Cal Pitxaró de Vallbona d'Anoia

Entre les façanes que guarden els secrets del passat, Cal Pitxaró s’alça amb serenitat, testimoni de generacions i oficis antics. L’edifici, amb la seva planta rectangular, la planta baixa i els dos pisos superiors, mostra un equilibri de formes i detalls: la porta d’accés amb un finestral, el balcó corregut amb cantonades arrodonides i barana de ferro forjat, i la petita fornícula amb una verge que sembla vigilar el temps que passa. La façana, arrebossada i emmarcada amb rajols, conté encara rastres del passat, com la teula gravada amb la data 1735, descoberta durant la rehabilitació de l’any 2001.

Però Cal Pitxaró no és només arquitectura: és la història viva dels Tarafa, una família que va heretar l’ofici vidrier de la família Gralla al segle XVII. Francesc Tarafa, vidrier procedent de Mataró, va unir-se a Magdalena Gralla l’any 1673 i va assumir el control total del forn de vidre. Els seus fills i descendents van mantenir la tradició fins a inicis del segle XIX, combinant-la amb la pagesia i construint vincles amb la comunitat que transcendirien generacions. Aquells forns crepitants, plens de foc i llum, van donar forma al vidre i a la vida mateixa del poble: objectes, oficis i històries que encara semblen murmurar entre les parets de la casa.

A començaments del segle XX, Josep Tarafa i Forns, de Cal Pitxaró, es va convertir en una figura clau de la vida local, dirigint la Unió Agrícola i Industrial, creada el 1915. Aquesta entitat representava la cooperació entre pagesos i petits productors, un espai on la solidaritat i l’organització es trobaven per afrontar els reptes del camp i de l’economia rural. L’esperit del forn de vidre —la paciència, la dedicació, la transformació de matèria en bellesa— semblava continuar en la manera com la comunitat treballava junta. Poc després, la casa va canviar de mans i acollir una barberia, transformant el seu espai de treball artesanal en un lloc de trobada quotidiana, però sense esborrar els ecos dels focs i del vidre que havien definit la seva història.

Cal Pitxaró és així molt més que una casa antiga: és un poema en pedra i ferro, un vestigi d’oficis, cooperació i tradició, on la pagesia i el vidre, la terra i el foc, la família i la comunitat es troben i dialoguen amb el temps. Cada finestra, cada balcó i cada racó sembla murmurar: aquí hi ha hagut vida, treball i història, i encara batega en silenci, esperant que algú escolti els seus secrets.