interior que encercla tota la construcció, facilitant l’accés al distints espais de la casa.

Varen marxar cap a Anglesola l’any 2005.

Aquest mateix any 2005 va anar a viure a la masia Rosa Maria Melà Ruiz de cal Seco amb la seva parella.

La Rosa Maria m’explica la seva impressió de la vida a la masia actualment i de seguida veig en el seu rostre reflectida aquella satisfacció que li’n don el fet de viure allà.

Em diu que té gallines al corral, n’hi han de comunes i de periquines, aquestes volten lliures per les rodalies de la masia i conviuen amb perfecta harmonia amb els gats i gossos de la casa. Diu que hi ha la súper mare que és l’encarregada d’anunciar d’alguna manera la seva disposició per fer-se lloca i covar els ous.

“De vegades ens ensenya el niu i marxa, tot per deixar clar que està covant, el més curiós és que fan la niuada totes tres, dues periquines i una gallina normal, coven plegades i quan te’n vols adonar, ja veus passar la lloca per davant la casa seguida d’una corrua de pollets que entendreix sols de veure’ls”. Assevera la Maria Rosa amb convenciment total.

M’explica que té un acord laboral amb la mestressa de la masia mitjançant el qual ella ha de tenir cura de la casa i l’entorn. Fan hort on cultiven les hortalisses pròpies d’aquest espai però a més cultiven plantes aromàtiques i medicinals. M’anomena l’equinoia, una planta que protegeix les defenses del cos i es pren amb infusió.

“Ens agrada saber que tenim al voltant i com utilitzar-ho”

Fa referència a una colla de plantes aromàtiques que habitualment es prenen fent-se infusions varies, aquestes plantes són: la sàlvia, el timó, el poleo menta, l’orenga,  la melissa, la maria lluïsa i d’altres.

M’explica que fan la destil·lació de fulles i flors amb un alambí, un recipient on per ebullició, el vapor es converteix en líquid, que seria el resultat de  l’essència de la planta.

“L’adob de l’hort és totalment orgànic, utilitzem fem i gallinassa del corral. L’insectecida ens els fem nosaltres i així tenim un cultiu totalment ecològic. Tenim un seguit de plantes aromàtiques que circumden l’hort i la casa. Mengem la verdura de l’hort quan és madura. El pa i la pasta de macarrons i canalons també ens la fem nosaltres mateixos. Fem conserva de tomata, congelem espinacs, mongetes, bledes, pastanagues i d’altres llegums que mengem tot l’any. De carn en mengem molt poca, preferim peix”        

La Maria Rosa m’explica amb una pinzellada d’entusiasme com gaudeix a la masia observant ocells i animals que es deixen veure per l’entorn. Concretament em parla de dos mussols banyuts que els visiten per les nits i poden contemplar amb un lot. Diu que per a ella és un verdader plaer observar també els abellots, els pigots, les caderneres i tota mena d’ocells, que li encanta la ornitologia. Diu que tenen dos gossos, un de raça mastí dels Pirineus, que li diuen “Muztave”, nom basc i molt gran, fa uns 80 kg i un altre de raça creuada un xic més petit que es diu “Estrella”, els fan bona companyia.

Segueix contant-me que te projectes que la il·lusionen força, està estudiant naturopatia, diu que vol fer formatge de cabra pel seu consum i que se sent totalment integrada a la masia i el seu entorn. Que li encanta anar a cercar llenya i sobre tot gaudir de la llar de foc en les nits d’hivern. Fa èmfasi en el fet de viure el dia a dia, que demà ja vindrà.

“Cal aprofitar tots els moments viscuts, gaudir de la natura, dormir sota les estrelles, despertar-se a la sortida del sol. Veure créixer les plantes, els animals i sentir cada dia aquella necessitat d’arribar prompte a casa per gaudir plenament de la masia”

Amb aquesta lloança de la vida en plena natura acaba la Rosa Maria Melà la seva reflexió que em sembla molt bonica, poètica i sobre tot dóna bo veure una noia jove que viu amb convenciment ple aquesta filosofia de vida que ella mateix ha escollit i gaudeix amb plenitud.