Juncosa, com tants altres pobles medievals nascuts entre la pols dels camins i el silenci de les terres antigues, formava un recinte clos, protegit per portals que regulaven l’entrada i la sortida dels viatgers i que, en temps d’incertesa, es tancaven per preservar la vida que bategava dins les muralles. El poble, emmurallat i recollit sobre si mateix, era presidit per un castell avui desaparegut, enlairat al capdamunt del turó com un vell vigilant de pedra que observava les vinyes, els sembrats i els capvespres rogencs de les Garrigues.
D’aquell recinte antic encara es conserva el portal de la plaça de l’Església, una estructura que sembla retenir l’alè dels segles. La seva volta, delimitada per dos arcs de mig punt, ofereix al visitant una ombra fresca i solemne, mentre que a l’interior encara s’hi pot veure l’arrencada d’un gran arc ogival, elegant i silenciós, com una ferida noble oberta en la pedra pel pas del temps. Quan la llum de la tarda s’hi escola lentament, les pedres adquireixen tonalitats daurades i sembla que el portal encara esperi el retorn d’algun cavaller o d’algun traginer cansat després d’una llarga travessa.
L’altre porxo conservat és el Porxo del Mig o de cal Capitano, damunt del qual, l’any 1598, es bastí la casa homònima de dos pisos. La façana principal, transversal al carrer dels Porxos, deixa passar el carrer per sota mateix de l’habitatge, com si la casa abracés el pas dels caminants i la vida quotidiana del poble. Aquest porxo era una de les dues entrades del clos del castell, i encara avui conserva aquella dignitat austera pròpia de les construccions antigues.
Es tracta d’un porxo d’arc de mig punt lleugerament rebaixat que arrenca d’un petit sòcol. Tot ell és construït amb pedra vista i carreus perfectament escairats, treballats amb una precisió que revela l’orgull i la paciència dels antics mestres picapedrers. Les parets laterals foren adossades posteriorment, fet visible tant pel diferent tipus de material com pel parament mural, i també perquè la façana renaixentista de la casa ha quedat parcialment mutilada, com una pàgina incompleta d’una història molt més extensa.
La casa de cal Capitano, feta amb carreus nobles i harmoniosos, conserva encara dues finestres originals de l’època. Just damunt de l’arc s’obre una finestra amb motllures llises, elegant en la seva senzillesa. Però és especialment evocadora la inscripció gravada al dintell de la finestra gran, on es pot llegir: “A 21 DE ABRIL DE / LANI 1598 SE / COMENSA ES / TA CASA I NEVA PA / Y MIG DE NEU”.
Aquestes paraules, esculpides fa més de quatre-cents anys, semblen portar encara el fred d’aquell dia de primavera inesperadament emblanquinat, com si la neu hagués quedat suspesa per sempre més dins la pedra.
A l’interior de la casa, a la llinda de pedra de la porta de la cuina, hi apareix gravat l’escut del monestir de Montserrat. Aquest detall desperta la sospita d’una antiga capella vinculada al monestir, amagada entre aquestes parets silencioses. I hom pot imaginar, entre la claror tènue de les espelmes i l’olor de llenya cremada, les pregàries discretes que un dia ressonaren dins aquestes estances, mentre el poble dormia sota la protecció immutable de les seves pedres centenàries.
