Ermita de Sant Eloi al Parc de Sant Eloi de Tàrrega ***

L’ermita de sant Eloi s’alça, des de fa segles, com una sentinella de pedra damunt la serra que vetlla la vila de Tàrrega. Fou el targarí Simó Canet, mestre argenter d’ofici i home de fe profunda, qui deixà escrit en el seu testament, el 13 de juny de 1248, el desig que el seu hereu bastís una capella dedicada a sant Eloi, protector dels argenters, en aquell indret elevat des d’on el cel sembla tocar els sembrats. Així nasqué, en ple segle XIII, aquest recer d’espiritualitat i silenci que encara avui forma part de l’ànima de la ciutat.

Construïda amb la sobrietat elegant del gòtic català, l’ermita dibuixa una sola nau de planta rectangular, sostinguda per columnes adossades que semblen braços antics abraçant els murs. La coberta, a doble vessant, recull la llum i el pas de les estacions, mentre el temps hi deixa una pàtina de memòria i devoció.

Al llarg dels segles, sant Eloi ha conegut jornades de joia i hores de penombra. Durant els segles XVII i XVIII, l’ermita visqué temps d’esplendor, plena de pregàries, llànties i pelegrins. Però el segle XIX dugué la decadència, i més endavant, la tragèdia de la guerra del 1936 condemnà altars i retaules a les flames, com si el foc volgués esborrar-ne la història. Tanmateix, les pedres resistiren, fidels a la memòria dels qui l’havien estimada.

Entre els anys 1963 i 1964 s’alçà el seu esvelt campanar, de gairebé disset metres d’alçària, que encara avui sembla dialogar amb el vent i les campanes del capvespre. Poc després, entre 1969 i 1971, l’ermita fou restaurada amb cura i esperança, retornant-li la dignitat dels temps antics.

I fou precisament durant aquelles obres, el 29 d’agost de 1970, quan la història regalà un dels seus instants més commovedors: en enderrocar un vell mur de tàpia, aparegué una imatge gòtica de sant Eloi, trencada en tres fragments, com un cor antic partit pel dolor dels segles. Restaurada i retornada a la llum, és avui la figura que presideix el presbiteri de l’ermita, testimoni silenciós d’una fe que mai no s’ha deixat vèncer del tot pel temps ni per les cendres.