Castell de Montgrí a Torroella de Montgrí-L'Estartit ***

Damunt la carena nua del massís, allà on el vent sembla parlar amb veu antiga i la mirada s’escapa fins al blau llunyà del Canigó, s’alça el Castell del Montgrí com una presència solemne, a mig camí entre la història i la llegenda. La seva silueta, severa i incompleta, dibuixa contra el cel una geometria de pedra que mai no va arribar a tancar-se del tot, com un pensament interromput.

Fou Jaume II d'Aragó qui en manà la construcció l’any 1294, en el marc d’una política d’intimidació contra els comtes d’Empúries. Les obres, però, no van començar de qualsevol manera: fou Bernat de Llabià, governador de Torroella, qui en dirigí l’inici amb la voluntat de convertir el castell en un punt de control estratègic en ple enfrontament amb Ponç V d'Empúries. El projecte naixia, doncs, de la tensió i de la necessitat de domini sobre el territori.

Però la història, amb la seva ironia silenciosa, va desfer el propòsit inicial: la decadència de la dinastia empordanesa, culminada amb l’extinció de la seva primera línia, va fer innecessària aquella fortalesa abans fins i tot que fos acabada. Així, ja des del 1301, les obres quedaren interrompudes, com si el temps hagués decidit deixar el castell en suspens.

Avui, en resten els quatre grans murs, dibuixant una planta quadrada d’una puresa gairebé abstracta, flanquejats per quatre torres robustes i regulars. No hi ha ornaments superflus, només pedra i intenció. És una arquitectura que impressiona per allò que suggereix més que no pas pel que mostra.

Des de dalt, el paisatge s’estén amb una calma majestuosa: els camps de l’Empordà, el curs del Ter serpentant cap al mar, i més enllà, la llum que ho abraça tot. Però en aquest silenci també hi ressona un eco antic, el d’un temps de rivalitats i ambicions, quan el poder es mesurava en muralles i torres.

I així, el Castell del Montgrí roman, solitari i obert al cel, com una metàfora persistent: la d’un projecte inacabat que, precisament per això, ha esdevingut etern.