El carrer Major de Juneda és un conjunt excepcional de més d’una trentena de porxos que oscil·len des de l’arcada de mig punt, passant pels arcs apuntats fins arribar a arcs rebaixats. Es distribueixen a banda i banda del carrer de forma desigual. Totes les arcades parteixen del corresponent capitell o imposta, a l’excepció d’una única arcada. El seu estat actual constata la seva evolució al llarg de la història, des del moment que va sorgir, a l’entorn de la segona meitat del segle XVI, passant per diverses remodelacions i adaptacions al llarg del XVII -d’aquest moment encara es conserven diverses llindes amb la data corresponent-, XVIII i fins i tot XIX, seguint formant però una mateixa proposta urbanística.
Durant segles han seguit fent la seva funció, que és la de protegir als veïns de les pluges i freds extrems de l’hivern i de les tardes caloroses de l’estiu. Ha estat el centre neuràlgic de Juneda, lloc de reunió i de trobada, i carrer comercial, on s’han construït les cases de moltes de les famílies més notables de la població. Entre alguns dels seus edificis més emblemàtics cal citar el mateix Ajuntament , la rectoria o cal Saprià , edifici datat el 1793, de caire classicista.
Cal prestar atenció al passatge de la Botera , un carrer molt estret que originalment era el desguàs de les aigües d’aquest carrer Major.
El poeta local Joan Duch i Arquès , en un poema avui recollit en un plafó de rajoles de ceràmica que presideix el carrer, descriu l’ambient d’aquest carrer, el tarannà quotidià de la seva gent i dels seus veïns:
Tremola la bacina abonyegada
penjada a la botiga del barber;
el sol li cau de flanc, i una esquitxada
de llum de sol entra a la rebotiga
per un forat que te.
Surt el flequer (que deslliga, deslliga
un raig de sol que li munta pel braç...)
cerca l’escalf de la tertúlia amiga
d’una donzella que de l’horta ve,
cofada amb un cabàs.
Ratlla el carrer un xiscle d’oreneta
i surt l’apotecari – Que ha passat?
Sobta el posat de la dona distreta
que mitja fa, de ratlles virolades,
al porxo del costat.
Passa un vailet presoner de l’estrofa
d’un cant ardit deslligat de control;
l’aborda un ca i apar que l’apostrofa
i cau el cant de l’ensurt dins la xarxa
conferit en el vol.
Un gambairot empallega la glòria
del carrer assolellat
i a poc a poc borra el full de la història
amb un xic de penombra
color pàl·lid trencat.
