42. Mas de l'Estadella d'Anglesola

El Ramon Marimon Berenguer de l’estació, m’explica que tant ell mateix, com el seu pare i el seu avi, varen néixer al Mas de L’Estadella. Per tant és clar que  estem davant d’una persona que pot explicar-nos moltes coses d’aquest Mas que, encara que situat al terme de Vilagrassa, per les persones que hi han viscut i per la seva proximitat a Anglesola, l’incloem en la nostra relació de masies.

Em diu el Ramon que havia sentit contar als de casa seva que originàriament la finca va pertànyer al general Prim, aquell militar nat a Reus que es va fer famós pel seu valor en el camp de batalla, ascendint de grau fins arribar a general. Després fou nomenat President del Consell de Ministres, és a dir; cap de l’estat espanyol. Va ser assassinat el 27 de desembre de 1870 quan al sortir del parlament de Madrid va pujar a un carruatge tirat per cavalls, aquest va ser deturat per 3 homes armats que varen disparar ferint greument al general que va morir tres dies després de l’atemptat.

M’explica el Marimón que havia sentit contar al seu pare que al seller del Mas, molta gent havia buscat amb deler l’espasa de Prim ja que es deia que era d’or i d’un valor incalculable, però mai ningú la va trobar. “No la van trobar perquè no hi era” assevera amb rotunditat Ramon Marimon, que als seus 87 anys manté una memòria envejable i un estat físic que per a si voldríem alguns molt més joves qu’ell; “Encara vaig a caçar amb l’Antonio, el meu fill”, em diu satisfet i l’Antonio afegeix: “Jo no puc seguir-lo, arribo a casa cansat i fet pols, el meu fill igual i ell..., tan pinxo”. Potser costaria trobar una família on padrí, fill i net vagin de cacera plegats i que l’avi sigui el més resistent de tots. Enhorabona Ramon i que per molts anys pugueu gaudir de tan bona companyia tot cercant perdius, guatlles i conills.

Quan els hereus del general Prim varen vendre el Mas, aquest va pertànyer al metge Capdevila d’Anglesola, abans de la guerra, un jutge suplent del Jutjat de Madrid  el va tenir uns anys. L’any 1944 va anar a mans d’uns alemanys i un militar era el responsable, un comandant germànic que parlava castellà.

Aquests ho varen tenir pocs anys, fins que va passar a mans del Baró de Torrades que era l’alcalde de Barcelona i actualment el seu fill n’és el propietari.                    

Tots ells feien ús de la casa gran, amos i mitgers vivien allà. Els mitgers anaven canviant, eren tres o quatre per cultivar els gairebé 500 jornals de terra que té  la propietat, una vuitantena dels quals són de reg.

A la casa hi havia una capella pertanyent als senyors on un sacerdot de Preixana, algun cop feia cerimònies religioses per la família, de forma privada .

El Ramon m’explica que la seva família vivia allà en dues cases, que n’hi havia una altra que era del pastor i una de la família Roca de Vilagrassa. “aqueixes cases són nostres i no tenen res a veure amb la resta de la propietat. Nosaltres cultivem la nostra terra i el pastor pasturava les seves ovelles a les terres del Mas, les quals tenia arrendades per aquest afer”

Aquest nucli de cases en el preterit havien estat testimonis d’un lloc molt bonic on una casa nobiliària, uns jardins ben abillats i un entorn especial feien que totes les coses lluïssin amb especial fulgor. però també em parla de  casos tan estranys com aquest:

Diu que en vida del seu avi hi havia dos ramats i que per disputes de pastura, de mala avinença o pel que fos, els dos pastors estaven tan enemistats que un dia, quan un d’ells era assegut a la porta de casa seva, l’altre que passava pel carrer i duia un garrot, sense mitjançar paraula li va atiar tal cop de bastó que el va matar allà mateix. De llavors ençà, sempre hi ha hagut un sol pastor i un sol ramat al Mas de L’estadella.

Durant la guerra la propietat va quedar erma i acabada la contesa va costar molt que es tornés a cultivar fins tenir-ho tot sembrat. “O be per la desídia dels amos, o bé perquè no es trobaven mitgers, van passar uns anys abans tot plegat va tornar a la normalitat”. Em diu el Ramon.

Davant les cases hi havia dues basses que recollien l’aigua de la pluja de tot aquell entorn. Una era pel consum de les besties; (cavalls, gallines, cabres, i tot tipus d’animalons) i l’altra pel consum de les persones. Anaven a recollir l’aigua de la bassa amb càntirs, mai amb galledes ja que aquestes estaven prohibides per evitar que algú pogués posar-les brutes dintre l’aigua. Ho feien tots amb càntirs i..., fora problemes. A les cases no hi havia aigua corrent, llavors aquests càntirs eren administrats per les mestresses en la forma més acurada possible per tal d’estalviar viatges a la bassa.

De petit anava a l’escola de Preixana, ho feia a peu. El seu fill l’Antonio va anar a Anglesola i ja va fer-ho amb bicicleta.

El record que tant ell com la seva esposa l’Antonia Vilalta Solé conserven del Mas és molt bo, els habitants d’aquell grup de cases estaven molt units, els diumenges diu que compartien el temps. “Les dones anàvem passejant fins al canal, mentre es homes xerraven al costat de la bassa, jugant a cartes o escoltant el futbol per la radio. Fèiem cargolades tots junts i més que una relació de veïnatge, érem una família”, em diu l’Antonia amb somriure melancòlic que donota l’enyorança d’aquells anys feliços viscuts al Mas.

Per anar a comprar i fer les diferents coses que calien al poble hi anaven a tot arreu, tan se val Anglesola, com Vilagrassa,  Preixana, Bellpuig o Tàrrega.

I per acabar el Ramon em sorprèn amb una historia que de sobte trobo increïble, però que després, poc a poc, va agafant cos:

Em diu que a la serra de Montalbà, a un km. del Mas hi ha una cova on es va trobar la imatge de la verge de Montalbá, desprès de la troballa van fer una ermita al costat de la cova on va restar aquesta imatge anys i anys. Segueix contant-me que la seva família, el seu avi concretament, era l’encarregat de custodiar la clau d’aquesta capella i d’ensenyar-la a les diferents persones que acudien a veure-la. En aquells temps es feia una processó tots els anys de la cova de Motalbá fins a Preixana.

Va succeir que el padrí del Ramon va demanar un relleu que el deslliurés d’aquesta obligació ja que sovint havia de deixar la feina per obrir la cova als visitants i després de la guerra va entregar la clau al capellà de Preixana i en poc temps van tancar l’ermita i varen traslladar la imatge a l’ermita nova en l’espai de pins i enjardinat que coneixem avui.

Davant la meva sorpresa i gairebé incredulitat referent a l’existència d’aquesta cova i l’ermita enrunada que la circumda, demano al Ramon si podríem visitar-ho i em diu que sí, que podem anar-hi ara mateix.

Pugem al cotxe i enfilem camí del Mas de L’estadella. Em deixo guiar per tan expert oriünd d’aquest lloc i en breus moments apareix davant nostre un monticle a tocar de les finques on encara podem xafar el rostoll del blat i l’ordi segat aquest estiu. Anem caminant, fa  una forta pujada, el Ramon molt més lleuger que jo atura el pas i m’espera, jo faig el camí costa amunt. Als pocs moments em diu: “Mira ja podem veure les restes de l’ermita”. Efectivament, a dalt es veuen dues parets de pedra amb un contrafort que aguanta un des murs per salvar la pendent que fa la muntanya. “No se com ho trobarem, fa molts anys que no vinc per equí”, em diu el Ramon. Però està clar que allà hi ha quelcom.

Amb cinc minuts arribem al peu de l’ermita on es pot veure amb tota claredat la cova on va estar resguarda la imatge de la verge, fins i tot a tocar n’hi ha d’altres més petites que denoten que aquell terreny és procliu en coves degut al salobre de les pedres i, aquella que m’ensenya el Ramon segurament és la més gran i en el seu moment va resultar la més indicada per a amagar-hi aquesta imatge.

M’ensenya fins on arribava l’ermita i on hi havia la reixa de ferro que tancava aquell recinte, quina clau guardava la seva família a casa seva.

Davant aquesta descoberta totalment sorprenent per a mi, em quedo bocabadat tot esguardant un lloc on les pedres caigudes i les runes d’una construcció em parlen clarament que algun dia en aquest lloc, quan el sarrains eren els amos de l’entorn i quan els signes de la cristiandat van ser substituïts per la mitja lluna i els preceptes del Alcorà. No cal esforçar-se gaire per imaginar que una ma protectora va amagar aquella figura de pedra comprometedora a l’espera de millors temps.

Temps que van trigar a arribar, potser centúries i com a tants llocs un pastor, un pagès o un rabadà faria la troballa miraculosa, així va passar a Montserrat, a la Bovera, a Núria i així, de ben segur, va succeir també a aquesta serra pelada i assolellada de Montalbá, com a tants llocs del nostre país, amb la diferencia, és clar, que aquest lloc ha quedat en l’oblit. La cova enfonsada i l’ermita enrunada. No obstant ens complau recollir-ho aquí sense amagar la nostra sorpresa davant  un fet que ens era totalment desconegut.

Gràcies Ramon Marimón, a tu i a tots els teus per conservar viva la flama d’aquest lloc on la imatge de la Verge de Montalbá va romandre en total solitud anys o potser segles i per tenir cura d’aquest lloc tant el teu padrí, com el teu pare, com tu mateix.