Al jardí del Museu de la Terrissa de Quart, entre ombres de ceràmica i el perfum mineral que sembla sorgir de les mateixes peces exposades, hi reposa una escultura que sembla conversar amb la terra. És una obra creada l’any 2011 per Bonaventura Ansón i Pérez (Tossa de Mar, 1945 – 2021), un artista d’horitzó internacional.
La peça, una mena de símbol del naixement silenciós de la matèria està feta en marbre travertí persa, una pedra que conté en les seves vetes la memòria de mil·lennis d’aigua, pressió i paciència. Aquest marbre, noble i silenciós, s’alça damunt una base formada per estrats calcaris continguts dins d’una urna de vidre. El conjunt té l’aparença d’una revelació geològica: un tall en el temps, una finestra al subsòl, una mirada cap a allò que habitualment roman ocult.
L’urna —translúcida, delicada, gairebé fràgil— contrasta amb la solidesa de la pedra. És com si el vidre representés la pell del món, fina i transparent, mentre que els estrats calcaris i el marbre fossin les veritats profundes que la sostenen. L’escultura emergeix així com una germinació de pedra, una floració mineral que pertany tant al passat remot com al present immediat.
El seu treball, sovint lligat a processos naturals i a textures primigènies, dialoga amb l’essència terrissa del municipi, amb aquest impuls creador que neix literalment de les entranyes del sòl.
Ansón va explicar que aquesta escultura vol representar l’origen: mostrar com, de sota la terra de Quart, sorgeix tot allò que després podem veure dins del museu.
És una metàfora poderosa.
La peça esdevé així un manifest visual:
- Que l’art neix de la terra.
- Que la tradició ceramista no és només una tècnica, sinó una herència geològica.
- Que cada atuell, cada rajola, cada peça cuita, prové d’un llarg procés natural que el museu només culmina.
L’escultura és, per tant, un pont entre la profunditat i la superfície, entre allò que resta invisible sota els nostres peus i allò que contemplem com a patrimoni. És la veu de la terra convertida en forma.
Enmig del jardí del museu, aquesta obra de marbre i estrats esdevé quasi un petit altar geològic, un recordatori serè que tot allò que els humans creen té un origen antic, profund i compartit. La pedra s’erigeix en un relat sense paraules, el vidre en una finestra que permet veure el temps, i l’espai al seu voltant es converteix en un recinte de contemplació.
L’escultura d’Ansón no imposa, sinó que convida: a mirar més enllà de la superfície, a escoltar el que la terra vol dir quan l’artista l’ajuda a parlar. I en aquest diàleg silenciós, el Museu de la Terrissa troba la seva arrel més autèntica: allò que batega sota el fang, sota la pedra, sota tot allò que fem.
Curiositats
Entre les seves creacions més emblemàtiques, destaquen escultures que han esdevingut referents del paisatge urbà i natural on s’insereixen.
Ansón firma peces com Corcs (1991), al passeig marítim de Llançà, una obra que juga amb el moviment i la textura; Porta d’Europa (1993), situada a la variant de Tossa de Mar de la N-II que connecta Girona amb França, concebuda com un portal simbòlic entre territoris; o Botiglia Vuota (1994), instal·lada a Quattro Castella (Itàlia), una peça de gest sobri però evocador.
A mitjans i finals dels noranta i primers anys del segle XXI, l’escultor desplega un llenguatge cada vegada més depurat: Dafne i Apol·lo (2001), a Lloret de Mar, reinterpreta el mite clàssic a partir de formes sinuoses; Estaca, núvol i lluna (2004), al Museu del Vi de Vilafranca del Penedès, combina matèria i metàfora en un mateix gest; i La lluna i el núvol blanc (2008), als jardins de Cap Roig de Calella de Palafrugell, converteix la pedra en un poema visual sobre la lleugeresa.
En l’àmbit religiós, sobresurt El Crist del silenci (1995), conservat a l’església de Tossa, una obra que destaca per la seva austeritat expressiva i la força contemplativa.
La projecció d’Ansón s’inicia aviat. El 1983 participa per primera vegada a la fira ARCO de Madrid, i hi torna els anys 1985 i 1986, consolidant la seva presència en la plataforma més rellevant de l’art contemporani espanyol. Aquell mateix 1986, una fita marca la seva trajectòria: guanya el Gran Premi de la Biennal d’Art FC Barcelona amb l’escultura Atleta mediterrani, una peça que sintetitza força, moviment i equilibri.
A partir d’aquí, la seva carrera s’expandeix. Exposa en nombroses galeries i centres culturals de l’Estat espanyol, però també a diverses ciutats europees i a Nova York, en una etapa d’obertura internacional que referma la singularitat de la seva veu artística.
Entre les retrospectives destaca especialment “Sota la pell del blau” (2006), presentada a la galeria Carme Taché, una mostra que reuneix obra escultòrica i pictòrica i que permet veure l’abast complet de la seva creació, sempre centrada en la llum, la matèria i l’expressió essencialista.
El mateix 2006, Ansón rep un altre reconeixement destacat: el Premi Anual del Patronat de Turisme Costa Brava Girona per l’escultura Pi mediterrani, una peça que evoca amb formes mínimes la verticalitat i el caràcter del paisatge empordanès.
La seva capacitat creativa continua plenament activa en la dècada següent. El 2010, sota el títol “Trajectes”, presenta al Centre Cultural La Mercè de Girona una ambiciosa sèrie de més de 200 peces de ceràmica que reflexionen sobre la pèrdua de la llibertat al llarg de la vida. Aquest projecte, íntim i profund, mostra un Ansón capaç de dialogar amb materials diversos i de portar el seu univers conceptual més enllà de la pedra.
