L’antiga església de Sant Andreu d’Ullà apareix documentada ja l’any 1182 com una possessió vinculada al priorat de Santa Maria d’Ullà. Tanmateix, tot fa pensar que els seus orígens podrien ser encara més antics, potser d’època preromànica, quan els primers temples rurals començaven a alçar-se entre camps i camins de l’Empordà.
Discreta i silenciosa, aquesta petita església ha estat testimoni del pas dels segles i de les transformacions del poble. Amb el temps, les freqüents inundacions de la plana van fer necessari traslladar el centre religiós a un indret més segur. Així, l’any 1804 fou beneïda la nova església de Santa Maria, construïda a pocs metres i a ponent de la parròquia de Sant Andreu. El nou temple es convertí en el cor espiritual d’Ullà, mentre l’antiga església quedava lentament relegada al silenci.
Quan desaparegué la comunitat canonical, Santa Maria assumí definitivament les funcions parroquials i Sant Andreu restà sense culte. Amb els anys, el vell edifici passà a mans municipals i adoptà usos ben diferents dels originals. Durant molt de temps va acollir dependències de l’ajuntament i altres serveis públics, fet que transformà notablement el seu interior. Arrebossats, divisions i reformes amagaren durant dècades l’essència medieval de l’edifici, com si la història hagués quedat adormida sota les parets.
No va ser fins a l’any 1980 quan una acurada restauració retornà la dignitat a aquest petit tresor patrimonial. Les obres van permetre recuperar-ne les estructures originals i revelar, de nou, la bellesa austera de la seva arquitectura. Avui, reconvertida en sala d’exposicions i espai cultural, l’antiga església continua viva, obrint les seves portes a la cultura i a la memòria col·lectiva del poble.
La seva arquitectura, amagada entre edificacions més modernes, conserva encara l’encant sobri dels temples medievals empordanesos. S’hi poden distingir un tram cobert amb volta de canó i un altre amb volta apuntada, testimonis de diferents etapes constructives. La porta d’accés, amb llinda recta monolítica, correspon a una reforma posterior, mentre que al costat s’hi adossa perpendicularment un cos rectangular que havia servit com a sagristia.
Entre pedres antigues i silencis compartits, Sant Andreu d’Ullà continua explicant, amb discreció i elegància, una part essencial de la història del poble.
