Església de Sant Esteve d'Ordal

Enmig del paisatge ondulat de l’Ordal, on el vent baixa del coll i es filtra entre masies i vinyes, s’alça l’Església de Sant Esteve d’Ordal, un edifici que no pertany a un únic moment històric sinó a una successió de temps que s’hi han anat sedimentant.

La voluntat de dotar la zona d’un temple propi neix al segle XIX, quan el 1867 s’estableix la tinença parroquial per atendre una població dispersa entre masos i petits nuclis. El projecte del nou temple es va concretant a finals de segle i pren forma a inicis del XX, amb l’inici de les obres l’any 1901, sota la direcció de l’arquitecte Eugeni Campllonch i Parés, en el marc d’un llenguatge historicista que buscava recuperar formes del passat amb sensibilitat contemporània. Les obres, però, queden interrompudes i no es reprenen fins al 1927, en un procés lent i condicionat per dificultats econòmiques. Finalment, el temple s’acaba i s’obre al culte el 1928, convertint-se en un símbol esperat per la comunitat local.

L’església, tanmateix, no queda al marge dels conflictes del segle XX. Durant la Guerra Civil de 1936, pateix saquejos i la pèrdua de bona part del seu patrimoni interior i de l’arxiu parroquial. Malgrat això, l’edifici sobreviu i, amb el temps, es va recuperant fins que, ja com a parròquia independent a partir de 1963, es consolida amb diverses reformes que acaben de configurar la seva imatge actual.

L’arquitecte del projecte original, Eugeni Campllonch i Parés, forma part d’una generació vinculada a l’arquitectura religiosa del primer terç del segle XX a Catalunya, amb un estil que mira cap al passat per reinterpretar-lo des de la modernitat del seu temps.

Arquitectònicament, el temple respon a un llenguatge historicista i eclèctic, amb una clara inspiració neogòtica que li confereix un aire solemne i vertical. La planta és rectangular i es desenvolupa en tres naus, amb capçalera recta i coberta a dues aigües, seguint esquemes habituals en temples pensats per a comunitats rurals en creixement. A l’exterior, la façana presenta un portal d’arc apuntat amb decoració vegetal, un campanar d’espadanya integrat i una combinació de pedra, maó i estuc que accentua el caràcter constructiu de l’edifici. La imatge actual és en bona part resultat de les reformes dels anys seixanta, que en van unificar l’aspecte.

A l’interior, les naus laterals es cobreixen amb voltes de mig punt i s’organitza un espai ampli i funcional, pensat més per a la vida litúrgica quotidiana que no pas per a la monumentalitat. Després de la destrucció de 1936, la decoració va ser progressivament refeta, donant lloc a un interior sobri i reconstruït.

Sant Esteve d’Ordal és, en definitiva, una església construïda en capes, marcada per interrupcions, ferides i repeticions. No és un temple medieval preservat intacte, sinó una arquitectura moderna que evoca formes antigues i que reflecteix, en la seva pròpia evolució, la història canviant del territori que l’envolta.