Entre els límits que desdibuixen la ciutat i el camp, allà on Girona comença a perdre la pressa urbana i Quart encara respira l’antiga quietud, s’estén La Creueta, una petita entitat de població que sembla néixer d'un sospir entre tots dos municipis. Situada a la riba esquerra del riu Onyar, observa com l’aigua baixa pausada, portant records de muntanya i secrets de ciutat. Al seu costat, a llevant, s’alça el puig de Montilivi, que vetlla silenciós sobre el territori com un vell guardian de pedra i verd.
La Creueta és un espai de pas i de permanència alhora, un punt geogràfic que, sense renunciar a la seva humilitat, ha sabut conservar un batec propi. El seu nom prové d’una creu que, com tantes d’altres en els camins de Catalunya, marcava el pas dels viatgers i assenyalava la frontera entre els espais coneguts i els que restaven per descobrir.
L’actual creu, moderna i austera, s’aixeca amb una senzillesa que gairebé emociona: un fust octogonal, llis i sobri, que no reclama protagonisme. Sostinguda per un pedestal de pedra —com si emergís directament de la terra que la manté viva—, la creu es converteix en un símbol silenciós d’un temps que ha canviat, però que encara descansa en els detalls.
Aquí, entre el murmuri del riu i l’ombra de Montilivi, La Creueta conserva el seu encant discret. És un lloc que no crida, però que convida; un espai que parla poc, però que deixa una empremta profunda en aquells que hi passen i s’aturen a escoltar el que el paisatge explica quan el vent hi afina la veu.
