Claustre Posterior del monestir de Santes Creus

Santes Creus té un segon claustre, el Claustre Posterior, més senzill artísticament, que articula les dependències situades a la part posterior. Es va aixecar a la segona meitat del segle XIV, durant l'abadiat de Guillem Ferrera, amb el propòsit d'ordenar aquesta àrea i vincular el palau amb la resta del monestir. A més del palau, al seu voltant s'hi trobaven la infermeria, la capella de la Trinitat i les construccions més antigues, que s'havien reformat i es mantenien en ús.

Aquesta àrea va evolucionar amb el temps i es va adaptar a les necessitats de la comunitat en cada moment. Les reformes del segle XVIII van ser les que modificaren més intensament el seu entorn. Fou en aquell moment que es reformà el refetor (1733) i es construí una nova infermeria a l'altre costat del claustre (1736). El projecte afectà, també, la mateixa configuració del claustre. Si originàriament tenia només planta baixa i un sostre de fusta, al segle XVIII es va aixecar un pis sobre la galeria del claustre. D'aquest segon pis, només en queden alguns elements testimonials, com les finestres obertes a la galeria de la infermeria.

Durant la tercera guerra carlina, aquesta àrea va quedar greument afectada per la intervenció dels veïns de Vila-rodona, que necessitaven fusta i pedra per fortificar la vila davant d'un possible atac carlí. A conseqüència de la seva actuació, les estructures van quedar debilitades i es van anar ensorrant per manca de restauració. Actualment consolidades, aquestes restes donen testimoni de la duresa de l'etapa entre l'exclaustració i la conversió en monument.

A principis del segle XX, la Mancomunitat va promoure la recuperació del pati del claustre, en aquell moment utilitzat com a hort pel vigilant. Es va encarregar un projecte d'enjardinament a Jeroni Martorell, tot i que les obres no s'iniciaren fins al 1930 amb la plantació, entre altres espècies, dels xiprers, donats per Eduard Toda.