41. Masia la Fusta de la Gol d'Anglesola

També coneguda per la Guineueta ja que originàriament era de la família de cal Guineu de la Guàrdia de Tornabous, no obstant el nom que millor li escau és “La Fusta de la Gol”, degut a que allà era on es recollien i es treien del canal les bigues que baixaven surant pel damunt de l’aigua del canal des de Ponts

Em conta Francisco Ramoneda Castelló que l’any 1924 el seu pare que es deia Josep, quan tenia 24 anys va deixar Coll de Nargó amb uns pantalons, una destral i 10 duros a la butxaca, per emprendre una aventura que li duraria tota la vida.

Va fer cap a aquesta masia al costat del canal d’Urgell on hi vivia el Ramon Grau, conegut com Ramon del “Guerxo” pel fet que li faltava un ull. El Josep comença a treballar a la casa on es queda a viure juntament amb la família del Ramon amb qui comparteix taula i vivenda, vol dir que l’acullen i treballen plegats, ja sigui traient i apilant les bigues del canal, o cultivant a l’hort que feia el Ramon.

Es veu que aquest era bon hortolà i cada dilluns anaven al  mercat de Tàrrega per vendre tota mena de verdures em diu el Francisco Ramoneda de Tàrrega al cobert que té al seu hort de la “Torta”. “Quan el pare i el Ramon del “Guerxo” arribaven al mercat, estenien un parell de canyissos per fer la parada i allà al carrer de la verdura venien de tot; tomates, pebrots, albergínies, mongetes, bledes, cols, espinacs, carbasses.... Aquest ingrés de diners juntament amb el que guanyaven del negoci de la fusta, els permetia viure mitjanament bé”.               

“Va passar”, -segueix explicant-me amb entusiasme el Francesc, - “que el Ramon del “Guerxo” va deixar la masia degut a la por que va agafar poc abans de la guerra per la quantitat  de personatges perillosos que rondaven per l’entorn de la masia. Llavors va ser quan el meu pare es va casar amb la Maria Castelló i plegats varen anar a viure a la masia . A partir d’aleshores, el meu pare i ja per sempre més, va ser conegut arreu com el “Bep de la Fusta”                           

Li demano al Francisco que em digui com s’ho feien per portar aquells troncs fins allà. “El pare anava als pobles de la muntanya com Organyà o Coll de Nargó a comprar partides d’arbres als amos del bosc. Es tractava de pins que un cop arrencats eren duts a Ponts al peu del canal i llençats a l’aigua. No podien tenir més de 25 pams (5 metres) ja que aquesta era la longitud màxima per tal que poguessin passar per dins del túnel de Montclar. La corrent els duia canal avall fins arribar a la masia de “La Fusta de la Gol” on hi havia una tanca feta amb troncs al mig del canal que travava les bigues que baixaven.

A cada biga hi havia un forat que ja venia fet del bosc, en deien “el forat del tribi”, fent referència a l’estri que havien utilitzat per tal de foradar el tronc. Posaven una clavilla dins d’aquest forat i per mitjà d’un balancí i uns tirants enganxats al collar d’un animal, aquest amb una forta estrebada treia la biga de l’aigua. Val a dir que una rampa de formigó que hi havia a cada costat del canal facilitava aquesta maniobra. Llavors eren amuntegades i com que passava la carretera per allà mateix, els carros i camions podien carregar amb tota comoditat”.

Els paletes de la zona acudien a proveir-se de bigues per fer les taulades de cases, coberts i edificis que construïen. Diu que allà tenien un estri que anomenaven “cabra” que era semblant al que feien servir la gent per matar cabrits i que ells utilitzaven per serrar troncs. La mida d’aquests troncs depenia de les ordres de cada paleta segons la llargada que havia de tenir les bigues, per tant, cada tronc calia serrar-lo i ho feien amb un xerrac dos homes un a cada cantó del tronc i zis...zas..., fins que queia el tros que sobrava de la mida demanada. Diu que el Francisco era molt hàbil amb la destral ja que amb aquest estri deixava els troncs pelats de nusos, rames o impureses, amb una pulcritud que era l’admiració de tothom. Posaven els troncs al carro o camió, cobraven el que valia la partida i..., tornem a començar.             

De vegades era requerit per tal que anés amb una colla d’homes a desembussar el túnel de Montclar. Això era quan alguns troncs quedaven travats dins del túnel. Llavors calia caminar ajupits pel damunt dels troncs, per tant, pel damunt de l’aigua i pel davall del túnel fins arribar on hi havia l’embús, deslliurar els troncs travats, fer que la corrent de l’aigua se’ls endugués i sortir novament del túnel. Aquesta operació la feien amb torxes de teia que encenien abans d’entrar al túnel per tal de veure-hi. Diu que el fum que feien era horrorós, els feia tossir i privava la visió clara d’aquell espai minúscul i arrodonit, però era la única manera de veure quelcom. Una tasca de mal fer, desagradable i fins i tot perillosa, però és clar..., érem als anys 20.

Diu que la masia era un lloc de molt moviment. Hi havia gent a treballar persones, hi havia animals per treure els troncs, hi havia carros a carregar, camions i fins i tot algú anava a buscar un parell de bigues amb carretó, com que era al costat de la carretera, era avinent per tothom i la masia bullia d’activitat. Els troncs de vegades arribaven de la via del tren, al davant de la casilla de l’estació, fins la tanca davant la masia. Aquesta tanca calia desembussar-la sovint de canya xisca, herba, fenàs, rames i troncs petits que havia d’alliberar per evitar l’embús de l’aigua.

El Francisco recorda quan anaven a comprar al poble amb bicicleta i son pare duia a la seva germana Conxita al portamantes.

Em diu per acabar que en temps de guerra van tenir molts problemes; requisaments, robatoris, manca de pagament, males arts i mil coses més que varen avocar al tancament d’aquella activitat tan peculiar que ara, després de tants anys en té un record dolç i romàntic d’aquell temps viscut a la masia, quan tenia al costat aquelles persones estimades, que al recordar-les sembla com si fos ahir mateix que baixaven aquells troncs pel canal.

Acabada la guerra van anar a viure a Tàrrega on encara resideixen avui, no obstant, el Francisco tots els dies se’n va a la “Torta” on cultiva la seva terra, fa el seu hort i allà té en una llar de foc on mai manca ni llenya ni companyia, es complau recordant aquells temps passats que mai més tornaran.

La masia encara existeix amb alguns canvis. Els coberts i l’espai pels troncs han desaparegut però la casa es manté en peu i al curs del canal davant mateix, un parapeto ens recorda el que hauria estat la tanca per deturar els troncs ja que davall del pont de ferro que hi ha en aquest lloc veiem quatre pals verticals que podrien ser la base per fer la tanca que deturava troncs i bigues en aquells anys d’activitat febril a la masia de “La Fusta de la Gol”. Ara serveixen per fer una petita embassada d’aigua durant les tanques del canal. Avui és del Francisco Roig de cal Socialts.

Vull manifestar la meva sorpresa al descobrir aquesta activitat en un lloc i un temps totalment desconegut per a mi, per la qual cosa penso val la pena recollir aquí aquest petit anecdotari que de no fer-ho així, correm el risc de perdre’l en l’oblit.