8. Masia Gambús d'Anglesola

Coneguda també per la masia del Soques, pertanyia a la família Gambús de Barcelona. Situada davant mateix del canal a un ramal que va del camí de Barbens a la masia Albareda primer, i a la Emaús després, a la partida "Roure".

L'any 1930 va anar a viure-hi el matrimoni Pau Calaf Oromí i Teresa Rubiol Mata. A la masia vella, anterior a la que existeix avui però ubicada gairebé al mateix lloc. No tenien llum ni aigua.

La seva filla Carme Calaf Rubiol, que ara viu a Tàrrega, m'explica que tenia un any quan els seus pares van anar a la masia i que estant allà van néixer els seus germans Armengol i Sofia.

El seu pare era masover i responsable del cultiu de tots els arbres fruiters. Diu que hi havia un administrador que era un capellà que vivia al carrer Bonaire.

Recorda quan anava a l'escola a peu. "Érem una vintena de nenes i ens feia costura Sra. Àngela, una mestra que anava en cadira de rodes, ens ensenyava en castellà. L'escola era situada a la plaça del Pollí i anava a dinar cada dia a casa del padrí, a cal Calaf, just al costat mateix del col·legi".

La Carme continua desgranant els seus records d'infantesa i em diu que cada diumenge anava a missa a peu o amb carro. Diu que tot era respecte vers els grans, manca de llibertat. De menudes ens deien "nena tu calla, no et fiquis a la conversa dels grans" i després els varen privar de moltes coses.

"Després de la guerra el pare es va reincorporar de nou a la feina de la masia, es va posar de cara a la feina per tornar a fer productius aquells arbres, recuperar el temps perdut. Tot anava bé fins que l'any 1944 que van tenir la dissortada visita de l'administrador i el jutge ordenant-nos marxar de seguida. Va ser una mala passada deguda a les divergències sorgides amb l'administrador".

Al marxar de la masia va anar interna al col·legi Sagrada Família de Cervera per quatre anys i després a Solsona. Va tornar a casa amb el títol de "corte" i l'ofici de costurera acabat. "Vaig treballar una colla d'anys pel Partegàs". Em diu amb l'orgull d'haver format part d'un equip d'alta costura d'aquest país quan el mercat era reservat a la gent d'alt standing.

No obstant això, aquest període de la seva vida va coincidir amb un afer prou curiós i que denota com eren aquells temps. Explicarem tal qual la Carme ens ha dit:

"Resulta que vaig conèixer el Josep Casteràs. Ens van enamorar i ens va fer la il·lusió de casar-nos. Però quan ho vaig fer saber als pares, aquests em van dir ras i curt que no, de cap manera! Que no ho volien pas. Davant aquest contratemps em vaig rebel·lar contra tot. No vaig voler conèixer altre noi i no tan sols això, sinó que amb el Josep ens veiem d'amagat. Tot el poble sabia la prohibició del nostre idil·li, així com tothom era coneixedor dels nostres encontres furtius. Ho sabia tothom menys els meus pares, és clar. Tres anys va durar aquest martiri, tres anys de por i angoixa de ser descoberts. Jo anava a sardanes i el Josep al cine, en sortir, quan ja es feia fosc ens trobàvem i passejàvem plegats amb la colla. Pots contar el que fèiem..., pobres de nosaltres! No res, patir com a condemnats i sempre amb l'ai! Al cor".

"Va resultar però, coses del destí! Que va venir a l'església un predicador i va fer un sermó al·ludint clarament a la relació entre joves quan els pares estaven en desacord. Aquesta prèdica semblava talment dirigida als meus pares. Deia que els pares han de procurar comprendre els sentiments dels joves, no posar-hi traves, si no hi ha motius greus, és clar. Érem tots tres asseguts a l'església i en acabar els pares van anar de dret a la sagristia per parlar amb aquest capellà. Segurament Déu va escoltar les meves oracions perquè al cap d'una setmana el Josep ens visitava a casa meva i a l'any estàvem casats. Talment un miracle".

Aquest és el testimoni de Carme Calaf Rubiol, que m'ha dedicat una tarda a casa seva, al barri de Fàtima a Tàrrega, on viu de fa quaranta anys. Ara dissortadament vídua, ja que el seu estimat Josep va morir fa uns anys.

L'any 1945 es va enderrocar la masia i el propietari Sr. Gambús en va fer una de nova al mateix lloc. Aquest cop, però no van reparar-hi despeses. No hi ha cap paret de tàpia, tot arrebossat i gran, sembla una casa feta més per a senyors que per a masovers. 25 jornals de terra plantada de fruiters envolten la casa. Una de les primeres propietats d'Anglesola on es va plantar arbres fruiters. Masia tradicional de propietaris benestants amb masovers. Val a dir que els masovers no duraven tant com a la resta de masies d'aquest entorn (Emaús, Tenderet o la seva veïna més immediata cal Albareda).

Era conegut a l'època el fet que l'amo de la finca, és a dir el Sr. Gambús, a causa d’una malaltia del cor, sempre anava acompanyat d'una infermera, la qual cosa en aquell temps era gairebé una excentricitat. Veure arribar aquella "rubia" de fusta de color marró clar i saltar, el xofer uniformat amb la seva gorra de plat i la infermera vestida de blanc amb còfia inclosa, era tot un espectacle digne de ser comentat al bar o a les tertúlies del poble. Era home de capricis perquè encara avui es conserva la paret de pedra que va fer el paleta Macià entre la seva finca i el camí de Barbens, una despesa de gran quantitat de diners sense una servitud pràctica, la qual cosa en aquell moment resultava tant sorprenent com increïble. Al temps de collir la fruita hi havia un munt de gent, van fer una cambra frigorífica a cal "Coix" com una gran novetat i allà posaven la fruita que es guardava fins a la venda, era un seguit de sortir i entrar aquells primers "toros" que duien les caixes del magatzem als camions. Tothom deia que feien tants diners.

Als anys cinquanta va viure a la masia com a masover el Pere i la Ramona de Miralcamp que hi varen estar uns deu anys.

L'any 1960 hi van anar a viure els esposos, Francisco Elies Melà i Araceli Valls Faura, juntament amb la mare del Francisco, Maria Melà Balcells i les dues filles del matrimoni, Elisa amb tretze anys i Roser de 3.

Eren masovers de la masia i el Francisco, el responsable de cuidar els arbres fruiters de la finca. L'Elisa es va casar l'any 1972 amb el Quintí Ferre de la masia Quintí, amb la qual cosa la noia va canviar de masia, és a dir, va anar a viure a la masia Quintí amb l'hereu de la casa. Els pares, la germana i la padrina de l'Elisa es varen quedar uns anys més a la masia, pràcticament fins a la jubilació del Francisco, llavors varen anar a viure a Anglesola.

Em conta el Quintí Ferrer que quan festejava amb l'Elisa, un dia davant la masia, un pastor manco del Joan del Xarau, va caure al canal i es va ofegar. Diu que el seu gos va quedar clavat bordant allà mateix on va caure l'home, i que per aquest senyal van saber que havia passat quelcom. Per desgràcia, aquella tarda i una mica més avall, van trobar surant el cos del desafortunat pastor. Diu que on va caure, van poder veure el fenàs arrancat per l'esforç que devia fer el pobre home en l'intent de salvar-se i sortir de l'aigua.

L'Elisa diu que anava i venia del poble amb bicicleta i que en arribar al cosidor les noies li demanaven si no havia agafat fred pel camí i ella diu que no tenia fred. "Era jove i valenta, no tenia ni fred ni mandra per anar i venir". Diu que quan anava a l'escola marxava de la masia amb bicicleta i darrere el portamantes duia la seva germana Roser.

Recordem amb l'Elisa quan els nostres pares, el Francisco i el Sebastià compartien les tardes de diumenge plegats i escoltaven el futbol. Era l'època de Kubala i Manxòn, quan va sorgir aquella famosa cançó que més o menys feia així: "Kubala tira a Manchón, Manchón tira a Kubala i aquest fa el gol". Era una cantarella que grans i xics ens havíem fet nostra.

Quan va marxar el Francisco Elies va anar a viure a la masia Josep Binefa i la seva dona, però aquests hi varen romandre menys d'una setmana, perquè la muller va agafar tanta por de viure en una casa solitària que varen tornar al poble en quatre dies.

Avui la masia és propietat de la Sra. Marta Tuca Cortada.