Ajuntament de Balenyà
Plaça Josep Espona, s/n
08550
Tel: 93 889 83 85
Ajuntament de Balenyà
Plaça Josep Espona, s/n
08550
Tel: 93 889 83 85
A l’antiga sagrera de Sant Fruitós, just al davant del Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda, s’hi alça una de les peces més estimades del patrimoni de Balenyà: la creu barroca de l’Ajuda. La sagrera, com a espai sagrat protegit al voltant del temple medieval, havia estat durant segles un lloc de pau, d’enterraments i de refugi, on no s’hi podien cometre actes de violència ni represàlies. Era, per als habitants del voltant, un recer espiritual i comunitari, i just en aquest entorn carregat de memòria és on la creu va arrelar.
Avui, aparentment immutable, sembla guaitar el pas del temps amb la serenor de les pedres antigues. Però la seva història, plena d’atzars i supervivències, revela molt més que una simple obra escultòrica: és un testimoni de devoció, de destrucció i de renaixement.
Una obra del 1695 que parla amb llenguatge de símbols
Datada al 22 de maig de 1695, inscripció que encara es pot llegir a la base quadrangular del fust hexagonal, la creu és una veritable lliçó de l’art religiós d’època barroca. La peça, de dues parts i injectada en plom —una tècnica que ja empraven els romans—, es fixa al màstil mitjançant una ànima de ferro, avui substituïda per alumini.
Els seus braços rectes, rematats amb formes circulars delicadament esculpides, s’omplen de relleus vegetals als entrebraços. Una cara presenta Crist crucificat; l’altra, la imatge de la Verge. És una iconografia humil, però poderosa: la doble mirada d’un poble que posava en la creu les seves pors i els seus desitjos.
El capitell, ornamentat amb quatre carones d’angelet i rosetes intercalades, afegeix una nota d’ingenuïtat i tendresa. Tot plegat s’alça damunt un pedestal motllurat i tres graons d’estructura octogonal, com si l’obra busqués acostar-se, discretament, al cel.
Possiblement obra dels mateixos escultors del temple
Els estudiosos assenyalen que la creu podria haver estat esculpida pels mateixos mestres que van decorar la portalada del santuari. Un estil compartit, una destresa comuna i aquella manera de treballar la pedra que, segles després, encara conserva un batec propi.
La Guerra Civil: quan la creu va caure
Però la història no sempre és amable amb les pedres que veneren. Durant la Guerra Civil, en ple fervor iconoclasta, la creu fou enderrocada amb l’ajut d’animals de bast. El soroll sec de la pedra contra el terra va ressonar com un trencament simbòlic: la part més castigada fou el Crist, que avui apareix mutilat com a record mut de la caiguda. Quan tot va passar, els veïns —aquells mateixos que havien crescut a l’ombra del santuari— van recollir un a un els fragments escampats. Cap tros era massa petit; cap relleu era prescindible. Amb paciència, amor i un sentit profund de pertinença, la creu fou reconstruïda i tornada a alçar.
