Capella de Sant Antoni a Torroella de Montgrí-L'Estartit

La Capella de Sant Antoni s’alça com un dels testimonis més antics del teixit urbà de Torroella de Montgrí. La seva presència es remunta a finals del segle XIII, en un moment d’esplendor econòmica en què la vila, ja convertida en vila reial, consolidava el seu paper dins l’estructura del territori. El primer testimoni documental arriba el 1305, en una visita pastoral del bisbe de Girona, on ja s’hi fa constar l’existència de la capella a la plaça, com a espai de culte i de vida comunitària.

Al llarg dels segles, aquest edifici ha anat canviant de forma i de significat. El 1432 s’hi documenta la confraria de Santa Maria del Mar, i el 1470 una nova visita episcopal confirma la seva continuïtat. Ja el 1608, la capella apareix vinculada a episodis singulars, com l’ordre del bisbe de retirar-hi “lo gigant i drac”, elements festius que formaven part de la tradició popular de la plaça.

A inicis del segle XVII, entre 1610 i 1611, la configuració de l’espai urbà també es transforma: la font situada al centre de la plaça es desplaça cap al lateral de la capella, mentre el dipòsit queda integrat dins l’església. Aquestes adaptacions reflecteixen una plaça viva, en constant reordenació, on allò sagrat i allò quotidià conviuen sense fronteres estrictes.

El gran gir arquitectònic arriba al segle XVIII, quan la capella és profundament reformada. S’enderroca el frontis antic i, aprofitant-ne els carreus, s’aixeca una nova façana desplaçada lleugerament cap a llevant, reduint la nau original. Es cobreix l’estructura de la teulada i s’hi incorpora el cor, mentre la nova imatge exterior s’imposa amb un caràcter més unitari. En aquesta mateixa reforma es configura el campanar d’espadanya, que encara avui defineix la seva silueta, i s’eliminen els antics porxos que la connectaven amb la plaça.

El resultat és un edifici de planta rectangular, d’una sola nau coberta amb volta d’aresta i capçalera plana, presidida per un nínxol buit. La façana principal mostra un portal centrat d’arc de mig punt, amb dovelles de pedra a l’exterior i traça escarsera a l’interior. A sobre, un nínxol acull la imatge del sant titular, flanquejat per un petit ull de bou, mentre al costat dret s’hi situa el rellotge de la vila, integrat en el conjunt com a mesura del temps col·lectiu.

El coronament irregular de la façana, amb un campanar de cadireta central i un altre de lateral més elevat, reforça aquesta imatge asimètrica i viva. A la façana lateral dreta, l’única plenament visible des de l’exterior, s’hi conserva una font integrada al mur, que recorda l’antiga relació entre espai religiós i ús públic de l’aigua.

Així, la capella de Sant Antoni no és només un edifici religiós, sinó una superposició de temps: una peça de pedra que ha crescut amb la vila, adaptant-se als seus ritmes, i que encara avui conserva, en la seva pell irregular, la memòria viva de la plaça que l’envolta.