L’antic castell medieval es transformà en magnific palau, però mantingué curiosament la silueta i el caràcter de fortalesa exterioritzat en l’alta torre de l’homenatge i en els sòlids murs que s’adapten a la irregularitat del terreny. En això difereix de gairebé tots els edificis anàlegs de les terres lleidatanes, els quals, arribat el segle XVI, es convertiren en palaus, sumàriament fortificats, de planta regular.
La fesomia d’aquest mur ens dóna ja les línies generals de la història constructiva del monument: estructures medievals, gairebé totes del segle XV, transformades en el XVI, època a la qual corresponen les finestres. Davant de dues d’aquestes finestres i en diferents plantes, hi ha uns curiosos sortints des dels quals hom pot pouar aigua de la cisterna exterior, oberta al peu del mur.
L’element més remarcable, pel que fa a la silueta del castell, és la gallarda i altíssima torre de planta rectangular, adossada a un dels angles o més aviat carregada damunt la mateixa cantonada. La seva elevació correspon a la de set plantes, de les quals les tres més baixes presenten el mur compacte, sense obertures de cap mena. Damunt d’aquestes , n’hi ha tres més, en cada una de les quals s’obre una preciosa finestra renaixentista amb regustos gòtics, segons el tipus tan elegant i tan freqüent a Catalunya fins a mitjans segle XVI. Són de llinda sota un requadre mixtilini que deixa un petit timpà decorat amb un blasó. El darrer cos de la torre és el de la terrassa, rodejada d’un parapet amb espitlleres en forma de botzina.
En una de les cares laterals de la torre hi ha un matacà a mitjana altura, i un altre dalt de tot de la cara que mira a l’interior del recinte, és a dir, que aquest matacà domina el pati. Això ens indica que en ple segle XVI encara no es considerava supèrflua la fortificació, i amb aquesta defensa es preveia la possibilitat que el pati fos ocupat per l’enemic i la gran torre el darrer reducte dels defensors.
Com ja hem assenyalat, tota la torre és de magnífica construcció i correspon a una obra tardana, però sota seu observem els rudes materials d’una altra torre molt més antiga que indubtablement tingué el mateix emplaçament.
Si de la torre estant seguim el mur descendent, trobarem a una distància de pocs metres una altra torre molt més petita, esmotxada i evidentment més antiga.
Aquesta segona torre flanqueja i protegeix el portal d’entrada al castell, que és doble i adovellat en mig punt, però que ara es troba gairebé totalment esfondrat. Per aquest portal es passa al pati, esplèndid de forma i dimensions, que constitueix el centre de la mansió.
En la desolada ruïna actual del castell, que deixa el descobert les diverses estances, amb les parets rompudes i els sostres ensorrats, hom pot veure d’un cop d’ull la complexitat de la construcció i les distintes mans que en temps diversos contribuïren a realitzar-la. Hi ha voltes de canó, arcs baixos de mig punt, arcs apuntats, arcs rebaixats i arcs també de mig punt, però més esvelts i tardans. Aquests elements, en el mateix ordre de llur enumeració, corresponen aproximadament als segles XII, XIII, XIV, XV i XVI.
La juxtaposició de tipus tan diferents esdevé confusió total per la remoguda de pedres que l’edifici ha sofert, com si hagués experimentat un terrible terratrèmol.
Un cop passat el portal, trobem a mà esquerra, una llarga crugia, la qual, degut al desnivell del terreny, ocupa el lloc d’una planta subterrània; aquí veiem arcs transversals, uns de mig punt i altres apuntats. A la testera s’obre un porta semicircular de grans dovelles. La construcció és tosca i desigual i correspon a les parts més antigues de la fàbrica.
La crugia de la cara frontal té una planta baixa, coberta amb volta de canó apuntat, on hi ha sitges, piles de pedres i altres indicis d’haver estat destinada a magatzem de queviures. La travessa una escala que surt a l’exterior per una poterna. Damunt la crugia hi ha un espaiós saló amb cinc arcs transversals rebaixats que devien sostenir un sostre de bigues. El mur té espitlleres senzilles.
Al racó de la dreta del pati hi ha l’escala noble, de línies gòtiques, damunt un arc rampant, i que dóna accés al pis principal. Fins no fa molts anys, aquesta escala estigué coberta per una preciosa galeria renaixentista, formada per dos arcs damunt els graons i tres damunt el replà, tots ells sostinguts entre si per fins balustres. Era potser l’escala catalana més bella del segle XVI, com pot veure’s a les fotografies fetes uns quants anys. L’escala, desemboca en una bonica portalada de pillastres clàssiques, coronades en forma de frontó triangular. Sota l’escala hi ha una cisterna blasonada.
Finalment, la crugia que veiem a la dreta des de l’entrada del pati, té una planta baixa oberta amb arcs rebaixats i al damunt s’aixequen dos pisos amb finestres de llinda i de fines motllures. Els salons d’aquesta part devien ser els principals i corresponen a la darrera etapa de la construcció, per bé que aprofiten en part murs vells, cosa que fa que s’hi observin materials d’aspecte molt divers.
Hi ha un bon nombre de sales amb magnífics escalfapanxes de pedra; s’observen, a més, d’altres detalls de gran refinament, que permeten que ens fem una idea de la sumptuositat que en temps no pas gaire llunyans oferia aquesta meravellosa mansió senyorial.
Text: Ajuntament de Ciutadilla
