Carrer Major i carrer Barcelona Centre a Montcada i Reixac

El carrer Major és format per un conjunt d’edificis entre mitgeres, de planta baixa i dues, tres o quatre plantes pis. El carrer Major, la plaça de l’Església i el carrer Barcelona formen un espai lineal únic pavimentat amb arbres, convertit en illa de vianants la major part. Som, doncs, al carrer més antic de Montcada, bastit sobre el camí ral de Barcelona a França, del qual ja des del segle XIV ja hi ha notícies d’habitatges al seu entorn. Durant els segles XV, XVI i XVII el carrer públic de Montcada o carrer de Santa Engràcia (com els documents anomenaven al carrer Major) fou l’únic carrer de Montcada, concentrant habitatges, tallers artesanals (ferrers, hostalers, rajolers, calderers, paperers, carnissers i corders), hostals i altres servituds.

Es conserven alguns rengles de les antigues cases de cos o cases de pagès, com els núm. 65 al 73. En aquest cas es tracta de construccions rectangulars i cobertes amb teulada de doble vessant. La planta baixa incloïa l’estable o, en alguns casos, el taller artesà, i la planta pis, un distribuïdor, la cuina i les habitacions (generalment dues o un màxim de tres). La més representativa és la núm. 16, ocupada pels castellers. La façana té un portal d’arc escarser i brancals de maó vist, i un balcó amb barana de ferro forjat.

A partir del 1885 es va iniciar la urbanització del sector de carrer situat a tocar de la carretera de Ribes i del ferrocarril del nord. Sota la direcció del mestre d’obres municipal Josep Graner i Prat, es va dur a terme la reforma i remunta de moltes de les cases de cos del carrer, que van créixer en alçada i van variar la distribució interior, com les del rengle format pels núm. 93, 95 i 97, i algunes cases singulars. o les cases Cuyàs (1926), Casanoves (1903), Massagué (1903) o Nadal (1925).

El 26 de febrer de 1868 es va elaborar un projecte d’enjardinament del carrer, que proposava plantar plataners en els dos vorals del carrer. La influència de la colònia d’estiuejants, cada cop més nombrosa, era apreciable també en el creixent interès per a millorar l’estètica de la ciutat i fer-la més acollidora. Un sentiment que culminà amb el projecte de construcció de la nova església parroquial projectada per Enric Sagnier (1888).