Al vessant sud de la muntanya d’Ullà, en ple massís del Montgrí, s’obre el Cau del Duc d’Ullà, una cavitat discreta però d’un valor extraordinari per entendre la prehistòria del nostre territori. Més petit que el conegut Cau del Duc del Montgrí, aquest refugi natural s’endinsa lleugerament cap a l’interior formant una mena de cubeta, un espai protegit on, durant mil·lennis, es van anar acumulant sediments i restes fossilitzades dins una compacta bretxa calcària. Gràcies a aquesta singular forma, la cova ha conservat un autèntic arxiu de la vida prehistòrica.
Les primeres referències arqueològiques del jaciment daten de l’any 1922, quan Matías Pallarés i un jove Lluís Pericot van començar a estudiar diversos indrets prehistòrics del Montgrí, entre ells aquest cau, el Tossal Gros i el Cau del Duc.
L’excavació més científica s'inicià l'any 1974 i es prolongà fins al 1977. Aquells treballs van esdevenir també una aventura col·lectiva: hi participaren veïns de Torroella de Montgrí agrupats al Centre d’Estudis del Montgrí —embrió de l’actual Museu de la Mediterrània—, alumnes del Col·legi Guillem de Montgrí i membres de l’Associació Arqueològica de Girona, entre els quals destacaven Enric Jiménez, Josep Canal i el futur prehistoriador Eudald Carbonell. Fins i tot la topografia detallada de la cova fou elaborada per Josep Pascual el maig de 1977.
Les excavacions van revelar un paisatge desaparegut, habitat per animals que avui encara reconeixem i d’altres que semblen sorgits d’un temps remot. Entre les restes òssies hi predominaven els conills, les cabres salvatges, els cabirols, els cérvols, els cavalls i els isards. Però també hi aparegueren testimonis més excepcionals: ossos d’óssos, llops, guineus, linxs i fins i tot lleopards, així com grans herbívors com bisons i rinoceronts prehistòrics. Aquest conjunt permet imaginar un Montgrí molt diferent de l’actual, més fred i salvatge, modelat pels canvis climàtics de les glaciacions.
També s’hi recuperaren nombroses eines de pedra, elaborades sobretot amb quars, però també amb quarsita, pòrfir i altres roques. La major abundància d’ascles respecte als còdols fa pensar que moltes eines es fabricaven a l’exterior de la cova i després eren utilitzades o abandonades dins el refugi.
Els arqueòlegs han identificat dues grans fases d’ocupació humana, separades en el temps i vinculades a dos períodes glacials europeus: el Riss i el Würm. El primer, molt antic, es desenvolupà entre fa aproximadament 300.000 i 130.000 anys, en una Europa marcada per un clima rigorós i extensos paisatges freds. El segon, el Würm, correspon a la darrera gran glaciació, iniciada fa uns 115.000 anys i finalitzada fa prop de 11.700 anys.
Durant aquell llarg hivern de la humanitat, enormes masses de gel cobrien bona part del continent, mentre petits grups humans trobaven refugi en coves com aquesta, a recer del vent i del temps.
